_
_
_
_
LLIBRES

El poder de debò

A banda del control de l’administració en el territori, l’altre gran eix d’actuació dels governadors civils era l’ordre públic

Sánchez Terán, l'imprescindible governador civil de Barcelona el 1976
Sánchez Terán, l'imprescindible governador civil de Barcelona el 1976

Hi ha textos d’una claredat meridiana: el 1812, en ple debat de la Constitució de Cadis, el comte de Toreno afirmava que l’estat que volien construir necessitava que hi hagués caps polítics dependents del govern central per evitar que els ajuntaments “no se deslicen y propendan insensiblemente al federalismo, como es su natural tendencia”. Aquests “gefes políticos” van ser la base de la nova figura del governador civil que implantaria l’estat liberal com a peça angular del control sobre el territori. Eren, doncs, representants del govern central que s’havien de malfiar sistemàticament de les autoritats locals, a les quals calia supervisar constantment, però que alhora estaven sotmesos a l’autoritat militar, especialment al capità general, en els moments més compromesos. De fet, els mateixos governadors presidien les diputacions, que eren el màxim òrgan d’administració local. Però a banda del control de l’administració en el territori, l’altre gran eix d’actuació havia de ser l’ordre públic, qüestió especialment sensible en un segle XIX farcit de guerres i aixecaments de tota mena, i un segle XX que viu conjuntures tan dures com el pistolerisme, quan el governador Martínez Anido desplega totes les armes en favor de la patronal.

La figura dels governadors s’associa gairebé sempre a una autoritat indiscutida que només respon davant del govern de Madrid i que, en etapes com el franquisme (quant també eren jefes provinciales del Movimiento), esdevé la màxima autoritat política, amb la missió repressiva com a atribut fonamental i permanent. L’abundosa i privilegiada documentació que utilitza Manel Risques a L’Estat a Barcelona. Ordre públic i governadors civils permet situar tots els detalls d’aquesta praxi quotidiana, farcida d’informes secrets i d’instruccions que circulen des del govern central i que es canalitzen cap a les autoritats locals, sempre pendents de caure en gràcia a l’omnipotent governador, que feia i desfeia amb molt poques limitacions. Per exemple, el 1971, des del ministeri advertien que en entitats de nova creació “existe el peligro de que esos clubs sean utilizados por elementos comunistas que logran infiltrarse en los mismos para desarrollar su labor subversiva” i per això demanaven als governadors que avisessin “con la debida discreción a los alcaldes”. Sempre com una corretja de transmissió, amb un funcionament jeràrquic ben clar.

Excel·lentment documentat, amb un útil annex amb les biografies dels governadors de Barcelona, és una llàstima que el text acabi de fet amb la mort de Franco el 1975. Sense dubte, hauria estat molt interessant conèixer l’adaptació de la institució a la nova situació; el seu paper durant la Transició, amb l’imprescindible Salvador Sánchez Terán a Barcelona; la gestió de la conflictivitat obrera, o el paper clau per bastir la UCD des del Govern Civil. I potser, encara més, el simbolisme polític que va tenir, el 1997, la desaparició del càrrec, en el context dels pactes PP-CiU. De fet, si demanem més al llibre és precisament perquè manté un ritme i una precisió explicativa molt notable i té el gran mèrit d’aproximar-se a una figura cabdal per entendre com s’ha vehiculat històricament l’exercici real del poder per part de les institucions de l’Estat espanyol a Catalunya, una temàtica que no ha interessat suficientment fins ara a la historiografia catalana.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_