Charlie Pee: “És sa riure-se’n d’un mateix i de tothom!”

És tímida. Sí. I ningú ho diria. Surt de Catalunya Ràdio (on la podem escoltar a L’última hora) vestida amb un pantaló de xandall gris i un jersei mig blanc mig negre. Arrossega una bossa de tela i una jaqueta que, tot i que parlen de temperatures gèlides, al solet de la Diagonal no cal. Charlie Pee (Sabadell, 31 anys) es dedica a l’stand up, una vessant del monòleg centrada en allò autobiogràfic. Va de bar en bar amb els seus xous, feia roast battles i ara fa El rostit, la contracten per a congressos, sopars i esdeveniments de tota mena. Cada mes actua a Madrid. És guionista de La resistencia, de sèries com Drama i prepara un parell de sèries pròpies. Serà una de les cares del Festival Còmic de Figueres aquesta Setmana Santa (del 14 al 17 d’abril).

Más información

Monòlegs solidaris al Lliure

“No toqueu la botzina!”

Paraules i humor per superar les crisis

Pregunta. Tu anaves per a traductora... Com vas entrar en el món de la comèdia?

Resposta. En els últims dos anys de carrera ja estava farta de traduir. I vaig descobrir monologuistes com George Carlin, Sarah Silverman... Era gent que parlava de les coses que els passaven i ho feien amb molta gràcia. Això era guapíssim! Em vaig apuntar a l’acadèmia Set d’acció, de Gabriel Córdoba i de seguida vaig sentir que això era el que volia fer sempre.

P. Va ser una decisió inesperada, doncs?

R. Quan vaig començar, tota tímida, els meus van flipar. Jo no era dels graciosets de la classe, que ara són animadors socioculturals; jo era dels marginals, que ara fem stand up. Els que ens pegaven al cole, gent que ha estat inadaptada, no ha tingut amics, que ha estat molt sola sempre. I té aquestes coses a dins que no ha pogut dir mai. En tot el que explico als escenaris s’entèn perfectament. Converteixo en comèdia allò que em genera un dolor a dins: se’m va morir la gossa i vaig patir molt... doncs en vaig fer comèdia. Ara noto que m’és més fàcil relacionar-me. Vergonya no he tingut mai, eh? És diferent la vergonya de la timidesa. Parlant tan obertament de la meva intimitat amb desconeguts he anat perdent la meva introversió. És una teràpia. És terapètutic per a mi i per a gent que potser té els mateixos dolors...

P. El teu espai de confort són elsbars...

R. L’stand up neix als bars. És on té més essència. Per complicitat, genera una energia molt diferent a la de la tele, o els teatres. I no m’interessa res de les xarxes socials que no sigui promoure’m i que vinguin a veure’m al bar. Fer les coses a casa meva, sola, no m’agrada. No m’interessa i no ho faré mai. Ni durtant la pandèmia, ho he fet.

El què a mi m’agrada, el que em fa riure a mi i a una altra persona, que pot ser dona o home. No hi ha gènere, en l’humor

P. És diferent l’stand up del monòleg?

R. L'stand up és autobiogràfic o, en tot cas, va del que m’ha passat a mi mateixa. Si ho fes una altra persona no funcionaria, perquè no seria natural, estaria actuant. Jo no actuo: jo explico el que explicaria en un sopar als amics.

P. L’stand up era un món  molt masculí...

R. Encara ho és, però ja no tant. L’escena catalana ha crescut molt paritària i molt guai. Al cartell del festival Còmic hi ha quatre noies i dos nois. I és normal, és de puta mare. No resulta estrany. Segueix sent un món molt masculí, però aquí ho estem fent bé.

