Veritats evasives

7ª BIENAL D'ART LEANDRE

CRISTÒFOL

Centre d'Art La Panera

Plaça de la Panera, 2. Lleida

Fins el 29 d'agost

Comissària: Glòria Picazo

En l'àmbit de la creació contemporània de Catalunya ?on també hi ha un centralisme barceloní discutit? la veritat és evasiva, sempre lluiten per aquesta individus o esferes oposades. La classe política afirmarà que fins als darrers anys no s'havia dotat les ciutats de tants equipaments; els artistes, per la seva banda, es queixen de les poques ajudes, els directors de museus de la retallada pressupostària; les empreses, dels pocs o nuls incentius fiscals; els galeristes, molts, amenacen de tancar; i el debat crític, senzillament, ha desaparegut. Sorgeix així una dialèctica que podria enriquir algunes qüestions referents al paper de l'Estat en relació amb la cultura. I aquí entren en escena les universitats...

Un centre d'art, tot i ser petit, pot generar noves formes de producció i percepció

El cas és que no existeixen apreciacions subtilment ponderades sobre el paper dels agents de l'art contemporani. De moment, avui es presenta el llibre-catàleg de la col.lecció Macba, un museu que va néixer enmig de la polèmica i que actualment és referent internacional. Els assaigs inclosos que expliquen i justifiquen el programa d'exposicions i la selecció d'obres adquirides entre 2002 i 2007 donen idea de com una feina feta amb sentit i ambició s'ha transformat en una cosa pròpia.

El Centre d'Art La Panera va inaugurar dissabte passat la 7a Biennal Internacional d'Art Leandre Cristòfol. Per discutibles que puguin ser la majoria dels treballs dels 10 artistes seleccionats, l'exposició ?que deliberadament no té l'extravagància d'altres biennals més reconegudes? resulta en conjunt coherent amb unes intencions de comissariat que, des de 1997, treballen entorn de l'anàlisi de les identitats i el seu posicionament enfront de l'Altre, la investigació de la pintura ?"pintar sense pintar"?, la transversalitat entre disciplines ?en especial, l'arquitectura i el disseny? i les edicions especials, llibres d'artista, revistes, postals i jocs de cartes subsidiaris a la feina del creador. No es tracta, doncs, de suavitzar el que és irregular de la selecció ?en tot cas caldria demanar-se per què alguns artistes presents a La Panera han estat sobrevalorats pel mercat, com és el cas de Sánchez Castillo? sinó de reconéixer que des d'un centre d'art, encara que sigui petit, es poden generar noves formes de producció i percepció de l'obra amb sentit educacional.

El dibuix és present a les obres d'Efrén Álvarez (1980) com una investigació de les estructures de poder econòmic i polític a través de cartografies, esquemes i caricatures que expliquen de manera satírica qüestions com el mercat de valors, les microeconomies o la política de govern i partits a Catalunya. Daniel Jacoby (1985) utilitza les tècniques digitals i les anàlisis de freqüències cromàtiques per crear un panell de colors, fruit de l'escrutini de les portades de quatre diaris espanyols. De la seva obra, se'n pot deduir que hi ha un cert "color de la informació", ja que una determinada gamma cromàtica podria estar relacionada amb certa política d'un diari. Jacoby fa servir el mateix procediment per rastrejar els caràcters tipogràfics o les notes musicals d'una peça de piano.

La instal.lació de Juan López (1979) representa una gran rotativa de premsa dibuixada sobre la paret a partir de vinil, cinta aïllant, cartells. Els colors s'extenen pel terra sortint de les rotatives i el paper per imprimir recorre els murs per introduir-se a les sortides de ventilació i al sostre. Nacho Carbonell (1980) reivindica en les seves obres la manualitat i la investigació de nous materials, orgànics (fulles, llavors) o reciclats (diaris). El dissenyador parteix de la idea que els objectes han de funcionar com a organismes vius; i així, crea una butaca inflable connectada a través d'uns tubs amb altres inflables amb forma d'animals de companyia. Quan l'usuari hi seu, el pes provoca que l'aire es reparteixi entre els diferents ninos. Tree chair és una cadira feta amb fulles triturades en forma d'arbre, ja que el respatller és una escala que culmina en un receptacle, que és a la vegada refugi. L'arquitecta Izaskun Chinchilla (1975) planteja, a través d'una sèrie de maquetes fetes amb vidrets i poblades de barbies i kens, una "Huerta escalable" que optimitza els recursos de l'horta murciana des d'un habitacle per dormir a l'aire lliure a l'estiu, o recuperar l'hàbit rural de banyar-se a les sèquies. També proposa un "aparcament dissuasiu" per deixar el cotxe i canviar-lo per la bicicleta, o un habitacle per anar-se'n a dormir.

Mentrestant, Kaoru Katayama (1966) analitza en un vídeo les retòriques, la força expressiva del flamenc i la cerimònia del te; Patricia Esquivias explica en una sèrie de narracions-conferències la història d'Espanya, amb referències a Felip II, Julio Iglesias, Jesús Gil, la paella i les falles. L'obra d'aquesta artista veneçolana és el més destacat d'aquesta biennal, ja que dóna sentit a la idea que la ironia constitueix una virtut estètica, una manera àmplia d'observar la història i la nostra realitat present. Per molt evasiva que se'ns mostri sempre la veritat.