Sant Jordi, cavaller sense premi (Nobel)

Sant Jordi és una festa del llibre que Catalunya projecta amb èxit arreu del món. No obstant, el reconeixement cultural que representaria tenir un premi Nobel de Literatura català no arriba. De fet, fa més d’un segle (i 107 premiats des de 1901) que es resisteix, tot i que candidats i campanyes per un Nobel català no n’han faltat. El dramaturg i poeta Àngel Guimerà va estar a punt d’aconseguir el guardó de l’Acadèmia Sueca aviat, el 1904, ex aequo amb l’escriptor occità Frederic Mistral. Però pressions de diversa índole, que en alguns textos s’atribueixen a la diplomacia espanyola, van marginar Guimerà i van imposar en el seu lloc al també dramaturg José Echegaray, primer dels 11 Nobel que fins ara ha donat la llengua castellana.

Entre 1907 i 1923, Guimerà va ser un candidat al Nobel reiteradament proposat per la Reial Acadèmia de les Bones Lletres i pel lingüista suec Fredrik Wulff. Però el premi no li va arribar mai. El guardó que el francès de parla occitana Mistral va compartir el 1904 amb Echegaray es posa com a exemple de que una llengua sense Estat pot obtenir el Nobel. Succeeix el mateix amb l’autor en jiddisch de Polònia i resident als EUA Isaac Bashevis Singer, premiat el 1978. Però la maniobra d’Echegaray contra Guimerà i la potència dels estats francès i nordamericà al darrera de Mistral i Singer també serveixen d’argument per als qui creuen que, fins que Catalunya no tingui Estat propi, no hi haurà un Nobel català.

“Segur que tenir un Estat ajuda, però no és determinant. I, en qualsevol cas, la del Nobel no és la nostra batalla principal; ara la batalla més important és la de la llei Wert”. Aquesta sentència de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol és la conclusió més política de qui se sent “fora de tot” però ha accedit a parlar amb Quadern exclusivament sobre la seva experiència com a impulsor del Nobel per a Salvador Espriu al tombant dels anys 60 i 70.

Envoltat de llibres al petit despatx de la porteria de casa seva, Pujol admet que la seva dèria pel Nobel com a una fita més de “la construcció d’una Catalunya amb ambició cultural” va recollir una idea de Josep Benet i compartida, entre d’altres, per Josep Maria Castellet, Marià i Albert Manent, Joan Triadú i Max Canher. “Més enllà de la literatura, Espriu era portador d’un missatge moral i ètic, de certa mística, i tots teníem al cap La pell de brau com a obra d’un poeta en una llengua perseguida pel franquisme i que podia ser simpàtic als ulls de l’Acadèmia Sueca”, rememora Pujol. Això és el que el 1970, aprofitant un viatge de negocis a Estocolm, va traslladar-li al secretari de la Fundació Nobel, Karl Ragnar Gierow, contactat gràcies a la dona, sueca, del seu amic Francesc Vila-Abadal.

L’escriptor Oriol Pi de Cabanyes, que va ser director general el 1980 i va tenir responsabilitats culturals a la Generalitat, coincideix amb Pujol en que “la Transició i Espriu com a representant del diàleg i de l’entesa multilingüe van ser el gran moment i el nom ideal per aconseguir el Nobel”. Sense èxit. Pujol diu que va adonar-se que el guardó era impossible quan el secretari de l’Acadèmia li va preguntar quines obres d’Espriu estaven traduïdes i a quins idiomes, i si existia un diccionari suec-català: “Aquella experiència em va refermar en la idea d’impulsar, a través de Banca Catalana, la tasca d’Enciclopèdia Catalana i, principalment, els diccionaris”. Fins al diccionari català-sànscrit, obra de 2006 i que Pujol equipara simbòlicament al Nobel com a “luxe que no és essencial però ajuda a ser una llengua d’alta cultura”. Quan el 1989, ja president de la Generalitat, Pujol tornà a Estocolm, no demanà res però entregà un lot de diccionaris a la Biblioteca Nobel, així com obres traduïdes de Pere Gimferrer i Baltasar Porcel, aleshores en les travesses pel Nobel.