P. També era un món molt poc en català...

R. Jo vaig començar en català però veia que no funcionava perquè gairebé tots ho feien en castellà i no és el mateix fer humor en castellà que en català, perquè el català és una cultura diferent, vulguem acceptar-ho o no. I quan després de cinc còmics en castellà entrava jo, en català, doncs es trencava el ritme, l’energia. Amb el Pau Duran vam crear la companyia Pebrot Comedy i, amb el Toni Monzó, anàvem pels pobles de festes majors, en català i perfecte. Però a Barcelona era en castellà. Llavors vaig entrar al circuit anglès i tot, perquè parlo anglès. Però volia fer-ho en català, m’expresso millor.

P. De què parles?

R. El catàleg està al meu cap. Per exemple, tinc una idea arran d’una cosa que m’ha passat, doncs la començo a treballar, i a partir d’aquí hi vaig afegint coses noves, veig el que funciona i el que no... Porto des de l’octubre fent el meu xou Mamasita i segurament hi ha mil coses diferents entre el primer i l’últim, tot i que és la mateixa base. No pujo a l’escenari amb el text redactat, no per improvisar sinó per ser natural. Em sembla molt lleig llegir un text, sembla que llegeixis una redacció. Jo fujo d’això! M’apunto una praula de cada ítem i me’n recordo de tot. M’ha passat a mi, ho he fet jo...

El més valuòs que he après amb l''stand up' és a  passar-m'ho bé

P. Improvises, alguna vegada?

R. Sí, de vegades explico algo que no havia dit mai. Però sempre amb naturalitat. És importantíssim. Si la gent et veu dubtar o patir li generes una tensió, i pensa: ‘Ai, ho està passant malament’ i això fa que no disfrutin. Però jo a l’escenari ja em sento tan còmoda que puc dir i fer el que vulgui amb naturalitat.

P. Tens por que se t’escapi una de grossa?

R. No. I si passa, que passi. És igual. Al final és una cosa d’humor. Sé fins a on puc arribar. Encara que el públic no connecti amb el que estic dient, em relaxo i transmeto aquest bon rotllo que tinc. És el més valuòs que he après: passar-m'ho bé. Jo faig això perquè vull fer-ho. I quan ho gaudeixo jo, no pot anar malament. La setmana de la dona em van contractar per fer un monòleg en una entitat de dones. Eren senyores de 60 anys o més... No em coneixien, no eren el meu target. I just abans va pujar l’alcaldessa del poble vas fer una intervenció parlant de la guerra d'Ucraïna... I després, apa, jo cap allà. A parlar de polles! Doncs vaig decidir passar-m'ho bé. Jugo a això. I quan surto a escena, ja està.

P. Es pot fer humor de tot?

R. Absolutament. És molt divertit quan es fa ben fet. Tinc chistes masclistes que són divertidíssims però no els faré el dia de la dona. Els faré en altres contextos. Potser a una persona discapacitada li fa gràcia que li expliqui un acudit de cadires de rodes, perquè és normalitzar el que li està passant i se sentirà un més. Potser és si no el faig, quan es pot sentir discrimiat.

P. Has tingut problemes amb algun col·lectiu?

Converteixo en comèdia allò que em genera un dolor a dins. I el que acabo fent és curar-lo

R. Tinc un acudit de vegans que he explicat mil cops a tot arreu i tothom riu. A la ràdio, però... alguns vegetarians em van escriure per les xarxes socials dient-me detot… I jo era vegetariana (ara no ho soc perquè vaig com vaig...). És sa riure’s d’un mateix i de tothom! Em ric del fet que soc celiaca. Quan soc la primera que ric de mi mateixa estic deixant que es riguin de mi, també.

P. Com definiries el teu humor?

R. No m’agrada definir-lo. És meu, això sí. El què a mi m’agrada, el que em fa riure a mi i a una altra persona, que pot ser dona o home. No hi ha gènere, en l’humor.

P. Gairebé no m'has parlat de polles...

R. La paraula polla fa molta por. Genera molt rebombori sempre. Diuen que jo només parlo de polles. Al xou de Mamasita ho explico al principi de tot i és xocant, perquè impacta molt, encara, que una noia digui la paraula polla en un escenari. Després segueixo una hora més, parlant de mil coses, no de polles.