El moment per al MNAC

Tornem à dormir? ¿Reneguem d’aquell art enter y vibrant? ¿Malehím la vida?”. Són preguntes retòriques que un secundari del modernisme es feia a la plataforma d’aquell moviment subversiu que era la revista Joventut. Any 1902. L’autor de l’article es diu Joan Brull, no li falta gaire per complir quaranta anys i s’exclama de la moral carca dels burgesos de la ciutat. Quan van a l’estranger s’extasien als museus de París contemplant un nu, però aquest gènere aquí semblava proscrit. “La burgesia, espantada, crida contra’l nu”. Però és que fins i tot els artistes no s’hi atrevien. Potser per això dos anys després ell mateix pinta A la llotja. No és només que al centre del quadre irradiï llum una dona despullada. És que l’escena desvela la impostura. D’entre unes teles ocres i vermelloses en surt un burgès, elegant i refinat, a qui la dona, entre acte i acte d’una òpera, espera amb el braç dret estirat per acostar-lo al seu cos. El quadre és una adquisició recent del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya). Està exposat a les sales de pintura moderna. La disposició de la peça a la sala està carregada d’intenció: se la miren unes escultures blanques que encarnen la fascinació per l’erotisme clandestí.

Mentre Pepe Serra —el director del museu— ens explica el joc de miralls moral que s’estableix entre aquestes dues peces, s’intueix quin és el potencial d’aquest museu enciclopèdic que serà de referència si sap construir un relat alternatiu al convencional. En un altre sentit ho plantejava Jordi Martí el 23 de febrer, precisament al Cercle del Liceu. En un saló amb vistes a la Rambla, asseguts en una taula allargassada, es podia esperar que els comensals el rebessin amb els ganivets afilats. Però Martí se’ls va posar a la butxaca driblant la destrempada provinciana de l’Hermitage i argumentant que la reinvenció del model Barcelona passava per concebre la regió metropolitana com una ciutat laboratori. Va enumerar una sèrie de projectes i va afirmar que el més transcendent dels propers anys havia de ser l’ampliació del MNAC gràcies als 30.000 metres del Palau Victòria Eugènia. Després d’anys perduts en la maledicció de Montjuïc—-l’expressió és de Miquel Molina a Proyecto Barcelona—, semblaria que ara sí que és el moment perquè la ciutat faci seva una zona que li és aliena i el MNAC hi tindria un paper nuclear si consolidés la seva posició central a l’ecosistema dels museus de Catalunya.

Ara fa uns 10 anys que Serra és el director del museu. Des d’aleshores ha vist passar set consellers de Cultura. Malgrat que ha de planificar exposicions a anys vista, mai sap amb antelació suficient de quin pressupost disposarà, però té ben clar que la reducció pressupostària imposada per la crisi no s’ha revertit. Aquesta és una de les seves queixes principals. Fa poc interpel·lava públicament el Ministeri pels diners. Tot i que també podria fer una reclamació institucional per impugnar la política centralista de l’Estat a l’hora d’adjudicar l’obra que adquireix per als museus públics (vegeu com a exemple el recent article ‘Un Picasso blau i la decadència de Barcelona’, d’Eduard Vallès, a El Temps de les Arts). Voldria una llei per al museu —la que tenen el Prado i el Reina Sofía— i una de governança que s’ajusti al país d’avui. Malgrat tot, no defalleix.

Sembla que és hora que la ciutat faci seva una zona que li és aliena, i el museu hi té un paper nuclear

