Elogi de la multitud

Quan un reconegut historiador de l’art va preguntar a Francis Bacon quin era el contingut del seu art, el pintor va contestar aïradament: “Jo tan sols he buscat pintar formes”. Ho explica J. F. Yvars, en el seu suggeridor llibre Los colores del hierro (Ed. De Bolsillo), i la veritat és que és una resposta una mica insòlita. I ho és perquè les formes de Bacon són molt més que una simple “forma”, ja que, darrere d’aquelles ombres torturades i retortes, hi sura la irrenunciable naturalesa de l’home, els seus instints més irrevocables, ras i curt, la calavera. Em sobta aquesta resposta, perquè mai no hauria dit que Bacon pintara formes, sinó que més aviat radiografia l’ànima dels homes, la veritat que oculten aquells rostres. Si Innocenci X, en veure el retrat que va enllestir Velázquez, va exclamar aquell famós “troppo vero”, Bacon insisteix en aquella recerca de la veritable naturalesa humana.

Però Bacon pinta, diguem-ne, la individualitat. Com Velázquez, és un pintor de “retrats”. O de les ombres que amaguen els rostres dels homes. Vet ací, al meu parer, la seua gran originalitat, allò que el fa tan corprenedor i transcendent. I és ben possible que l’estirabot aquell de les “formes” siga un poc conseqüència de no saber amb exactitud com definir la seua creació artística, de la incomoditat d’haver de matisar, colp rere colp, l’instint que animava la seua pulsió pictòrica.

Explicava Juan Genovés, en una conferència que va impartir a l’IVAM, que la primera vegada que va exposar a Londres a la galeria Malborough, Francis Bacon va adquirir un dels seus quadres. Els responsables de la galeria no van poder ocultar la seua sorpresa, ja que era un gest totalment infreqüent en aquest artista. Fins a l’extrem que Genovés es va veure forçat a preguntar-li què hi havia descobert. En certa manera, el pintor valencià va reproduir aquella pregunta del crític d’art que en el seu moment tant va incomodar Bacon: quin contingut hi has entrevist perquè t’hages animat a adquirir una de les meues obres… A la qual cosa Bacon va contestar: has aconseguit pintar la multitud, i jo no ho he pogut fer mai.

Convindreu que és una gran resposta. Molt millor que allò tan desconcertant i insípid de les formes. I que Genovés ja podia estar més alegre que un gínjol! Però és ben cert: Genovés és el pintor de la multitud, un dels qui més bé ha sabut concretar l’home-massa, la seua dramàtica inexpressivitat, tant des del punt de vista de crítica social com des d’allò que s’ha anomenat realisme polític. Per això, per aquesta característica en què la individualitat es dissol en un poti-poti nebulós de cossos, reconeixem de seguida un Genovés.

Genovés ens rep al seu estudi de la pedania d’Aravaca, a un quart d’hora en cotxe del centre de Madrid. Aravaca té una zona residencial, de xalets benestants i d’alt nivell, i un d’aquests és el del pintor valencià. El reconeguem de seguida des del carrer per un gran finestral que mira al nord, i que inunda la sala d’una llum perfecta.

Són les quatre i mitja de la vesprada, i Genovés ens obri la porta metàl·lica del xalet: sembla que l’hem despertat de la migdiada (du els cabells més despentinats que mai), però en veure’ns es mostra expansiu i alegre. Per un moment hem temut trobar-lo amb cara de pomes agres. Però allò ja marca de seguida l’entrevista: el seu tarannà acollidor, els seus comentaris sorneguers, el seu riure agut, un campaneig que acompanya tota l’entrevista. “El cervell és l’estudi —em diu—. S’hi grava allò més íntim, està ple de vivències… Però és una bogeria estar ací tancat: com un orangutan dins de la gàbia! Totes les experiències es van gravant dins de l’estudi”. Genovés pinta de matinada: s’alça a les quatre del matí i treballa compulsivament fins a les deu. Aquelles hores són les més fèrtils, perquè el silenci és absolut (i més en aquell xalet), i perquè, com ens explica, es troba en un estat encara somnolent, cosa que l’evita pensar massa. L’artista és de l’opinió que un excés de raonament paralitza el creador: “L’enemic més gran del pintor és la por! Si et poses a pensar et quedes com Velázquez davant de las meninas! Petrificat! Jo primerament pinte i després pense!”. I sembla que aquesta situació de mitja son de la matinada li va molt bé per a evitar “les pors de la creació”, fins a l’extrem que “cadascú ha de buscar la seua millor hora”.

