‘Esmorzar de campions’, de Kurt Vonnegut: Genialitat idiota o idiotesa genial

“Ens pren el pèl, Kurt Vonnegut?”, es preguntava el crític Christopher Lehmann-Haupt en la seva ressenya d’Esmorzar de campions, publicada al diari The New York Times el 2 de maig de 1973. És una forma de veure-ho. Una novel·la on en el pròleg el mateix autor ens confessa que la troba horrorosa i que som davant d’una “vorera plena de porqueria”, i on ens dibuixa un ull del cul, convida a la suspicàcia i al desconcert. Però aquests sentiments només poden agafar un vessant negatiu en tots aquells que desconeixen la figura i l’obra de l’iconoclasta autor d’Indianapolis, portal cap a la lectura de tants joves que veien trontollar —al primer dibuix, al primer acudit o a la primera extravagància— qualsevol apriorisme sobre la solemnitat o la formalitat de la literatura. Vonnegut disparava contra tot el que no funcionava en l’ésser humà —i, molt especialment, destapava les misèries de la societat americana— amb el sentit de l’humor, la fantasia, la ironia i l’absurd. D’alguna manera, traduïa en paraules lliures i imprevisibles els gestos simbòlics i provocadors dels moviments pacifistes i antisistema amb els quals trenia tanta sintonia. Si la vida no tenia sentit i la realitat era tan trista i insuportable, la millor denúncia i l’única forma de protecció radicava a riure-se’n de tot plegat, la qual cosa no treia amargor al tema però sí que brindava un cert consol.

Setena novel·la —i primera després d’Escorxador 5, que el va convertir en una celebritat—, sorgida en un context de crisi amb la ficció però també d’autohomenatge a la seva trajectòria en coincidir amb el seu mig segle de vida, Esmorzar de campions porta molt a l’extrem la idiosincràtica visió literària de l’escriptor, resumible a combinar la crítica social, la peripècia esbojarrada i la metaficció per produir un artefacte inclassificable que transmet una visió de l’individu dolorosament divertida i estrafolàriament colpidora. El punt de partida sembla haver estat induït per una generosa ingesta alcohòlica —de fet, el títol del llibre surt del famós eslògan publicitari de la marca de cereals Whea­ties, però en un exemple de gir burleta tan propi del Vonnegut es transforma en el comentari que deixa anar una cambrera cada cop que serveix un Martini—: un escriptor de ciència-ficció, Kilgore Trout (mena d’alter ego de l’autor), fa autoestop per arribar a un Festival de les Arts, al qual ha estat convidat per un empresari malvat, i que té lloc a Midland City, localitat fictícia en bona part en mans de Dwayne Hoover, propietari d’un concessionari automobilístic que està perdent el seny per culpa dels productes químics dins del seu cos. La progressió argumental sembla haver estat improvisada o lliurada a les decisions d’un algoritme que optarà per un segment final definit per una traca metaliterària i una doble declaració d’amor filial que abasta la realitat i la imaginació (boom!). Ara bé, dins d’aquesta nau marciana, també hi viatja un missatge ecologista, antiracista, que deplora les diferències econòmiques, l’extensió de la malaltia mental i les manipulacions publicitàries, entre d’altres xacres. “Tot el que se suposa que no has de fer mai a un cotxe, ells ho feien”, llegim en un moment del llibre. El mateix podem dir de Vonnegut i la novel·la. Cinquanta anys després de la seva aparició, Esmorzar de campions continua sent una genialitat idiota o una idiotesa genial, que ho jutgi cadascú.

Esmorzar de campions 

Kurt Vonnegut 
Traducció d’Irma Triginé. Males Herbes. 2022
329 pàgines. 29,90 euros