Miserachs entra al museu

Quan encara fumeja la polèmica per la compra dels arxius del fotògraf Agustí Centelles pel Ministeri de Cultura i segueix sense perfilar-se una pauta sobre què s'ha de fer amb aquests materials, arriba una bona notícia: el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), s'ha fet amb la custòdia i l'ús de la totalitat de l'arxiu de Xavier Miserachs (Barcelona, 1937-1998): 80.000 imatges fotogràfiques (60.000 en tires de negatius i 20.000 en diapositives o transparències), 2.500 fulles de contacte i tota mena de documentació personal, des de quaderns de notes fins a factures de material i de col.laboracions. L'acord entre la família del fotògraf i el museu és per 25 anys renovables i no preveu "cap mena de transacció econòmica", tal com va precisar el director del Macba Bartomeu Marí. La titularitat continuarà sent de la família, que rebrà els drets que es derivin de la seva explotació comercial. El museu s'encarregarà de netejar, restaurar i classificar el material, i també de digitalitzar les imatges, a més de programar una exposició antològica per al 2013.

La importància de l'obra de Miserachs no escapa a ningú: va fixar una imatge icònica de la Barcelona de la segona meitat del segle XX, seguint el rastre de les grans transformacions socials que va petir la ciutat. I al costat del seu amic i company de generació, Oriol Maspons, va establir els paràmetres de la "nova avantguarda fotogràfica", per utilitzar el terme del crític de referència d'aquella època i que va ser també el seu descobridor: Josep Maria Casademont, els arxius del qual també han estat dipositats en el Macba. Per a l'estudiós de la fotografia i assessor del museu, Jorge Ribalta, Miserachs representaria el seny i Maspons la rauxa.

Xavier Miserachs Ribalta va néixer a Barcelona el 12 de juliol de 1937 i va morir el 14 d'agost de 1998, als 61 anys. Va ser tremendament precoç. La fotografia li va fascinar des de l'adolescència. Amb 15 anys ja era membre de la Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on va conèixer a Maspons. Als 17 va iniciar els estudis de medicina —la professió del seu pare— que mai va concloure. Aquell mateix any guanya el premi de la Agrupació Fotogràfica de Catalunya i en 1957 forma part de la mítica exposició organitzada per Casademont al costat de Ricard Terré i Ramón Masats. En 1961 instal·la el seu estudi professional i en els anys següents va produir i editar els tres grans llibres de referència que fixen icónicament l'inici de la modernitat a Barcelona i Catalunya, quan apareix el consum i el turisme de masses: Barcelona blanc i negre (Aymà, 1964), Costa Brava Show (Kairós, 1966) i Los cachorros (Lumen, 1967).

El primer d'aquesta trilogia segueix sent la fita, el mirall en el qual s'ha de mesurar qualsevol fotògraf que intenti retratar Barcelona. Es un llibre del que, en el seu moment, el crític d'art Alexandre Cirici Pellicer —un referent on els hagi d'aquella Barcelona i autor de l'imprescindible Barcelona pam a pam— va considerar "una obra que afectarà a la autoconciencia de la ciutat". Per Casademont, Miserachs crea un "nou gènere".

La veritat és que el treball de Miserachs encarna el transit des del neorealisme poètic —lo popular, per ser més precís— fins al pop. Hi ha unanimitat sobre la condició d'obra mestra de Barcelona blanc i negre, però Cirici creu a més que, des de la seva aparició, qualsevol llibre sobre la ciutat "s'ha de mesurar" amb ell. Ribalta apunta fins i tot que "hi ha dibuixos de Mariscal —el referent iconic de la Barcelona olimpica— que són reelaboraciones de fotos de Miserachs".