És el pintor de la multitud, un dels qui més bé ha sabut concretar l’home-massa

Se’l veu una mica cansat, i de nou em sap greu haver-lo molestat a aquella hora una mica intempestiva. La xafogor a Madrid és asfixiant, però a l’estudi s’està bé, amb l’aire condicionat a tota pastilla. Té molta feina, perquè les seues darreres exposicions a Basilea i a Nova York han estat un gran èxit, com també la de Xangai, on els xinesos “es llançaven damunt del quadre i no paraven de fer fotos! Al quadre i al meu nom! I darrere tenien un Bacon i un Henry Moore als quals no feien ni cas! És gratificant!”. En Genovés no es descobreix cap petulància, ni cap desig d’aparençar, i el que ens explica no ho fa, com de vegades passa, per fer-nos palesa la seua importància, sinó senzillament per pura informació i perquè puguem capir plenament el seu aclaparament. “Estic en un bon moment… Però molt cansat! Ja no tinc les forces que tenia abans i he de prioritzar… No et penses, això no em deixa tranquil, perquè he hagut de renunciar a moltes coses, a molts actes i projectes de cooperació. Abans estava ficat en tots els embolics! Però ara no puc, no puc, Martí, i això em fa sentir malament, molt malament…”.

De segur que és així, i la seua obra, tot i que sempre ha estat molt respectada, ara té una projecció internacional important, potser pel moment tan reivindicatiu que socialment vivim. Per la seua taula de treball s’acumulen les fotografies de manifestacions i li pregunte si hi ha una correlació entre tot: “Amb motiu de la meua exposició a València, m’han dit una cosa molt bonica. Un manifestant, d’aquests que protesten per les hipoteques i els desallotjaments, se’m va acostar i em va dir: ‘Senyor Genovés, nosaltres ens manifestem ara, però vosté ja fa molt de temps que ho fa!’”. Genovés riu (hi, hi, hi) i els ulls se li il·luminen. “M’he sentit molt volgut a València, m’ha sorprés que la gent em conega i em vulga, se m’estima. Estic molt agraït”. Se’l veu intensament emocionat. Li pregunte si troba a faltar la seua terra: “Molt! L’enyore molt, moltíssim! La mar, el Cabanyal, la Malva-rosa… Me n’aniria a viure a València, però ací tinc la clientela, i ja no tinc edat per a canviar.… Afortunadament, fa anys vaig comprar un apartament al Perelló i sempre que puc me n’escape i m’hi estic uns dies… A soles, amb la mar immensa al davant i l’Albufera a l’esquena…”. Em parla de nou de l’exposició de València, titulada Crowds, en què s’exposen els quadres de la seua col·lecció particular, que s’estima particularment. “Exposar al Centre del Carme ha estat un somni fet realitat. Perquè, com saps, jo vaig estudiar allí, en aquelles sales, que estaven ruïnoses. Recorde que una vegada amb uns amics déiem els llocs on ens agradaria exposar, i tots deien ciutats com Nova York, Michigan o París, i jo vaig dir que volia exposar allí. I tots van riure! Perquè era còmic això. Doncs mira: s’ha fet realitat!”.

Genovés m’explica que en l’exposició ha posat cadires, perquè el públic hi puga seure i mirar amb tranquil·litat el quadre. “Tinc comprovat que la gent no dedica més de quatre segons a mirar un quadre i això és absurd. Ara la gent seu i mira! Es divulga molt malament l’art contemporani. I d’això, en tenen bona culpa els crítics, que escriuen textos abstrusos, gens didàctics. Omplin el quadre de paraules incomprensibles! Aguilera Cerni es va inventar un text, agafant textos dels uns i dels altres, com més absurd millor, i als crítics els va semblar molt interessant! Quina paròdia! De tota manera, Francis Bacon em deia que els artistes no ens fem entendre per les paraules, que no les necessitem. La comunicació plàstica és una altra cosa. Per això transformar un quadre en paraules és boig, no té sentit”.

“L’enemic més gran del pintor és la por! Jo primerament pinte i després pense!”

Em parla dels seus orígens, de la sort que va tindre d’entrar a l’escola de Belles Arts, de la seua família, del seu pare també pintor (pintor frustrat). De la vida, atzarosa i complexa, de la manera com es va formar el grup Los Siete (on hi eren, entre altres, Vicent Castellano i Ximo Michavila), i que fou l’inici de tot. Eixim a una terrassa i vegem el jardí, on hi ha una escultura d’Andreu Alfaro, La veu del poble. Genovés és ara un pintor d’èxit, molt cotitzat. “Per què aquest èxit? No ho sé! La multitud té èxit! La gent veu gent i s’hi acosta”. Camina cap a un dels seus quadres i m’assenyala aquells homenets pintats, del tot “impressionistes”. Fins i tot em recorda la pinzellada potent de Pinazo, en les meravelloses tauletes de fusta, on un home o una dona es defineixen per una pinzellada blanca o vermella, amb un puntet negre al damunt: “Cada un d’ells és diferent. Però allò més important són els espais entre ells, això també forma part del quadre. Els equilibris. Saps, hi ha diferències importants entre una multitud d’Egipte i una de Nova York o una d’Europa! Creu-me que és així. S’expressen de manera distinta. Tenen ritmes distints, reaccions diferents… Jo pose en relació tots aquells punts, entre ells i amb el seu espai”. Em mira i conclou: “Pinte la vida”.