Memòria sense cap mena de victimisme

EL XAL

Cynthia Ozick

Traducció de Dolors Udina

Viena

88 pàgines. 14,70 euros

Cynthia Ozick (Nova York, 1928) és encara poc coneguda a Catalunya, a pesar de la seva indubtable categoria literària i a pesar que ja fa vint anys l'editor Miguel Riera va publicar, a Montesinos, títols tan emblemàtics com ara Levitación (1988), El mesías de Estocolmo (1989) i el propi El chal (1992), obra que va guanyar, pels dos relats que hi conté, el premi O. Henry de narrativa breu els anys 1981 i 1983 —Ozick el va rebre també el 1992 per Puttermesser Paired, esdevenint així l'única autora que l'ha obtingut tres cops, superant John Updike, John Cheever i Raymond Carver, en canvi tots tres molt coneguts i apreciats aquí.

Rellegint El xal, ara en la versió catalana de Dolors Udina, que ha fet sens dubte una feina excel.lent, no he pogut evitar que em vingués al cap una frase de l'escriptora Grace Paley —també descendent de jueus, també del Bronx i coetània d'Ozick— que diu: "La veritat, quan troba el seu nivell, flota". I ha estat així perquè el personatge que presenten les dues narracions contingudes en aquest volum manipula la realitat de manera que esdevingui un espai en què poder sobreviure aliena a una veritat que, de tan dolorosa, resulta insuportable.

Basada en una crònica escrita pel periodista William Shirer (Chicago, 1904-Boston, 1993) on explica com els nadons eren llençats contra les tanques elèctriques als camps de concentració nazis, El xal narra la història de Rosa Lublin, una dona que perd d'aquesta manera esgarrifosa la seva criatura i que guarda com un tresor, símbol de la seva maternitat i de la seva vida anterior, el xal que la nena mossegava i llepava per apaivagar la gana i el plor.

En el moment en què té lloc aquesta escena, la Rosa està acompanyada per la seva neboda adolescent, la Stella, que, juntament amb la Rosa Lublin, retrobem a la segona de les narracions, la més extensa del volum. Som 30 anys després de la barbàrie nazi. I som als Estats Units, Miami. La Rosa s'ha fet gran i no ha estat capaç —no ho ha volgut i la titllen de boja— d'integrar-se. La Stella resideix a Nova York i manté la Rosa, es preocupa per ella i fa de contrapunt: no en vol saber res, de la vida d'abans, i escriu cartes a la seva tieta perquè segueixi el seu exemple. Però la Rosa no pot abandonar el passat: "Ningú no en sabia res. Això em sorprenia, que ningú no recordés què havia passat feia tan poc temps". El personatge i, a través d'ell, l'autora, defensa la necessitat de mantenir la memòria, però ho fa sense cap mena de victimisme: ens enfrontem a una concepció ideològica i vital que demana la nostra complicitat i compromís.

Narrativa sense concessions, literatura escrita frase a frase, esculpida per una exigència artística poc comuna, aquesta petita gran obra resulta una magnífica carta de presentació per a una autora que mereix la més seriosa atenció. La seva prosa dura, despullada, sintètica, ens recorda les pàgines de l'hongaresa Agota Kristoff o de la suïssa Fleur Jaeggy. L'economia de recursos és absoluta: Ozick no escriu res més que el que sembla estrictament necessari per fer possibles les seves històries.

És ben cert que els llibres arriben a les nostres mans quan és el moment oportú perquè els llegim. En aquest sentit, El xal és una publicació necessària en els temps que corren, quan la crisi amenaça —pura llei del pèndol— els valors principals de la democràcia.