Una qüestió de confiança al Camp Nou

No hi ha manera que el Barça s’aixequi a la Lliga després d’haver dit adeu a la Champions i quedar emparellat amb el Nàpols a la Lliga Europa. La dinàmica de les males notícies no s’atura al Camp Nou. Aquella flor que se li suposava a Xavi després dels partits contra l’Espanyol, el Benfica i el Vila-real s’ha pansit de mala manera i en un tres i no res ha reaparegut la malastrugança que s’atribuïa a Koeman. A la memòria culer ha tornat la seqüència d’errades individuals que durant molts partits va capitalitzar Lenglet. Ara la gent blaugrana es fixa sobretot en els nervis de Ter Stegen o la polsera que Umtiti va exhibir a Pamplona.

L’equip no sap com fer-ho per tornar a guanyar i al club hi ha impaciència perquè necessiten resultats per poder vendre la marca Barça i començar el nou Camp Nou. L’única sortida és aprofitar el mercat d’hivern per millorar la plantilla amb la compravenda de jugadors després d’admetre que no hi ha un duro a la caixa i que qualsevol operació passa pels inversors de Goldman Sachs. La situació per tant és molt més delicada que quan Gaspart va dilapidar la fortuna generada per la traïció de Figo. I a Laporta li costarà refer el Barça, a diferència del que va passar el 2003. Avui, per començar, no pot fitxar un jugador com Ronaldinho.

Tampoc hi ha a la plantilla un golejador que faci xilenes redemptores com les de Rivaldo. No queda més remei que invocar Ansu Fati i Pedri, que segurament tornaran al gener, i demanar que facin pinya amb Nico, Gavi i Abde. La Masia encara aguanta dreta, i sort n’hi ha de l’Estadi Johan Cruyff. Els joves són els únics saludables i, per tant, se’ls ha de donar protagonisme mentre convé protegir-los de la inèrcia negativa del Camp Nou. L’estadi no es pot convertir en una passarel·la de promeses que desfilen sobre el cos d’un equip que s’enfonsa sense remei davant d’una afició que es fa creus de la decadència del Barcelona.

El repte és evitar que s’acabi podrint del tot, trobar el punt d’inflexió que faciliti el sanejament, una empresa que exigeix agitar el vestidor i recuperar la confiança amb algú que tingui comandament i es faci respectar, un paper que ha assumit Xavi. L’entrenador és tan novell i decidit com els juvenils arribats de la Masia. Ja sap el pa que s’hi dona, en aquestes situacions, perquè les va viure com a jugador del Barça. I això vol dir que per sortir-se’n necessita l’ajuda dels diferents departaments i, en especial, dels que governen el Camp Nou. No hi pot haver regnes de tafies, sinó que s’ha de trobar un discurs unitari per donar força al Barça.

El club necessita ser creïble després d’admetre que no té diners ni jugadors i, a més, ha de fer un estadi per tornar a seduir els aficionats i també els turistes que passin per Barcelona. El marge d’actuació és mínim, de manera que s’imposa no equivocar-se en les decisions que es prenguin, com ara la d’intervenir aquest mes en una llista d’altes i baixes per més petita que sigui, cosa que es podrà fer a partir del partit que el Barça juga el dia 21 a Sevilla. O sigui que encara queden dues jornades, si s’hi afegeix l’enfrontament de dissabte vinent contra l’Elx al Camp Nou, per poder veure alguna novetat i començar la nova etapa que demana Xavi.

L’entrenador ha de mirar que l’equip sumi el màxim nombre de punts possibles i la directiva necessita trobar els recursos per millorar la plantilla per poc que sigui i evitar la caiguda definitiva del Barça. Hi ha qui recorda el que li va passar al Milan, i també qui diu que s’hauria d’emmirallar en el Bayern de Munic. No hi ha, en qualsevol cas, un club tan singular com el Barça. I això vol dir també trobar fórmules úniques en un moment en què s’imposa la globalitat, creix la desconfiança i els majors actius del barcelonisme no necessàriament són al Camp Nou.