Cirici considera que Miserachs i Maspons van revolucionar en aquells anys l'ofici de fotògraf, professionalitzant-lo i dotant-lo de sòlides bases estètiques i tècniques. Tal vegada per això, a la fi de la dècada de 1960 els dos treballen en tots els fronts: publicitat, premsa i encàrrecs editorials. Miserachs viatja per als grans mitjans impresos de l'època, des de Gaceta Ilustrada a La Vanguardia o Triunfo, la revista de referència de l'esquerra espanyola durant el ulstims anys del franquisme, per la qual publica reportatjes sobre el maig del 68 parisenc o la fallida primavera de Praga. Una activitat que explica, tal vegada, la falta de còpies vintage (originals) per expòsicions. "Aquesta generació va patir moltes manques", diu l'historiadora de la fotografia Laura Tarré. "Als 25 anys Miserachs ja havia produït els llibres més importants de la seva vida i després ja no va poder fer altres més; i lo mateix succeeix amb les exposicions".

En el camp teòric, al 1969 Miserachs va ser cofundador i primer professor de fotografia de l'escola Eina, un treball que es plasma en alguns llibres i escrits publicats en els últims anys de la seva vida com Fulls de contactes. Memòries (Edicions 62, 1998) i Criterio fotográfico (Omega, 1998).

El director del Macba, Bartomeu Mari, definia l'operació acordada amb les filles del fotògraf, com "un model sostenible" que, en temps de crisi, no contempla el desemborsament de xifres de diners importants. La majoria dels experts consultats estan d'acord que el Macba i el seu actiu Centre de Documentació són l'opció ideal per dipositar un arxiu d'aquest tipus, precisament perquè és un museu que es centra en la segona meitat del segle XX, quan es produeix l'eclosió de l'art conceptual, un gènere en el qual l'arxiu és tan important com l'obra mateixa.

Tots assenyalen, així mateix, la seva preocupació per la destinació final de l'arxiu del seu company generacional, Oriol Maspons, que recentment ha dipositat per un període de 10 anys una sèrie de còpies vintage (originals) a l'un altre gran museu barceloní, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), però que segueix sense decidir on dipositarà l'arxiu, encara que està negociant amb l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. El Macba va oferir a Maspons un acord similar al de Miserachs, però no va obtenir resposta. Al Macba li interessen aquest tipus de dipòsits, però no al MNAC, al que li importa exclusivament l'obra única.

Tarré considera una molt bona notícia que l'arxiu de Miserachs es conservi íntegrament en un museu d'art contemporani, però lamenta que a Catalunya es mantingui una política erràtica, per no dir, cap política, sobre la destinació dels arxius dels grans fotògrafs. "Estem descomponent el cadàver, no hi ha una política unitària", diu. "En aquest país els arxius sempre s'han vist des d'un punt de vista patrimonial", afegeix, "de mercat, sense tenir en compte la importància de la totalitat de l'obra".

Hi ha en aquests moments varis arxius en el punt de mira de museus, institucions o col·leccionistes. Joan Colom segueix conservant el seu i no sembla voler vendre-ho. "No crec que tingui ganes de desfer-se d'ell. A més, ho cuida molt bé", assegura Ribalta. El de Pere Català Pic, el pare de Francesc Català Roca i Pere Català Roca, en poder d'aquest últim, és de gran importància segons els experts. Els arxius d'altres fotògrafs catalans com Francisco Ontañon o Ramon Masats estan a Madrid, on, en opinió de Ribalta, encara hi ha més problemes que a Catalunya perquè hi ha menys institucions capaces de fer-s'hi càrrec.

En qualsevol cas, hi ha acord unànime sobre la coherència del model emprat pel Macba per a aquesta operació. "Els arxius mai seran d'ús massiu sinó de de un treball molt especialitzat", assenyala Ribalta, "s'ha mitificat, magnificat, el rendiment econòmic de les imatges, que tal vegada sigui rendible als grans proveïdors de l'estil Getty Images, però no als museus". "L'obra de Centelles", afegeix, "no generarà una explotació milionària com podria esperar-se de la inversió. No cal valorar-la com si estigues al mercat de l'art".

Però tambe hi ha coincidència en que la línia entre una peça d'arxiu i una obra d'art es bellugadissa. En quin moment comença a cotitzar-se com a obra d'art una simple carta de Picasso?