Llum feliç

Dissabte passat es va organitzar a Olot, per segon cop, el festival Lluèrnia, dedicat al foc i la llum i que convida a fer instal·lacions d’aquests elements per tota la ciutat. Diversos col·lectius (estudiants, professionals i artistes) munten petites intervencions en les quals la llum és l’element principal. N’hi havia de tota mena: d’entre les propostes, algunes no eren gaire més que l’aparador d’una botiga, d’altres eren escenografies sobre jardins, a les places i carrers, o a les escales de l’església... Tot un esdeveniment escampat per la ciutat per al qual l’Ajuntament havia destinat tan sols 3.500 euros que es van repartir entre les més de 40 intervencions.

Amb aquestes condicions, totes tenien l’estigma de l’època sense pressupost: texans usats encolats, tubs de cartró, capses, bosses o ampolles de suavitzant per a rentadores van servir per fer les més variades làmpades. N’hi havia als carrers i places, i altres de muntades a jardins i parterres, barrejant làmpades, espelmes o encenalls de paper que s’il·luminaven gràcies a la llum negra. Altres funcionaven per la implicació del personal, que ajudaven amb la seva cura a amplificar l’efecte de la llum. El cas és que la ciutat estava plena de gent passejant sense altra ocupació aparent que badar entre les instal·lacions. Tot un regal per als ulls dels que omplien els carrers, on s’agrupaven els llums recreant un ambient que semblava de nit de Reis, festiu i expectant. Uns esdeveniments ajudats pel fet que molts carrers van apagar o disminuir l’enllumenat públic per poder experimentar les llums efímeres, escenificant així una elemental complicitat ciutadana.

Aquesta manca de pressupost general sembla ser inspiradora per a alguns que, contra totes les dificultats i amb l’ambient de desànim generalitzat, continuen proposant intervencions efímeres per donar gust als sentits. Resulta interessant parar-hi atenció, perquè tot i no tenir pressupost, volen fer coses perquè sí, sense cap altra finalitat que sortir per unes hores de la depriment conjuntura i reafirmar-se contra els tele-notícies miserables. La manca dels mitjans d’anys enrere fa que es construeixin coses amb allò de què es disposa de manera econòmica i abundant.

D’entre les instal·lacions, algunes il·lustraven bé l’esperit d’aquest festival. Una era, per exemple, una antiga botiga de material elèctric i de làmpades Henares, un negoci que feia 30 anys que era tancat i que es va obrir per l’ocasió, ajudat per la representació dels seus guies. El resultat era un poema congelat en el temps, tota una il·lustració de l’actual conjuntura, com si afinéssim els sentits i ara fóssim capaços d’interessar-nos en allò que fins i tot havíem rebutjat. Com si ens anéssim acostumant a la poca llum i a veure amb claredat també en la foscor, per descobrir la bellesa. Una altra de les instal·lacions destacades era a la plaça Major, on un grup de músics tocava jazz encerclat per cadires d’envelat sobre una improvisada catifa d’encenalls de paper i il·luminats per una gran làmpada feta de plats i gots de cartró, tot formant un cercle deformat involuntàriament que li donava un aire de tortell de llum. Una deformació que també es pot atribuir a la manca de pressupost. Els plats i els gots, que en realitat eren blancs, es transformaven fins a semblar transparents. Tenia un aire precari, però era una demostració palpable que podem fer làmpades amb moltes coses. La llum és un regal, i per això el més modest, alguns cops, és el més feliç. En tornar a Barcelona i veure els llums de Nadal que s’instal·len als principals carrers de la ciutat, ens adonem que ni són res, ni signifiquen res, ni estan fets amb cap il·lusió. A Barcelona sembla que la manca de pressupost ha afectat especialment les idees.