El barri de Fabric, a Timișoara (Romania), sembla una Viena postapocalíptica. Potser no a primera vista: en aquest barri perifèric, la vida transcorre de manera normal, s’hi obren nous negocis, les famílies passegen pel parc. Però en els antics edificis esquerdats de colors càlids hi ha símbols d’una antiga civilització a la qual ja ningú fa cas, un record quasi prehistòric comparat amb la dictadura de Ceaușescu o la Segona Guerra Mundial.

Com en les pel·lícules de catàstrofes nuclears, la població ha construït una nova civilització sobre les runes de l’antiga que va quedar enfonsada pe...

El barri de Fabric, a Timișoara (Romania), sembla una Viena postapocalíptica. Potser no a primera vista: en aquest barri perifèric, la vida transcorre de manera normal, s’hi obren nous negocis, les famílies passegen pel parc. Però en els antics edificis esquerdats de colors càlids hi ha símbols d’una antiga civilització a la qual ja ningú fa cas, un record quasi prehistòric comparat amb la dictadura de Ceaușescu o la Segona Guerra Mundial.

Com en les pel·lícules de catàstrofes nuclears, la població ha construït una nova civilització sobre les runes de l’antiga que va quedar enfonsada per l’hecatombe. L’estàtua mig trencada d’un Hermes coronant un edifici, les donzelles gregues esquerdades que poblen una façana, els dos guerrers nus i descolorits que sostenen un balcó. Són els símbols de l’antic món, els detalls que ja ningú mira a Timișoara, però que observo embadalit perquè són exactament iguals als que he estat veient els darrers dies a Àustria, a Eslovàquia, a Hongria. He creuat fronteres, però l’arquitectura no pot mentir: des de Viena fins aquí, a Timișoara, hi ha una continuïtat cultural que va durar segles.

L’Imperi Austrohongarès s’estenia de Venècia a Cracòvia, de Praga a Sarajevo, de Viena a Transsilvània. Era un imperi multiètnic regentat pels Habsburg, on se sentia parlar alemany, romanès, eslovac, hongarès, ucraïnès, italià, ídix, rus o txec. Tenia com a valors centrals el pluralisme i la protecció de les minories. La seva capital, Viena, va ser el nucli culturalment més innovador del segle XIX i principis del XX. Va sobreviure durant segles a una lluita geopolítica contra rivals europeus més forts, com Prússia, França o Rússia. Llegint Stefan Zweig, que es va suïcidar ara fa 80 anys, podem escoltar els ecos d’aquell temps.

Per davant de tot, l’Imperi Austrohongarès és l’experiment històric més semblant que tenim a la Unió Europea. Els fantasmes que assaltaven Viena no són tan diferents dels que actualment assetgen Brussel·les. L’Imperi Austrohongarès no és simplement un imperi mort: és un exemple del qual la Unió Europea pot extreure lliçons per tal de sobreviure com a polis i com a potència.

Doble identitat

Un imperi necessita símbols comuns i una fe comuna. A La cripta dels caputxins, de Joseph Roth, el protagonista viatja en tren des de Viena fins a la Galítsia ucraïnesa i tot li sembla “fami­liar i casolà”. Continua sentint-se a casa, perquè, en arribar a la seva parada, l’espera el mateix edifici-estació de color groc suau amb l’escut dels Habsburg que tenien totes les estacions de tren de l’Imperi. És un sentiment similar al que té Zweig quan, a El món d’ahir, recorda com a gran símbol del modus de vida austrohongarès els cafès de tertúlia, que es podien trobar tant a la voluptuosa Budapest com en un poblet de la costa croata. Les estacions grogues de Roth —m’hi vaig fixar quan recorria en tren aquelles terres— encara són allà.

L’Imperi Austrohongarès és un exemple del qual la UE pot extreure lliçons per sobreviure com a polis i com a potència

Si abans trobàvem l’àguila bicèfala dels Habsburg, ara trobem la bandera blava amb estrelles grogues de la Unió Europea. Com durant l’imperi, el símbol apareix en llocs pràctics: de l’estació de tren als plafons d’edificis en reconstrucció finançats per fons europeus. La Unió Europea, com l’Imperi Austrohongarès, també s’estén com si no tingués límits, sense fronteres entre els seus pobles, amb banderes comunes onejant junt amb les banderes nacionals, en ajuntaments o parlaments, des de Lisboa a Bucarest.