Pi de Cabanyes i un altre exalt càrrec de Pujol, Joaquim Triadú, confirmen que Porcel i Gimferrer han estat candidats. Després de relativitzar la importància que avui té el Nobel com a reconeixement literari però admetent que és clau “des de la perspectiva del mercat editorial”, Pi de Cabanyes reconeix que durant anys va proposar noms amb la papereta que anualment li enviava l’Acadèmia Sueca. I confessa haver optat per “Porcel, Gimferrer, J.V. Foix i Ana María Matute”. Receptor també de la papereta com a membre de la Real Academia, Gimferrer diu que no l’ha omplert “mai” i prefereix no donar-se per al·ludit com a candidat, sobretot quan comenta que els processos per escollir un Nobel “són complicats”. Fins al punt, com explica al seu Dietari, que “Foix va renunciar a la candidatura per no enfrontar-se a Espriu”.

Però de poc servia aquest gest o qualsevol campanya si, com sostenen Pi de Cabanyes, Triadú i també l’editor i vicepresident d’Òmnium Cultural Quim Torra, la falta d’un Estat que reconegui la cultura catalana bloqueja un premi concebut com a “gran operació de màrketing” i sotmès a “pressions i conjuntures polítiques i històriques”. Gimferrer, com Pujol, diu que és “inexacte” culpar sempre a la ingerència política espanyola i creu que el premi arribarà perquè “la literatura catalana és tan mereixedora del Nobel com la hongaresa” (que el va rebre el 2002, amb Imre Kertész). Pujol cita com a signe d’esperança el Nobel de 2009 a Herta Müller, romanesa de parla alemanya de qui treu importància que estigui en contra del nacionalisme i d’identificar llengua amb pàtria.

“El nostre mal no vol soroll", sentencia Pujol. Tothom coincideix a reclamar discreció i a dir que són contraproduents actes polítics com el que, el 2000, va dur el Parlament a aprovar per unanimitat una proposició demanant el Nobel per a Miquel Martí i Pol. Per això l’exconseller primer de la Generalitat i antic responsable de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, raona que oficialment ja no s’ha fet res més: “L’Acadèmia Sueca no accepta gestions directes, almenys d’organismes públics no estatals”. Una altra cosa són, segons Bargalló, accions concretes de difusió i traducció “que no deixen de tenir entre els seus objectius situar autors en els cercles de futuribles”. El darrer exemple va ser la Fira del Llibre de Goteborg, la tardor passada, on el Llull va dur a Jaume Cabré, Albert Sánchez Piñol i Núria Amat.

La complexitat i secretisme dels Nobel els corrobora Glòria Gutiérrez, de l’Agència Carmen Balcells i representant dels drets de sis guardonats en llengua castellana: Miguel Ángel Asturias (1967), Pablo Neruda (1971), Vicente Aleixandre (1977), Gabriel García Márquez (1982), Camilo José Cela (1989) i Mario Vargas Llosa (2010). “La concessió d’un Nobel sempre és molt imprevisible i si el sabem amb antelació és només mitja hora abans”, diu Gutiérrez, a qui li consta que Porcel i Gimferrer han estat nominats “però mai amb possibilitats”. Així, menys opcions han tingut noms sugerits pel PEN Club català o altres col·lectius darrerament: de Jesús Moncada al mallorquí Miquel Àngel Riera i el valencià Enric Valor.

