Un Eliot complet en català per entendre la societat “desorientada i espantada” d’avui

“...i malgrat que els dies de l’amor són pocs / fem que siguin divins”, conclou als seus 16 anys l’estudiant de Secundària Thomas Stearns Eliot Un poema líric, dels primers que se li coneixen. El comença “Si Temps i Espai, tal com diuen els savis, / no poden tenir lloc, / el sol, que no decaurà mai, / no és més gran que tu i jo”. I els dos primers versos gairebé es repetiran en alguna composició posterior perquè, durant 17 anys, T. S. Eliot està buscant “un llenguatge i uns temes diferents de la poesia del XIX; per a ell, la poesia no és un joc per entretenir-se, i aquesta transcendència no la trobarà fins a La terra erma, de 1922” Aquesta és la tesi de Josep Maria Jaumà (Reus, 1938), que, després de tres anys de feina, acaba d’abocar, anotada i de manera cronològica, per primera vegada al català, tota la trajectòria lírica d’un dels més influents bards del segle XX a les 732 pàgines de la seva Poesia completa (Edicions de 1984). “És el meu comiat, la campanada gran, una traca final”, assegura qualificant la seva tasca després d’haver estat abocat abans a Philip Larkin (la seva tesi doctoral, de 1979), Thomas Hardy i Robert Frost, entre d’altres, sempre mirant d’omplir les grans llacunes de la literatura anglosaxona en les lletres catalanes.

“Ell es va obstinant en nous temes: la família, la ciutat, els negocis, els prototips del banquer i del periodista... a partir d’una experiència personal dolorosa fruit d’un matrimoni terriblement infeliç i de viure la Primera Guerra Mundial i una postguerra dura: Eliot s’ofega”, creu Jaumà. “Ciutat irreal, / sota la fosca boira d’una matinada d’hivern / una gernació s’escolava pel Pont de Londres, tants, / no creia que la mort n’hagués anorreat tants”, aboca el seu estat anímic en el primer poema de La terra erma. “A l’infern de Dante les ànimes no estan mortes, com sí que ho estan sovint en la vida”, diria el britànic d’origen nord-americà Eliot (1888-1965) sobre la vida dels seus coetanis.

“A La terra erma és ja la ciutat, la societat, la desgraciada; a Prufrock i altres observacions, anterior, el desgraciat era encara només ell”, diu el traductor d’un poemari del qual George Orwell va afirmar: “Jo marcaria el començament de la literatura moderna el 1917, quan Eliot publicarà Prufrock”. Perquè a la conquesta de noves temàtiques, Eliot, coherent, buscarà alhora “un nou llenguatge que també sigui útil per al segle XX, com ho són a la música el jazz o Stravinski”, assegura. “‘Escric per fer-me una casa on viure’, deia Eliot”, recorda Jaumà. Hi ha, doncs, una lògica eliotiana: si el món modern era “desert i confús”, com el va qualificar en algun poema, per reflectir-lo havia de recórrer a un llenguatge “directe, nu, rocós”, com ell mateix va admetre.

Dante i Shakespeare es convertiran en models d’una versificació en què l’emoció no està dissociada de la raó i en la qual, segons el mateix escriptor, els poemes volien sonar “com a textos musicals”: arrenquen a partir d’un ritme “que dona ímpetu al contingut”. Tot un repte per a Jaumà, com es pot apreciar en aquesta edició, que confronta els versos originals amb la seva proposta. “Admeto que ha estat molt complex; Eliot ja és un poeta complicat per al lector anglès; la seva sintaxi és molt difícil i segur que en algun moment m’hauré equivocat”, admet, modest. És una poesia intel·lectual, la d’Eliot? “Segurament, però ell vol i anhela ser tan directe i clar com sigui possible i això s’aprecia bé en els famosos Quatre quartets: si no ho aconsegueix és pel tema”.

Fidel a l’autor que el 1948 va ser reconegut amb el Nobel, Jaumà admet: “He intentat ser tan directe com m’ha estat possible, com ell, amb un català llegible i ordenat, contra la tesi que si en anglès és difícil, en català també havia de ser-ho”, assegura, allunyant-se així de l’opció més dura que en el seu moment va adoptar per al castellà, per exemple, un clàssic com José María Valverde. Jaumà, tanmateix, no ha aterrat en una terra erma, ja que Eliot ja havia estat traduït al català almenys des de 1965, amb una versió dels Quatre quartets de Lluís Maria Aragó i una altra de posterior d’Àlex Susanna (1984, amb pròleg de Jaime Gil de Biedma); hi ha algunes altres fites, com La terra eixorca, d’Agustí Bartra (1977), i La terra gastada, de Joan Ferraté (1977, amb una primera versió el 1952), a més dels Prufrock de Francesc Parcerisas (1981) i Marc Masdeu (2011). “Els vaig tancar tots i no vaig voler obrir-los: la temptació de copiar era massa forta, perquè, per exemple, Ferraté l’encerta moltíssim amb el vocabulari; la seva llengua és viva i la paraula, exacta”. En qualsevol cas, admet, “Eliot requereix del lector un esforç, però allò fàcil mai no deixa empremta”.

Després de les cúspides de La terra erma i Quatre quartets, els poemes d’Eliot són Versos de circumstàncies o Versos per als amics (1933-1954), com així són titulats i que també recull el volum d’Edicions de 1984. “Són gairebé bromes privades, apariats, gens curiosos en una persona un punt bromista, com demostrava tirant petards sota les cadires en un consell de l’editorial Faber & Faber, on va treballar, però sí que ho són en un poeta tan dolgut i seriós, que només es permetrà ser feliç en una última excepció, quan es casa ja sent gran, als 60 anys, i troba una felicitat domèstica i corporal”, assegura Jaumà contextualitzant els últims versos recollits.

Per què cal llegir Eliot avui, al segle XXI? “Perquè la societat que ell intenta descriure no ha canviat tant: cert és que no hem viscut dues guerres mundials, però la societat avui està tan desorientada i espantada com llavors; el món avui no és una terra erma, però gairebé amb relació al futur”, respon rabent Jaumà. I va a l’arrel més profunda del bard anglès: “Eliot va disparat a trobar un ordre que tendim a ignorar i que ens faria més assossegats; ens falta la dimensió transcendent: vivim a la circumferència i no ens adonem que és al centre on hi ha la veritable vida”, afirma. “Hem perdut la dimensió d’allò que no es veu, allò que ens dona l’estabilitat; el centre de la circumferència, i no la perifèria, és la realitat... I tota aquesta reflexió són els Quatre quartets, la seva arribada a la quietud”, sentencia. La tesi d’Eliot, que parteix d’Aristòtil (“el moviment surt del centre del cercle”), té una rabiosa vigència per a la societat, afirma Jaumà. “Potser la seva poesia no canvia res, però sí la manera de viure-ho: ell no es fa la il·lusió que no hi haurà més guerres, però entén que és inútil cridar contra les guerres si no saps explicar per què existeixen; ell vivia contra les il·lusions, sabia que la gent no s’havia de fer falses il·lusions, però proposa que madurem i potser així alguna cosa sí que canviarà una mica; i planteja que trobem també el llenguatge per fer-ho”, afegeix. En qualsevol cas, com el vers de maduresa d’Eliot, Jaumà ja ha fet la seva aportació: “Sols hi ha l’intent; la resta no és cosa nostra”.