Com passa ara a la Unió Europea, durant el regnat dels Habsburg també era possible identificar-se amb més d’una comunitat. Un eslovac o un txec podien sentir-se com a tals sense renunciar a sentir-se ciutadans de l’imperi, com avui en dia un italià es pot identificar com a italià i alhora com a europeu sense problema. De fet, per a algunes minories, la supranacionalitat de l’imperi garantia que no quedessin esclafades per grups nacionals més grans. Tot i tenir tenir la capital a Viena, i malgrat els intents dels nacionalistes alemanys, l’Imperi Austrohongarès mai va adoptar una ètnia o una llengua com la intrínsecament superior a les altres. L’imperi era el valor superior i la pluralitat, la seva essència. L’imperi, en aquest sentit, era més democràtic que els estats nació que el van succeir, on a cada país havia de dominar una sola ètnia i una sola llengua, i la pluralitat restant havia de ser assimilada o expulsada. L’Imperi Austrohongarès ofereix una nova manera d’entendre el concepte d’imperi en contrast amb l’homogeneïtat, molts cops violenta, de l’estat nació.

La monarquia dels Habsburg era la gran idea i fe cohesionadora de l’Imperi. Amb arrels catòliques, però oberta a altres religions com el protestantisme, el cristianisme ortodox, el judaisme o l’islam. La monarquia imperial com a símbol aglutinador que unia un camperol romanès amb un jueu vienès. En paraules de Joseph Roth, l’imperi com una “cosa més gran, més extensa, més sublim que una simple pàtria”.

Quina seria la idea comuna equivalent en l’Europa actual? Segurament la creença transversal en la democràcia i els drets humans, i en la Unió Europea com el seu màxim garant i promotor. Idees que ja ressonaven als textos de Zweig. De fet, és en terres de l’antic Imperi Austrohongarès, a Europa central i de l’est, on aquesta vinculació entre democràcia i el projecte europeu té els seus defensors més apassionats.

El contrapès imperial

A Eslovàquia, tot són castells i valls. A dalt, al castell sobre la muntanya, els nobles hongaresos. A la vall, el poble eslovac. Així va ser la divisió social, ètnica i geogràfica de l’actual Eslovàquia durant segles. Els senyors feudals parlaven una llengua i els camperols una altra. Tant els hongaresos com els eslovacs es podien considerar minories dintre de l’Imperi Austrohongarès, però, com explica Claudio Magris a El Danubi, les relacions de poder entre els dos grups eren clarament desiguals.

Tot l’imperi estava poblat de casos similars: Pieter M. Judson, a The Habsburg Empire, posa com a exemple els camperols ucraïnesos a Galítsia, que es mostraven ferventment devots a l’imperi per tenir-lo d’aliat contra els nobles polonesos locals. En tots aquests contextos, les minories buscaven el poder supranacional de l’imperi perquè fes de contrapès a la majoria local o grup de poder nacional que els oprimia. És tot això tan diferent de les minories LGTBI o grups contra la corrupció que, actualment, busquen aliances amb Brussel·les per tal de contrarestar els seus governs nacionals a Hongria o a Polònia?

Curiosament, tant en l’Europa actual com durant l’imperi, Hongria és al centre del debat. Durant l’època dels Habsburg, Hongria va assolir una àmplia autonomia i era el principal beneficiari de la pluralitat política de l’imperi. L’exemple de la monarquia dual entre Àustria i Hongria va ser una inspiració per al catalanisme conservador de principis del segle XX. Oferia una alternativa al centralisme homogeneïtzador d’inspiració francesa.

Alhora, l’Hongria dels Habsburg va ser la minoria de l’imperi que va exercir un procés assimilador més fort respecte de les altres ètnies que poblaven el seu territori. També era l’element intern que podia trastocar més l’economia i la governabilitat de l’imperi. Rivals geopolítics de Viena, com ara Prússia, van intentar desestabilitzar els Habsburg encoratjant la revolta hongaresa.

Hongria es presenta tant abans com ara com una paradoxa. La seva diferència radical és prova de la pluralitat política de l’imperi i de la UE. Al mateix temps, actua com a element corrosiu contra la pluralitat que representen les minories, abans intentant assimilar-les i ara intentant marginar-les del discurs públic.

Viena, Florència, Atenes

L’antiga casa-consulta de Freud és una metàfora perfecta de la cultura vienesa de fi de segle: està absolutament buida. Per recrear el barroquisme del despatx de Freud, ple d’estàtues egípcies, llibres vells i catifes perses, un ha de fer volar la imaginació a través de les fotografies en blanc i negre distribuïdes pel museu. Un esforç similar s’ha de fer quan es visiten els històrics cafès de Viena dels que parlava Zweig: com a la resta d’Europa, els intel·lectuals diletants han estat substituïts pels turistes atrafegats. Viena encara té cultura per oferir, però és essencialment austríaca. La polis multicultural que va arribar, durant el segle XIX i principis del XX, a les cotes d’innovació cultural d’una Florència o una Atenes és essencialment un record de museu.

