El coratge d'una banda

Convé remarcar-ho perquè encara sona estrany: Obrint Pas, la banda nascuda al principi dels noranta a l'institut Benlliure de València amb la pulsió de fusionar la música d'arrels valenciana i en valencià amb la ràbia del hardcore i el punk i ritmes com ara l'ska o el reggae, ha esdevingut la formació musical més important del País Valencià, si atenem el nombre de seguidors (i imitadors) i el volum de discos venuts i d'actuacions dutes a terme arreu del món, les darreres en una gira ben sorprenent i reeixida pel Japó al mes de desembre. Per això el llançament d'ací a uns quants dies del seu sisé àlbum, Coratge (Propaganda pel Fet/Edicions Bromera, 2011), un llibre CD amb quinze temes nous i un volum amb col?laboracions destacades de músics, periodistes i escriptors dient-hi la seua sobre allò que suggereixen les cançons, està destinat a convertir-se en una de les fites culturals de l'exercici present. Al domini lingüístic del català, el seu àmbit natural, però també més enllà. Una gravació per a la qual han comptat, en la producció, amb un dels seus músics referencials, Kaki Arkazo (Negu Gorriak), i unes col?laboracions musicals ben nodrides: Fermín Muguruza, Feliu Ventura, Miquel Gil, Mara Aranda o Pep Gimeno Botifarra, entre altres. En la part literària, el llibre amb fotografies que desenvolupa el concepte de les cançons, hi participen Manuel Baixauli, Isabel-Clara Simó, Eduardo Galeano, Elvira Cambrils, Marc Granell, Vicent Partal, Gemma Pasqual, Santiago Alba, David Segarra, Pau Alabajos, Cesk Feixas o Josep Nadal. Està previst que el disc llibre veurà la llum el dia 18 d'abril. Prèviament, la formació oferirà, juntament amb La Gossa Sorda, un concert en el barri valencià de Benimaclet, el dia 2 d'abril, que servirà com a presentació i per a commemorar els 10 anys del Centre Social Terra.

El volum inclou col·laboracions de músics, periodistes i escriptors

'Coratge' manté la línia combativa i de compromís, però amb un punt de positivisme

"Decidíem seguir i fer un disc nou, però era un repte"

L'experiència de la gira per Japó és ara tamisada per la tragèdia

Els dies previs són frenètics per a la multitudinària banda de nou membres. Ens citem amb ells en el seu centre d'operacions de Benimaclet, en el parèntesi entre una sessió de fotos promocionals i un assaig a Gandia, en una nau industrial prou espaiosa per a recrear les voluminoses dimensions dels seus directes. Mentre la resta de membres acaben de dinar, parlem amb tres dels puntals d'Obrint Pas, Xavi Sarrià (veu principal i guitarra), Miquel Gironés (dolçaina i veus) i Miquel Ramos (teclats i veus). Conceptualment, Coratge manté la línia combativa i de compromís, però amb un punt de positivisme. "En realitat sempre hem tingut un missatge positiu, una crítica positiva, però donant exemples que el país està en marxa, que la gent es mou... És cert que la paraula 'coratge' té una implicació d'encoratjar la gent, que no reste asseguda a casa", apunta Ramos. "Juguem amb el concepte amb diferents sentits", prossegueix Sarrià, "el coratge d'afrontar la situació social i nacional actual, el coratge que ens cal, però també el coratge que ens ha fet avançar tots aquests anys, les motivacions que teníem quan començàrem, les nostres i les de la nostra generació".

Implicacions de viatge, de travessia, representades en el concepte gràfic del disc, un vaixell ben carregat de personal amb un cor enorme fent de buc. "Cercàvem una portada simbòlica. Teníem ganes de parlar d'on havíem nascut i crescut, per això hi ha una imatge una mica més seriosa, més crua, en blanc i negre", diu Sarrià. "La gent que hi ha dalt del vaixell no som sols nosaltres, sinó també la gent com nosaltres, que encoratgem per navegar contra l'adversitat", apunta Gironés. Una certa èpica? "Sí, però humil, la dels herois quotidians...", contesten.

Musicalment el repte era afrontar un nou disc continuació de Benvinguts al paradís (2007), l'àlbum que solidificà la popularitat d'Obrint Pas. "Aquell disc encetà una línia musical diferent. I en Coratge investiguem i aprofundim una mica més", aclareix Gironés, "amb la visió posada en moltes músiques del món, però també en les nostres arrels musicals. Ho afrontem amb ganes, però també amb una certa precaució". Sarrià confessa que el disc naix de l'aturada d'un any que va fer el grup, del procés de reflexió de continuar o no i, en cas afirmatiu, què calia fer amb la banda. "Decidíem seguir i fer un disc nou, però era un repte, i l'hem afrontat amb el coratge intern d'estar motivats per a tirar endavant".

