‘Unes altres Bacants. si us plau!’, de Jordi Pàmies: A cada època, el clàssic que mereix

La lògica sorneguera de Bertrand Russell qüestionava al Cambridge victorià la historicitat de les bacants, les mènades adeptes al culte del déu Dio­nís que anaven embogides a la muntanya per menjar carn crua. Descregut i amb humor britànic, després de sentir una conferència sobre els rituals dionisíacs i l’esquarterament de bous de les mènades en èxtasi, s’adreçà a la professora Jane Harrison, la gran inspiradora de l’escola ritualista del mite grec, i s’oferí a regalar-li un bou perquè ella i les seves amigues l’esqueixessin a mans nues, membre a membre, posseïdes de la frenètica follia bàquica. Escepticisme de filòsof compartit per no pocs filòlegs, però alhora etern retorn d’una tragèdia, Les bacants d’Eurípides no perd mai la condició de clàssic, d’interpel·lar en el passat, en el present i en el futur sobre temàtiques tan actuals i de tots els temps, com el fanatisme religiós, les disputes de gènere, la violència política o la crisi de la democràcia.

La comprovació del pes d’un mite grec en la tradició ha valgut a l’autor, merescudament, el premi La Central 25

Jordi Pàmies, professor de llengua i literatura grega a la Universitat Autònoma de Barcelona, filòleg clàssic i especialista bregat en els misteris del mite grec i la seva recepció, sap molt bé, per a cada època, quines Bacants mereix, quin és el clàssic que mereix. Entre els mèrits d’aquest fill de poeta hi ha l’ús d’una paraula fèrtil i lluminosa, condició necessària per escriure assaig, del llatí exagium: la pesada amb balança, en el seu cas la comprovació del pes d’un mite grec en la tradició que li ha valgut merescudament el premi literari La Central 25 en català.

Ens diu Pàmies que filologia clàssica sona a saber envellit i polsós, d’una altra època, però aquest hel·lenista professional sap que pocs gèneres literaris com la tragèdia àtica són tan avesats a la vida contemplativa de la filosofia, que théatron és l’indret dedicat als qui contemplen. Això ho sabia també molt bé un altre filòleg clàssic que oficià de filòsof, Nietzsche, fill de Dionís que des­emmascarà, mitjançant la sospita, les puritanes il·lusions de realitat, que dinamità convencionalismes al crit nihilista i ritual d’Evoè que entonen les pulsionals bacants per invocar Dionís. Com fa un altre estudiós del menadisme antic, Eric Dodds, Pà­mies ens recorda en aquest portentós assaig que la Grècia antiga, com deia Paul Valéry, és la invenció més bella dels temps moderns si tan sols la idealitzem com a filla d’Apol·lo, de la raó, i neguem també la seva paternitat a Dionís, a la passió. Només acceptant que l’ésser humà és tant seny com desmesura entendrem el malestar de la cultura davant d’una raó massa satisfeta i autosuficient; que ni els grecs ni nosaltres som tan sols fills de la raó, sinó també de la passió; que no tots els sabers són saviesa i el llenguatge no és mai innocent; que la intel·ligència de les emocions pot ajudar-nos a superar la polaritat rígida entre racionalitat i irracionalitat. Les bacants d’Eurípides ens obliga a pensar sobre els fets liminars i els llindars de l’humà, massa humà, sobre les concepcions modernes del somni humanista i antropocèntric, sobre un home suposadament satisfet i autocomplaent i una concepció del món que reclama amb urgència redreçar el rumb amb l’ajuda dels clàssics, de sabers inútils com la filologia clàssica i les humanitats, si no volem naufragar amb la tecnologia i la postveritat.

Una nota final d’agraïment a Marta Ramoneda i Antonio Ramírez, a tota la gent de la llibreria La Central, per haver fet de l’ofici de llibreter, en aquesta època d’impersonal comerç electrònic, un comerç just de proximitat, per haver-nos regalat durant 25 anys tants i tants llibres, per haver fet de La Central la casa dels llibres, la nostra casa.

Unes altres Bacants, si us plau!  

Jordi Pàmies 
Edicions de La Central, 2022
176 pàgines. 12 euros