Tombes a la Diagonal

Un dia, fa molts anys, algú que es deia (es diu), Joaquim Molins i era regidor de Convergència, va proposar que un tramvia creués tota la Diagonal de Barcelona. Els socialistes, que governaven la ciutat, ho varen rebutjar de totes totes. Un tramvia a la Diagonal burgesa? Ves quina ocurrència! Seria un desastre. Anys després, sense que ningú no s'ho esperés, Jordi Hereu, alcalde i socialista, va anunciar el propòsit del seu govern de transformar el tram central de l'avinguda i de fer-hi passar un tramvia. Convergència va posar el crit al cel: ves quina ocurrència!

L'equip de Jordi Hereu el va convèncer que aquella era la seva gran oportunitat: la reforma de la Diagonal havia de ser el símbol de la Barcelona futura. I per fer-ho ben palès, seria el poble qui decidís en una mena de referèndum estrany on hi cabrien diverses respostes. Tothom qui volgués podia dir-hi la seva.

El principal ideòleg de l'invent era el primer tinent d'alcalde, Carles Martí, però deixava que fos Hereu qui sortís a les fotos, qui es mullés en la defensa del projecte, qui s'emportés la glòria o el ridícul. La història és coneguda: un maig florit de primavera el projecte va ser rebutjat per la ciutadania. Primer, no participant en la consulta (88% d'abstenció), i després dient no (80% dels vots) a les dues propostes municipals. Els barcelonins no estaven ni pel tramvia ni per refer la Diagonal ni per dedicar-hi centenars de milions necessaris per a altres coses.

Carles Martí va sortir tan tocat que va haver de deixar la regidoria, però es va quedar al partit (el PSC) per tal d'organitzar la futura victòria d'Hereu a les eleccions municipals. És a dir, qui va iniciar a la Diagonal el forat per la tomba de Jordi Hereu és ara l'encarregat de reblar els claus del seu taüt a les eleccions del maig vinent, justament un any després d'iniciada la feina.