El disc comença amb Preludi i el tema Coratge, amb una viola de roda que hi atorga uns certs aires cèltics una mica casuals. "Els arranjaments sonaven celtes, però la intenció era donar-li un so més proper al Mediterrani. Condensa un poc el que és el disc, el so tradicional d'Obrint Pas, però fent-li una volta més", assenyala Gironés. "A l'hora de barrejar coses Miquel és un poc més atrevit i jo un poc més conservador", intervé Sarrià, "i en totes les cançons suren les dues ànimes musicals, la d'experimentar i la de mantenir el so original". "Fa anys, quan començàrem a fer punk rock amb dolçaina era una cosa que no s'havia fet, però en aquell moment no n'érem conscients. Probablement Coratge és el primer rock amb viola de roda i dolçaina. O no, perquè està tot inventat", especula Gironés. Fruit de la recerca és també Al país de l'olivera, una cançó plenament folk, amb protagonisme per a la veu de Mara Aranda. "Volíem fer una cançó que sonara diferent, amb una lletra molt costumista, de coses properes. Per això ens quadrava aquesta sonoritat més tradicional, més de cançó, més folk, perquè ajudava molt a la lletra. Era molt diferent de tot el que hem fet mai", ressalta Sarrià. D'aquesta part obertament folk del disc és també Jota de valencians, una fillola de La Malaguenya de Barxeta, del treball anterior, partint d'una recreació que Al Tall havia fet de la popular Pastorets i pastoretes. A més d'un homenatge implícit al "substrat", com el defineix Sarrià, i als músics que el representen, la cançó és "una mena de cant de valencians que parla de la situació que patim, però en positiu, ple d'esperança".

Parlant de sonoritats, de Coratge sorprén positivament el tractament de les guitarres, que respecten l'esperit hardcore de la banda, però confereixen una densitat i unes textures netes i alhora contundents. Una producció on es fa present la mà de Kaki Arkarazo a l'hora d'introduir harmonia en la superposició de capes sonores d'Obrint Pas. "El disc anterior el gravàrem nosaltres amb el suport del nostre tècnic, Jaume Figueres. I en aquest hem tingut la sort de sumar l'experiència de Kaki, un músic amb molta autoritat, atés que era el guitarra d'una banda mítica per a nosaltres com Negu Gorriak", explica Sarrià. "El que passa és que som el que som, un grup de bateria, baix i guitarres i, després, hi ha unes altres coses. Quan et poses a fer un disc com Benvinguts al paradís o Coratge, amb moltes capes, sempre manca temps per a treballar el so de la bateria o les guitarres. I Kaki ens ha alleugerit un poc això. En aquest disc ens ha eixit bé, però potser en l'altre ens va faltar temps per a aconseguir més contundència en les guitarres", reconeix Gironés. I tant ell com Sarrià al?leguen que no sempre és fàcil fer encaixar la seua paleta d'estils. "Però el que sí que hem buscat és que hi haja un so semblant durant tot el disc, que l'identifique, més net, més cru, més contingut, a diferència de Benvinguts, que era un so més recargolat", rebla Sarrià, que aclareix també que fa més d'un any i mig que treballen les cançons a casa. "I això es nota", assegura.

En tot cas, el seguidor fidel d'Obrint Pas pot estar tranquil: la fórmula bàsica de mestissatge, compromís i festa resta incòlume i garantida amb senzills potencials com ara La vida sense tu, Seguirem, "cançons fresques i directes", o Si tanque els ulls, moltes fent referència a experiències vitals i autobiogràfiques. Però el bagatge del grup augmenta any rere any: després d'haver visitat escenaris de Palestina, els Balcans, Alemanya, Veneçuela o Cuba, el desembre passat mamprengueren una gira excitant per un país tan distant i distint com el Japó, una experiència "brutal" tamisada ara per la tragèdia viscuda al país nipó i que Obrint Pas han vist d'una manera insospitada. "Ha estat molt heavy. Tens un lligam amb aqueix país i, vulgues o no, has conegut gent, et preocupes... Ha estat dur veure aquell lloc on has estat veient la gent passant-ho malament, hi poses cares i penses en la gent que va vindre als concerts", resumeix Miquel Ramos. Les seues gires arreu del món, de fet, els han fet canviar la visió de les coses. "Allò important de poder viatjar amb el grup és que no fas turisme, és curt i intens perquè vas a parar amb gent que t'acull i que està implicada amb el territori. Hi vas pocs dies, però reps molta informació, et dóna una altra perspectiva, que el món no sols es pot contemplar des del nord cap al sud, que Europa no és el melic del món", anota Sarrià. "Interpretes les coses d'una altra manera, perquè tens informació, i t'hi indignes més, perquè tens el teu propi filtre", rebla Ramos.

El grup ha de marxar a l'assaig de Gandia, però encara hi ha temps de parlar del llibre. Sarrià: "Ens feia il?lusió fer una altra volta al disc, buscar un altre format, i quan féiem les lletres de les cançons se'ns va acudir que en lloc de ser nosaltres qui ampliàrem el concepte de cadascuna de les cançons, volíem que ho fera gent relacionada amb el que parlaven les cançons. Era un concepte arriscat, però li dóna un altre aire, perquè apareixen coses de les quals nosaltres no en parlaríem. És important, perquè una cançó no té tan sols una mirada i ha estat una sort comptar amb tanta gent". Coratge i atreviment. Com diu Galeano en el llibre, "la por és una presó molt avorrida".