Serra persisteix en dues idees força, que ja va exposar quan al gener del 2012 va presentar el seu projecte per primera vegada. Una és l’ampliació de l’espai expositiu a través dels pavellons firals. Si aquest camí és factible des de la inauguració de la nova Fira a l’Hospitalet, encara ho serà més quan acabi la concessió que l’Ajuntament va fer dels pavellons a la Fira. Any 2024. De fet, la reorganització d’aquestes peces ja està molt avançada i, sobre el paper, hauria de permetre seguir explorant la hipòtesi de Barcelona com a ciutat laboratori. L’horitzó és el 2029, el centenari catalitzador de l’Exposició Universal. L’altra idea de Serra, que sí que ha portat a la pràctica, ha estat tallar amb els fils temporals que encotillen els museus enciclopèdics de matriu imperial. Pel seu aspecte sembla que el MNAC ho hagués de ser, però no ho serà mai. Aquesta mena d’institucions, sorgides al segle XIX i impulsades per elits liberals, assumien el llegat de les nacions imperials per construir, a través de les col·leccions dels monarques, una proposta d’identitat nacional. El cas del Prado, com defensa José María Lassalle en un assaig que es publicarà aviat, ho evidencia.

Però aquesta funció, malgrat els orígens que empalmaven el romànic i el gòtic amb la Renaixença i l’entramat mancomunitari de Prat de la Riba, el MNAC ni la podia tenir ni la tindrà. La funció alternativa, singular i també nacional, ha de ser una altra. Activar-la exigia allargar el fil expositiu fins a l’avantguarda del segle passat. Trencant l’ordre establert, el museu enciclopèdic pot reinventar el diàleg entre èpoques i cultures i relegitimar d’una manera més operativa la seva proposta expositiva. I així es va fer: elaborar un relat que pogués integrar dels modernismes a la Guerra Civil i Dau al Set.

Un cop el cos del museu ha demostrat funcionar millor després del bypass cronològic, assumint totes les limitacions d’una col·lecció que no és d’Estat sinó, en origen, de la societat civil —la línia que va de Plandiura a Cambó, la subscripció per comprar La vicaria de Fortuny i fins als cartells de la Guerra Civil de Jordi Carulla—, difícilment el MNAC podrà desfer el camí iniciat. La hipòtesi de Serra, per dir-ho amb altres paraules, és que ja no poden deixar de desplegar-se a diversos nivells. Convidant els artistes perquè interroguin la mateixa col·lecció, reivindicant pintores oblidades, obrint-se al barri del Poble-sec primer i després a l’educació, col·laborant amb museus del país —aviat un Huguet a Valls; per què no més presència de Viladomat a Manresa— i, a la vegada, establint aliances amb institucions perquè et reconeguin com a interlocutor. Aviat el Musée d’Orsay acollirà una versió reduïda de l’exposició de Gaudí que ha comissariat Juan José Lahuerta. Divendres passat Serra era a la inauguració d’una exposició de frescos del barroc Annibale Carracci al Prado. El MNAC n’és part, i serà una de les fites de la temporada. Aquí arribarà al juliol. Però a Madrid Serra reclama una difusió del projecte que ell i l’equip del museu han tirat endavant. Pot ser que no sàpiguen que el millor conjunt expositiu de l’art de la guerra, que inclou la majoria d’obres del Pavelló de la República original, són al Palau Nacional de Montjuïc?

El museu enciclopèdic pot reinventar el diàleg entre èpoques i cultures si trenca l’ordre establert

Visitant les sales de la guerra s’exemplifica clarament quina ha de ser també la funció d’un museu amb vocació de servei públic: preservar un llegat, ser un motor de creació, crear l’atmosfera que permeti al ciutadà fer-se preguntes sobre si mateix i sobre la seva realitat. Passem pel costat dels Fusilamientos en la plaza de toros de Badajoz de Martí Bas, ens fixem en Santa cultura, mártir del fascismo d’Ángela Nebot, i ens aturem al costat de Mano izquierda levantada de Juli González. L’escultura és al centre i les pintures de la sala són quadres de bombardeigs. El diàleg amb el present immediat és dolorosament explícit i les possibilitats d’explicar l’experiència de la guerra, d’ara i de sempre, a través de l’art fan que el Museu pugui actuar com un actor viu.

