‘Matrioixques’, de Marta Carnicero: La violència, una història en comú

El seu origen es troba a la Rússia de final del segle XIX i, avui en dia, s’han convertit en un dels principals souvenirs del país de Tolstoi. Les matrioixques, nines de fusta desmuntables que contenen altres nines iguals de grandària decreixent, són un símbol de fertilitat —de fet, matrioxca vol dir “mare”—, d’amistat i, fins i tot, de sororitat: totes aquelles nines contingudes en una figura “mare” evoquen una unió que traspassa generacions, una continuïtat i, alhora, una idea de pertinença. I és precisament entorn d’aquesta idea que gravita la novel·la Matrioixques, on Marta Carnicero ens torna a plantejar, com ja havia fet en l’excel·lent Coníferes, dues trames que, desenvolupant-se en paral·lel, no només acaben confluint, sinó que es retroalimenten a través d’un joc de miralls còncaus i convexos.

A Matrioixques, les dones, començant per les dues protagonistes, la Hannah i la Sara, formen part d’una mateixa història: aquella de la violència exercida sobre el cos de la dona que troba la seva màxima expressió en un context bèl·lic, però que té infinitat de rèpliques, algunes d’elles tan naturalitzades que s’han tornat invisibles. En aquesta qüestió, Carnicero posa el focus sobre la venda d’òvuls convertida en “donació” dins del mercat aparentment filantròpic de la reproducció assistida. A través de les veus de la Hannah i de la Sara, l’escriptora dibuixa un arc temporal que ens porta des de la guerra dels Balcans fins a la Barcelona de la primera dècada del 2000, quasi vint anys al llarg dels quals Carnicero explora diferents formes de violència, algunes de públiques i institucionalitzades —¿no són les violacions una arma que escandalitza, però que s’assumeix com a inherent a tota guerra?; les dones balcàniques violades i obligades a donar a llum els fills dels soldats enemics, ¿no eren considerades una eina més per a la purificació de la sang i la depuració de la raça?—, i d’altres d’íntimes, que es produeixen dins la llar, entre uns murs que les fan invisibles i que fan possible la seva perpetuació. Així mateix, aquest arc temporal permet a l’autora explorar la idea d’herència, interrogar-se sobre com tots som hereus d’aquestes violències perpetrades en tant que hi ha una responsabilitat col·lectiva i una participació, malgrat que sigui indirecta.

Mitjançant la idea de maternitat, Carnicero fa de Matrioixques una novel·la entorn de la filiació: com a hereus d’una història comuna, com a membres d’una cadena de la qual no ens podem deslligar, quin és el nostre paper en el procés de reparació del mal comès? En un moment en què la literatura creu erròniament que la seva funció és ser un exemple moral, Carnicero ens ofereix una novel·la complexa, amb personatges i situacions contradictoris, perquè la violència crida violència, perquè la venjança és, moltes vegades, un desig irrefrenable, perquè la reparació no és mai total —quasi sempre està envoltada de frustracions— i perquè els mals col·laterals són a vegades inevitables.