"La direcció del PSUC era heroica però incompetent"

Juan Ramón Capella (Barcelona, 1940) va néixer en una família de les que va guanyar la guerra civil però va canviar de bàndol. Ha estat catedràtic de Filosofia del Dret i conspirador antifranquista, i continua sent animador del pensament crític a través de la revista Mientras Tanto. Acaba d'aparèixer el primer volum dels seus records, on aboca mitja vida: Sin Ítaca, memorias 1940-1975 (Trotta).

Pregunta. Per què unes memòries?

Resposta. Vaig començar per fer alguna cosa que em fos fàcil i em vaig adonar que reconstruïa la imatge del franquisme a partir de la visió d'una persona que podria estar entre els vencedors de la guerra civil i que, veient el que passava, es va situar al bàndol contrari. Volia explicar aquesta evolució i, alhora, recordar aspectes extrapolítics de la realitat.

"Un catedràtic deia que tenia la pistola amb la que havien matat Lorca"

"Es creia que la Unió Soviètica era bona i que tot el que feia estava bé"

P. Les primeres imatges són les d'un nen que estiueja a Sitges.

R. La força del record arrenca de la bellesa de Sitges. Llavors, passejant per un carrer, es podia escolar el soroll d'una fàbrica de sabates. Al setembre anàvem a la verema per afecció. En tartana. Al capvespre, les dones dels pescadors recosien les xarxes. Però era un món en decadència. Hi havia un autòdrom que la majoria desconeixia. Hi havia una piscina buida i esquerdada.

P. I personatges curiosos com Clarita Stauffer.

R. Sorprenent. Quan vaig saber que Almudena Grandes treballava la seva història, li vaig enviar el capítol que ja tenia escrit i altres dades i fotografies. Per al nen que jo era, resultava encisadora: em duia a jugar a la platja, era amable, condescendent, divertida. I una nazi de cal déu. Això ho vaig saber després. La història del seu casament és fantàstica: es casa amb un home que no era qui deia ser, que desapareix emportant-se tots els diners i es compra una hisenda a l'Argentina.

P. La universitat que descriu era rara.

R. Era la universitat franquista. A Dret no s'ensenyava quasi res. No hi havia molts reaccionaris, al marge de Miguel Fenec, catedràtic de Processal, que presumia de tenir la pistola amb la que havien mort Federico García Lorca. Potser era fals, però en presumia. Anys després el vaig veure i em va abraçar i vaig anar a casa a dutxar-me. També hi havia Latorre, Sureda, Jiménez de Parga.

P. I s'aprenia fora de l'aula.

R. S'aprenia dels companys i de la gent que anava per allí. Sobretot quan érem a l'edifici de la plaça de la Universitat. El freqüentava gent bohèmia: de teatre, escriptors. I es podia escoltar professors que no eren teus però sí interessants: Vicens Vives, Valverde, Sacristán, Antoni Vilanova...

P. Es va especialitzar en Filosofia del Dret.

R. Al començament només m'interessava. Després vaig veure que enllaçava amb la filosofia de l'Estat i, per tant, amb la política i la moral. I encara em va interessar més. La decisió va ser conjuntural: una càtedra on no tindria competència i una matèria que no m'era hostil. M'ha permès veure la lògica d'aquesta societat capitalista moderna tan complexa.

P. Formació cultural i activisme polític. No anava una cosa en detriment de l'altra?

R. Així ho va veure Manuel Sacristán en un document del 1969. Creia que l'activisme impedia que els intel.lectuals comunistes arribessin a ser bons professors, historiadors, investigadors.

P. La vida de Sacristán era un desmentit a aquestes pors?

R. Ell vivia una gran tensió, malgrat que sempre va intentar mantenir-se dins les tasques intel·lectuals. Com a polític no es veia segur. Crec que era un error, un complex injustificat. Però també em sembla que va ser un polític insuficient.

P. En quin sentit?

R. No va voler plantejar batalla dins del partit, tot i saber que la direcció del PSUC era heroica però incompetent. Una vegada els va advertir: "Tal com sou, cooptareu els més hipòcrites i conformistes, és a dir, els més semblants a vosaltres". Si aquesta era la seva opinió, hauria d'haver forçat la batalla.

P. Vostè es va oposar a l'Assemblea de Catalunya, el moviment més general en front del franquisme.

R. Perquè cercava fer política per dalt. Jo distingia entre la política per dalt i per baix. La de dalt era politiqueria; per baix, era creació de moviment. Hi havia moviment de base, però amb l'Assemblea de Catalunya, la gent de sota es convertia en un apèndix. Es cedia tot el protagonisme a gent d'altres partits, els nacionalistes sense partit. I amb això es perdia hegemonia, perquè el PSUC la força la tenia en una altra banda.

P. Va ser també politiqueria la integració de Bandera Roja al PSUC?

R. Allò va ser un desastre. Una operació molt personalista de Solé Tura i va resultar decisiva la posició de Gutiérrez Díaz i de Miguel Núñez, el sector més a la dreta en la direcció del partit. Jo crec que Solé Tura va donar a Guti garanties que no aspiraria a la secretaria general. Per a la militància de base, va ser un focus de conflictes.

P. El partit tenia un problema: la relació amb l'URSS.

R. El problema era una convicció ideològica, marcada per una fe cega en el marxisme. Marxistes, gent formada que pogués pensar utilitzant l'aparell conceptual de Marx, n'hi havia pocs. Creients en les tesis divulgatives, a pilons. Caldria afegir-hi que es creia que la Unió Soviètica era bona i tot el que fessin els soviètics estava bé.

P. Al llibre parla de la seva intimitat sexual i de la repressió, també entre la gent d'esquerres.

R. La repressió era molt potent, amb un sexisme brutal. També dins el partit. He vist cartes que deien a la direcció de París: "Hi va tal militant que porta uns documents, però, compte, és M". Volia dir maricón.

P. Vostè comença a sospitar de la seva sexualitat per un control policial a París.

R. La policia em va muntar una trampa. Primer em van fer unes fotografies en un bulevard. Dies després, un noi d'uns 15 anys m'estira la màniga i em pregunta si vull anar al llit amb ell. Vaig pensar que ho havia entès malament, però ho va repetir. Li vaig dir que no i va marxar. Llavors vaig veure l'home que m'havia fet fotos uns dies abans. No sé per què ho van fer. Jo llavors tenia una amiga. Potser van tenir una intuïció. Els policies són molt perspicaços. També podia ser una mala interpretació pel fet que, al restaurant de la facultat, jo seia al costat d'un estudiant alemany molt maco. No hi havia res entre nosaltres. Potser només volien espantar-me, que sabés que em vigilaven. Goytisolo i Castellet m'havien dit que policies espanyols es dedicaven al control, sobretot sexual, dels antifranquistes.