El meu dubte és si aquesta dislocació del museu enciclopèdic pot fer-se amb el cor tradicional del museu: sobretot el romànic i també el gòtic. I Serra diu que sí. Per l’experiència de salvament d’aquell llegat, però també per la connexió amb la modernitat. No és només la vinculació del romànic i Picasso, que ja va ser explorada, sinó també la virtualitat del romànic per interpel·lar una consciència d’avui. Per la via espiritual, la que entronca Taüll amb Tàpies o la meditació d’un Panikkar. I per la via simbòlica que, a través de la potència dels colors i la contundència de les imatges, possibilita elaborar un relat sobre com la por i la violència són elements constitutius de la civilització. La seva dimensió fosca. La que voldríem que no hi fos, però sempre hi és.

El principal museu català, obert el 1934 al Palau Nacional, té 56.000 obres exposades

Rellegir l’art medieval amb aquest afany disruptiu xoca, de nou, amb la concepció del museu enciclopèdic. En parlem amb Joan Burdeus quan sortim. De sobte, amb una cigarreta a la mà, inesperat, ens sorprèn l’especialista en art medieval Albert Velasco. “Es podria fer aquesta operació amb el romànic i el gòtic?”, li pregunto. Hi ha dificultats tècniques, argumenta, cal coratge, Serra ha demostrat tenir-ne. Allarguem la conversa comentant el commovedor article berlinès de Francesc Serés. Velasco segueix cap al museu. Al vespre veuré que era un dels homes de l’art del país que a la Sala Oval homenatjava el nostre José Ángel Montañés. Potser no hi hagi millor homenatge que intentar fer-nos aquí aquelles preguntes de Joan Brull: “¿Tornem à dormir? ¿Reneguem d’aquell art enter y vibrant? ¿Malehím la vida?”.

Del mestre de Taüll a l’Eivissa (del fotògraf)

José Ángel Montañés

La col·lecció del MNAC està formada per 280.000 obres, però el 80% romanen a la reserva en espera de la tan necessària ampliació. La resta, unes 56.000 peces, s’exposen als 50.000 metres quadrats del principal museu català, obert el 1934 al Palau Nacional. Totes aquestes pintures, escultures, dibuixos, gravats, monedes i fotografies, produïdes entre els segles XI i XXI per artistes no solament catalans, són fruit d’un moment concret del passat de la nostra societat; per això saber quan, qui, com, on i per què es van fer ajuda a conèixer-nos molt millor. Qualsevol selecció de l’univers artístic del MNAC està condemnada a ser incompleta. Aquesta és només una proposta de la mà d’algunes de les seves estrelles:

Crist en Majestat, Sant Climent de Taüll (cap al 1123). Si el MNAC pot presumir de no tenir rival és per la col·lecció de pintura mural romànica. Un conjunt format per obres arrencades de les esglésies del Pirineu per evitar-ne la venda. De totes sobresurt aquesta icona de l'art, on destaca la mirada serena de Crist durant el Judici Final envoltat d'evangelistes i àngels; una obra excepcional que va inspirar Picasso i Picabia. Com passa amb la Capella Sixtina, està precedida d'altres absis excepcionals, com el de Santa Maria d'Àneu i Santa Maria de Taüll, o de talles com la Majestat Batlló.

Pintures de la sala capitular, monestir de Santa Maria de Sixena (1196-1220). Són una de les grans obres de la pintura medieval, amb influències de les miniatures angleses i de l'art sicilià. Un incendi el 1936 les va exposar a temperatures de mil graus i se'n va perdre el 50%. Van ser arrencades i portades a Barcelona, on als anys seixanta es van passar a llenç i es van col·locar en uns arcs que reproduïen els originals. Però s'han fet famoses pel litigi que enfronta Catalunya i Aragó.

Mare de Déu dels consellers, de Lluís Dalmau, (1443-1445). És innovadora pel format, lluny del retaule tradicional; per la tècnica, pintada a l'oli sobre fusta de roure i no al tremp, i per la composició, ja que els consellers de Barcelona tenen la mateixa mida que la Verge. El pintor, en aquesta obra per a la capella del Consell de Cent, va copiar Jan van Eyck, a qui va conèixer en un viatge a Flandes el 1431 com a pintor d'Alfons el Magnànim. Signada (una cosa rara) a la base del tron, presideix la sala amb algunes de les millors obres del gòtic català de Jaume Huguet, Bernat Martorell, Lluís Borrassà i Jaume Cascalls.

