Bany de cultura i periodisme en el 40è aniversari de ‘Quadern’ a Barcelona

Barcelona no està en decadència, sinó que continua sent un laboratori cultural de referència, tenint en compte les intervencions de tres responsables d’institucions culturals de la ciutat, el Macba, el Centre de Cultura Contemporània (CCCB) i el Liceu, l’editora de Club Editor i dos periodistes de la casa que rastregen l’activitat cultural dia rere dia. Tots sis han estat protagonistes de dues taules rodones moderades aquest dijous per la directora d’EL PAÍS, Pepa Bueno, i Jordi Amat, coordinador del suplement cultural Quadern, que aquesta setmana celebra el 40è aniversari. L’acte, emmarcat dins de la Biennal de Pensament, s’ha fet a la biblioteca Jaume Fuster i ha reunit alguns dels millors exponents de la cultura catalana. Com ha apuntat Bueno, només aquest esdeveniment cultural, que ha portat a la capital catalana Svetlana Aleksiévitx o ha reunit gairebé un miler d’adolescents en una plaça amb la filòsofa Marina Garcés, demostren el bon pols creatiu de la ciutat.

Amb l’alcaldessa Ada Colau a primera fila, a més d’altres representants polítics com Jaume Collboni, primer tinent d’alcalde, o Ernest Maragall, president del grup d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona, Pepa Bueno, que abans s’havia reunit amb un grup de subscriptors, ha obert el primer debat demanant als participants que demostressin aquest múscul cultural en tonificació. Valentí Oviedo, director general del Liceu, ha posat tot l’èmfasi en la recent estrena de La gata perduda, una òpera feta amb els veïns del Raval a través de les seves entitats, com un primer pas de la institució per superar la desconnexió amb el seu barri, un dels més desafavorits de la ciutat.

Judit Carrera, del CCCB, s’ha referit a l’exposició dedicada a Francesc Tosquelles, per reivindicar la recuperació del llegat cultural interromput per la Guerra Civil i el franquisme, ja que era un psiquiatre de referència i pioner a França, desconegut a casa seva, que va saber veure els valors de l’art com a teràpia per a les malalties mentals i la necessitat de transformar les institucions psiquiàtriques des de dins. Així és la feina que fa Carrera al capdavant del CCCB, seguint el mandat de Tosquelles de la “utopia pragmàtica”, en les seves paraules. També Elvira Dyangani, del Macba, ha aprofitat aquest concepte per defensar que “és fonamental que les institucions creixin amb la comunitat”, ja sigui la més propera, com és el barri del Raval, o una part del sector artístic que s’havia vist exclòs d’aquest centre de l’art contemporani. Després d’un any al capdavant, Dyangani ha afirmat que el seu compromís és escoltar la gent que els envolta, els veïns, els artistes, els productors… “per canviar el museu amb la veu de tots”.

El Raval també ha tingut molt de protagonisme en el segon debat, moderat per Jordi Amat, que ha posat en valor les biblioteques públiques com a espais d’accés universal a la cultura dels darrers 40 anys. Jacinto Antón, periodista cultural d’EL PAÍS des de l’inici de la redacció de Catalunya, també el 1982, ha fet broma sobre el cinisme i el pessimisme de l’ofici. Però en to optimista, ha descrit un recorregut per tota la cultura que ofereix el barri, més enllà del Macba o el CCCB, passant per la Universitat de Barcelona, el Teatre Romea, La Filmoteca o fins i tot la sala Apolo, i ha destacat el paper de la llibreria La Central del Raval.

Una guia per la vivacitat de la cultura, sortejant els marges, que Noelia Ramírez s’ha encarregat de defensar, especialment perquè als anomenats marges o perifèria hi viuen la majoria de les persones, a les quals moltes els va canviar la vida l’accés a la cultura, a través de les biblioteques però encara més d’internet, un lloc on van trobar la capacitat de tenir agència, com han demostrat Estopa, Alizzz o Rosalía. A ella li semblen interessants les veus que trenquen el cànon cultural, que és precisament allò que Maria Bohigas recupera.

L’editora va comprar a Planeta el 2005 Club Editor, l’editorial fundada pel seu avi, Joan Sales, i Xavier Benguerel el 1959. Per a ella els clàssics són aquells que sobreviuen al pas del temps, són aquells predecessors que els escriptors que comencen llegeixen i tenen de referència. Una seqüència que es va trencar durant algunes generacions perquè l’escola també ha oblidat la tradició literària catalana. Tot i així, el món editorial l’està recuperant i s’ha atrevit a parlar fins i tot d’època d’inflació. Però ha assumit que “val més això que l’etapa anterior”. Quadern, que es publica cada diumenge amb EL PAÍS, és un dels observadors de l’activitat literària catalana.