Una dècada abans que Espriu, va ser Carner el protagonista de la primera campanya catalana seriosa pel Nobel

A banda de pressions polítiques, Pi de Cabanyes admet que els gustos del comitè Nobel tampoc han ajudat gaire Catalunya. Si bé la doctrina dictada pel seu president de 1914, Harald Hjärne, va ser “de neutralitat literària” i de “no ignorar els pobles menys nombrosos” —però evitant “qualsevol presa de posició nacionalista, a favor o en contra”—, el president del comitè entre 1988 i 2005 recorda a El Premio Nobel de Literatura. Cien años con la misión (Nórdica, 2010) que el mateix Hjärne va escriure el 1917: “Seria una llàstima que l’Acadèmia ferís el delicat sentiment nacional castellà”. Res diu del sentiment català, potser ferit pel responsable d’evaluar les llengües hispàniq-ues durant anys, Arthur Lundkvist. Traductor i amic personal de Cela, el setembre de 1976, en una entrevista de Josep-Francesc Valls per a Serra d’Or, aquest membre del comitè Nobel va declarar: “No crec realment que Espriu tingui possibilitats per al Nobel. Només té interès per als catalans. No és universal. I dic el mateix de Foix, Joan Oliver i Josep Pla. L’únic que puc dir és que Porcel és una bona promesa”. I en promesa es va quedar.

L’estricta confidencialitat de la Fundació Nobel, que manté tancats el arxius de cada premi durant 50 anys, fa difícil d’evaluar quines han estat realment les possibilitats catalanes. Després de Guimerà i fins el 1964, Josep Carner és l’únic català de qui es pot seguir la pista. Als arxius no apareix Pla, tot i que el febrer de 1961 la revista Destino en va reivindicar el Nobel amb un text que l’autor empordanès va agrair públicament i que, per contra, va provocar l’enuig i un punt d’enveja de Josep Maria de Sagarra.

Coincidint amb aquella polèmica, i una dècada abans que Espriu, va ser Carner el protagonista de la primera campanya catalana seriosa pel Nobel, per la qual fins i tot va renunciar a participar en el Govern de la República a l’exili. Però, malgrat que la documentació del fons Carner de la Biblioteca de Catalunya demostra que aquella campanya era sòlida i estava ben coordinada per Marià Manent, Carner no va anar folgat de suports a Suècia els tres anys que sabem del cert que va ser candidat.

Segons documentació desclassificada darrerament a Estocolm, el conegut com a “príncep dels poetes” mai va passar a la fase final. Així, el 1962, Carner només va ser sel·leccionat pel president del PEN Club francès Jean Camp. Curiosament, l’any següent aquest proposant abandonaria Carner i apostaria per Salvador de Madariaga, espanyol molt influent en ambients culturals i diplomàtics i que als anys 30 i 50 va ser també candidat al Nobel de la Pau. El canvi de Carner per Madariaga és significatiu atès que el 1963 és l’any que Carner va tenir més suports: el dels seus compatriotes Agustí Duran i Sanpere i Antoni Badia i Margarit, a més del professor de Núremberg G. Schiffauer.

El 1964, l’any de Jean-Paul Sartre, Carner va ser un dels 76 candidats nominats i va tenir l’aval dels professors de la Universitat de París Jean Durry i d’Aix-Marsella Marcel A. Ruff. En aquella edició, Carner va haver de competir amb el poeta d’arrels falangistes José María Pemán, proposat ex profeso per Ramón Menéndez Pidal i José Martínez Ruiz, Azorín, i alhora contrapès tan simbòlic com absurd d’autors també nominats el 1964 com els menys afins al règim franquista com Neruda, Asturias, Cela, Sender, Gallegos, Borges i el mateix Menéndez Pidal.

Les persones consultades creuen que episodis com el de Mistral o el de Carner avalarien la tesi d'una llarga mà d’interessos polítics per complicar la ja complexa sel·lecció d’un Nobel. “Si al Cervantes han censurat a Sánchez Piñol a Holanda què no han de fer a Suecia essent el Nobel?”, apunta Torra. “Però, com diu un Pujol amb voluntat de reivindicar llegats, “en el terreny cultural, de l’art i la literatura, hi ha coses que no es poden bloquejar sempre”.