Davallament de Crist als Llimbs, de Bartolomé Bermejo (1474-1478). És un dels pintors més fascinants del segle XV. D'aquest cordovès que va pintar en tota la Corona d'Aragó (potser perquè era jueu convers) es coneixen només unes 20 obres. I quatre són al museu. Totes quatre formaven part del Retaule de Santo Domingo de Silos, de Daroca, la taula central del qual és al Prado.

La vicaria, de Marià Fortuny (1870). El museu té dues de les obres més icòniques d'aquest pintor, considerat el millor de la seva època després de Goya: la Batalla de Tetuan enorme i bèl·lica, i la petita i delicada La vicaria, exemple de virtuosisme i preciosisme. L'obra en què representa el seu propi casament amb Cecília de Madrazo, el 1867, es va incorporar al museu el 1922 per subscripció popular després de reunir 300.000 pessetes per comprar-la.

Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil, de Ramon Casas (1901). Si hi va haver un lloc que va reflectir la modernitat a la Barcelona d'inicis del XX van ser Els Quatre Gats. El pintor va fer dues obres que van presidir aquest cafè en moments diferents. Primer va ser El tàndem, de 1897, en què Casas pedala al costat del propietari del local, Pere Romeu, i posteriorment, el 1901, aquest quadre, en què els amics van en cotxe al costat de Ziem, el fox terrier del pintor.

Confident de la Casa Batlló, d'Antoni Gaudí (1904-1906). Per a la modernitat, el disseny i la innovació d'aquest arquitecte, que va portar els seus treballs a límits d'expressivitat màxims. Creador total, va posar el mateix afany en els seus edificis (set dels quals són Patrimoni de la Humanitat) com en els objectes i el mobiliari que els decoraven, com ara aquesta butaca ergonòmica en què despulla la fusta d'entapissats i ornaments.

Desconsol, de Josep Llimona (1907). Considerada el paradigma de l'escultura modernista, aquesta delicada figura emergeix del bloc de marbre amb les marques de treball. L'escultura, que va obrir el camí a les avantguardes artístiques, amaga el contingut dolor sota la cabellera. Es va crear per formar part d'un panteó, però va acabar a l'estany (avui una còpia) davant del Parlament.

Granadina, d'Hermen Anglada-Camarasa (cap el 1914). Adscrit a la segona generació de modernistes, va exposar a tot el món entre 1900 i 1936, amb gran èxit. De fet, avui és l'artista català més cotitzat, amb Miró i Dalí. El protagonisme d'aquesta obra és el cromatisme del mantó, proper a l'expressionisme, que molts han comparat en transcendència amb La dama daurada de Klimt, del 1907.

La dona impúdica, d'Àngel Planells (1933). El MNAC no té obres representatives de Dalí, però sí d'aquest surrealista, que es va introduir en el moviment de la mà de Magritte i Dalí, com es veu en aquesta obra, on la iconografia (paisatge, al·lusions sexuals, formes toves i metamorfosi) ens fa pensar en tots dos. No és estrany que algunes de les seves obres hagin passat per autèntics dalís.

Monique, primer biquini d'Eivissa, d'Oriol Maspons (1953). A partir del 1996 la fotografia és present al museu amb obres des del 1839 fins a l'actualitat, reflectint, sempre, la modernitat. Com en aquesta foto d'un dels renovadors del llenguatge fotogràfic a Espanya, reflex de l'aperturisme durant el franquisme arran de l'arribada de turistes, en diàleg amb el passat, representat pels dos militars.

Ens social, macramé de sisal i jute, d'Aurèlia Muñoz (1976). Des del 2019 el MoMA de Nova York compta amb tres obres d'aquesta creadora d'un univers que cavalca entre l'escultura, l'arquitectura i l'origami japonès; una de les millors representants del renaixement que va viure l'art de la fibra a partir del 1969. El MNAC posseeix 25 obres seves, ara a la reserva a l'espera (juntament amb milers de peces) que el museu s'ampliï i pugui explicar noves històries a través del seu univers artístic.