“Tenim un excés d’identificació en la memòria”

L’escriptora Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) va marxar fa dues dècades al Canadà “amb unes ganes terribles de deixar enrere amors i feina i l’ambient petulant de l’inici de segle, veritables devoradors de les ideologies d’esquerres”. Així ho va escriure el 2019 a Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), celebrat assaig sobre la seva biografia familiar. Marín-Dòmine va tornar l’any passat a Barcelona per ser nomenada directora del Born Centre de Cultura i Memòria (BCCM). Avalada per una dilatada recerca acadèmica, ha estat professora de Literatura Testimonial a la Universitat Laurier i directora del Centre per a l’Estudi de la Memòria i el Testimoni d’aquesta universitat canadenca.

Pregunta. Vostè ha afirmat que no voldria que Barcelona fos “una ciutat del dolor”. A què es refereix?

Resposta. Això són frases que a una li surten en una roda de premsa. Jo no soc ningú per decidir què és una ciutat. Les memòries que no formen part de la història oficial provenen d’esdeveniments límit, tràgics. Hi ha diverses maneres de transmetre aquesta memòria: una és identificant-se de manera extrema amb la víctima; això genera un dolor permanent. L’altra manera és acceptar el present, acceptant també la nostra responsabilitat com a col·lectiu i la responsabilitat de bastir una altra societat en el present. Això últim no és dolorós. La memòria no ens ha de fossilitzar com a societat, sinó que ha d’incentivar el moviment.

P. Quines memòries no formen part d’aquesta història oficial avui a Espanya i Catalunya?

R. Moltíssimes, començant per la dels gitanos, o la del col·lectiu senegalès a Barcelona, que és molt actiu. També m’agradaria que el Born fos un centre obert a les memòries que no siguin estrictament catalanes o espanyoles. M’agradaria organitzar el 2025 un conjunt d’activitats per commemorar el genocidi armeni.

P. Pel que fa a la memòria del colonialisme, s’ha plantejat explicar-ho donant veu als conciutadans procedents de l’Amèrica Llatina, les Filipines o Àfrica?

R. Anem per aquí. Volem accedir-hi per la via de les associacions, tot i que aquestes no representen a tots. El Born ha de ser la caixa de ressonància. Els hem de convidar, però no com a víctimes. Per exemple, volem convidar uns escriptors guineans importants que viuen a Ciutat Meridiana perquè donin forma a l’herència del passat.

P. Com serà la memòria de les generacions que han format part de la UE?

R. A Europa haurem de fer un exercici d’humilitat, d’escolta, per entendre que Europa està canviant per aquests fluxos migratoris, ara potser quantitativament més nombrosos. L’Europa contemporània no se’n sortirà si no sabem recollir les històries que arriben. Com és, per exemple, que no coneixem les històries dels colmados pakistanesos? Per mi són catalans. És que a vegades no en sabem ni el nom.

P. La grip espanyola va desaparèixer de la memòria col·lectiva malgrat els estralls que va causar. Passarà el mateix amb la covid?

“Els nens que ens diuen que ho fem molt malament; hi hem de reflexionar, ens estem quedant sense utopies”

R. El 2023 volem fer, sota el lema “Memòries del futur”, una reflexió sobre el que ha obert aquesta pandèmia pel que fa a la naturalesa i el canvi climàtic. Ara tenim uns nens, que no són ni adolescents, que diuen que ho estem fent molt malament i que no tenen futur. Som en un moment inèdit a la història. Hi hem de reflexionar, perquè això vol dir que ens hem quedat sense utopies. Crec que ja estem negant les conseqüències de la pandèmia. La consciència pel medi ambient no ha continuat. La facultat d’oblidar de l’ésser humà és molt gran, i potser això també ens fa viure. Hi ha un oblit necessari per viure. No podem tenir present en tot moment que som mortals.

P. S’ha d’anar ara més amb compte en la gestió de la memòria? Penso en els atacs que va patir al Born el 2016 l’exposició Franco, Victòria, República, sobretot des del nacionalisme català, que la considerava un ultratge al 1714.

R. Potser no s’ha abordat de manera clara la dictadura, i la gent està molt ressentida. El Congrés dels Diputats va reconèixer [EL 2002]el cop d’estat de Franco com un acte criminal i de violència, però aquests actes de reconeixement polítics, i per ara simbòlics, no han transcendit a la població. La memòria és molt delicada, tenim un excés d’identificació en la memòria. La memòria la construïm en el present. Si la considerem com un element base de la nostra identitat, pot passar de ser una ajuda per fer societat a ser una arma perillosa: “Nosaltres vam ser així en contra de vosaltres que ens vau fer això”. Hi ha un fenomen que m’interessa, la generació dels que tenen 30 anys i que ha descobert que va tenir avis i àvies franquistes. Tenim en teatre El gegant del pi, de Pau Vinyals, o en dansa Rojos, de Miquel Barcelona. Hi ha gent que em pregunta què han de fer amb els quaderns que han trobat de l’avi o l’àvia franquista. Tot això serveix per trencar un tabú, la visió uniforme que tenim de la societat.