‘Periodisme i llibertat’: A l’ombra de Francesc Cambó

Feia només dos anys que l’Alemanya nazi havia estat derrotada i la Guerra Freda tot just començava. Joan Estelrich va publicar a Destino un article contra el trencament del món en dos blocs enfrontats que era un prec atemorit del lideratge americà. Josep Pla va decidir respondre al mateix número, i ho va fer amb un to estrany per a algú que debat amb un amic de joventut. Pla feia mofa del compromís d’Estelrich amb el moviment paneuropeu, acusant-lo d’ingenu i pessimista. “Entre la inmensa cantidad de tiros que se dispararón en Berlín (...) tiro a favor de la unidad moral de Europa no lo oí jamás”. I potser era cert que la unitat europea devia semblar impossible al final de la Segona Guerra Mundial, però 27 mesos després es constituïa la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer. El somni paneuropeu tornava a fer camí. La història i els seus girs.

S’havien conegut a la primera joventut, quan tot era possible, i s’escriuran durant més de 30 anys. Destino acaba de publicar un centenar llarg d’aquelles cartes al recull Periodisme i Llibertat (Cartes 1920-1950). El volum l’ha editat Sílvia Coll-Vinent, té el segell de qualitat de la Càtedra Josep Pla i inclou apèndixs sucosos com aquests articles de Destino.

L’any 1920 Pla era un jove corresponsal a París de La Publicidad (encara en castellà) i Estelrich dirigia Expansió Catalana, un projecte de diplomàcia cultural que finançava, com tantes altres iniciatives, Francesc Cambó. Els dos compartiran un esforç de “propaganda patriòtica” orientada a Europa, així s’hi referirà Estelrich, i participaran d’un altre somni, el projecte cultural i polític del catalanisme. Les cartes fan evidents dues constants de la vida de Josep Pla abans de refugiar-se a l’Empordà després de la Guerra Civil i fins al final de la seva vida. La recerca d’una situació professional estable i el combat amb un compromís polític que alhora volia i dolia. La conjunció d’aquestes angoixes el portarà a exercir una adhesió gairebé total a Francesc Cambó. “Prou política, capito? De fet jo no soc un home públic, el meu ideal és la pau i la tranquil·litat, el meu anhel és fer de periodista i servir el senyor Cambó de les meves enyorances”.

Tots dos compartiran un esforç de “propaganda patriòtica”, com diu Estelrich, orientada a Europa

Els anys vint són un moment de transició per al catalanisme. La Restauració havia esgotat el seu marge de reforma i es trobava assetjada per una triple crisi social, territorial i colonial. Després del fracàs de 1918, quan el rei va oferir a Cambó l’autonomia per la via ràpida, començava a ser evident que el catalanisme no aconseguiria un autogovern real sense un canvi de règim. Les tensions creixien dins la Lliga i les esquerdes van portar a l’escissió d’Acció Catalana. Les cartes entre els dos homenots permeten seguir la seva distància amb el escindits, “un moviment de llepafils de la política”, i l’admiració per Cambó que tots dos compartien, “en Cambó és superior a tothom”.

“Tot plegat posa en evidència la crisi profunda que sofreix el catalanisme”, escriurà Estelrich l’any 1928. Les cartes entre els dos són la prova d’uns anys de desorientació. Deu ser això el que fa que Pla, un realista conservador, vegi els fets de Prats de Molló com a una notícia positiva tot i titllar-los de “macianada” d’un “home descordat”. Fins i tot es lamenta que no haguessin pogut comptar amb suport soviètic. La fallida connexió russa, també llavors. El mateix Pla que dos anys més tard demanarà posar fi a la preponderància política “d’aficio­nats i irresponsables”. Poc després, encara, veurà amb bons ulls la possibilitat que Cambó i el duc d’Alba governin una transició pacífica de la dictadura a una nova monarquia parlamentària. Contradiccions.

La Lliga buscava recuperar l’acció de govern, el pragmatisme i la vocació de regeneració espanyola que el catalanisme constructor havia exercit amb tanta traça a principis de segle, però el moment havia canviat. El caïnisme entre la dreta i l’esquerra i l’ascens dels totalitarismes ho impedien. Sense unitat catalana era impossible abstreure’s del combat polític espanyol. Cambó va aconseguir un bon resultat a les eleccions espanyoles del 1933, però després de l’octubre del 1934 la tensió es va extremar i va arribar el Desastre.

La correspondència coneguda entre Pla i Estelrich es talla abans del Sis d’Octubre i no es recupera fins l’any 1947. La guerra ho havia canviat tot. El catalanisme es debatia entre l’exili, les catacumbes i l’acte de contrició de la falsa via. El somni catalanista semblava tan impossible com el de la unitat moral d’Europa, però sota la cendra hi havia brases. La història i els seus girs.

Periodisme i llibertat. Cartes 1920-1950 

Josep Pla | Joan Estelrich 
Destino, 2022. 384 pàgines. 20 euros