En contrast amb altres polis europees, en moments de crisi imperial la cultura vienesa dels Habsburg no va prendre el camí de la decadència i la repetició, sinó el de la creativitat radical. Com explica Carl E. Schorske a Fin-de-siècle Vienna: Politics and Culture, Freud, Hofmannsthal, Klimt o Kokoschka van florir en aquestes etapes de crisi. Ho van fer en un ecosistema cultural-econòmic on la burgesia, per assemblar-se a l’aristocràcia vienesa tradicional, culta i hedonista, va començar a finançar artistes i a fer-se veure amb ells per tal d’augmentar el seu capital social. Fins i tot quan l’art va agafar formes radicals, la burgesia local va redoblar l’aposta finançadora.

La idea comuna seria la creença transversal en la democràcia i els drets humans i en la UE com a màxim garant

Aquest magma d’innovació, mecenatge i cultura és impossible de trobar a cap ciutat europea actual. Els xocs tectònics creatius que ara trasbalsen el món no són culturals sinó tecnològics. La cultura es mou entre un escepticisme malsà contra el capitalisme i el Poder en abstracte i, al mateix temps, depèn més que mai del canal econòmic consensualista que representa l’Estat. La burgesia treu més rèdit social de les causes humanitàries o de desenvolupar tecnologies mèdiques o verdes. La cultura ja no és capital risc: s’assembla més a un conjunt de petits estanys tranquils que a un oceà en tempesta.

És aquesta decadència inevitable? Si no es mou res, és difícil imaginar el canvi. Però ens trobem davant del naixement d’una nova Europa que s’assemblarà més als temps dels Habsburg que al continent que hem conegut en les últimes dècades.

Pluralisme o nostàlgia

Encara que sembli una paradoxa, un dels grans símbols del catòlic imperi dels Habsburg eren les sinagogues. A ciutats mitjanes d’Eslovàquia o Romania es poden trobar antigues sinagogues que van florir durant l’Imperi Austrohongarès i que ara, després que la població jueva fos exterminada o fugís, funcionen sovint com a centres culturals. L’exemple més viu d’això és la gran sinagoga de Budapest, ciutat on encara hi ha una important comunitat jueva. A la capital d’Hongria, com a la resta de l’imperi, els jueus van ser un dels grans motors econòmics i culturals. També van assolir la igualtat de drets, impensable en altres contrades europees, que van perdre amb la caiguda de l’imperi i amb el naixement dels estats nació. Els jueus austrohongaresos com Zweig simbolitzen que l’aposta per la pluralitat era, alhora, un èxit economicocultural i una alternativa a la violència homogeneïtzadora.

L’Imperi Austrohongarès demostra que la pluralitat ètnica i religiosa és possible a Europa. Això és una veritat històrica essencial per a la Unió Europea: davant la crisi demogràfica continental actual, l’única alternativa realista és la immigració. Europa necessita una identitat multicultural per poder sobreviure demogràficament. El pluralisme intern austrohongarès és un antecedent, a gran escala, de les comunitats àrabs, africanes o índies que creixen actualment a les ciutats europees. L’islam no és cap excepcionalitat del present: la Bòsnia musulmana va formar part de l’imperi dels Habsburg i va encaixar-hi com la resta de comunitats religioses.

Aquest pluralisme ètnic s’ha de combinar amb el pluralisme polític. A la novel·la Los días contados, de Miklós Bánffy, el protagonista d’arrels hongareses-transsilvanes s’horroritza en conèixer que certs cercles de Viena volen centralitzar l’imperi i aixafar l’autonomia hongaresa. La solució centralitzadora i la solució tecnocràtica són dues cares de la mateixa moneda, perquè busquen superar, il·lusòriament, la pluralitat essencial i conflictiva de la política. L’imperi necessitava les seves nacionalitats i les nacionalitats necessitaven l’imperi; la Unió Europea necessita els estats i els estats necessiten la Unió. L’Imperi Austrohongarès era més imperfecte, incoherent i pactista que altres imperis. També la Unió Europea ho és. Però ambdós han estat solucions supranacionals que, dintre de les seves limitacions, han funcio­nat, han persistit i han reduït la violència als mínims possibles. Només cal comparar la vida de Zweig durant la Viena imperial pluralista i durant la posterior homogeneïtzació forçosa dels estats nació.

Si l’Imperi Austrohongarès es va enfonsar no va ser per la seva composició o la seva essència pluralista. Va ser així durant segles i no va caure. Quan va arribar la Primera Guerra Mundial, però, el poder imperial va imposar una dictadura militar i va ser incapaç de proveir la protecció i els béns bàsics que la població necessitava. Va deixar de ser lliure i va deixar de funcionar. Va deixar de ser necessari. El fantasma austrohongarès és esperança per a l’Europa actual, però també advertència.

La geopolítica de la intel·ligència

Banderes ucraïneses i més banderes ucraïneses. Me les trobava arreu dels territoris de l’antic Imperi Austrohongarès on vaig viatjar. La guerra no era un conflicte llunyà: tant Hongria com Eslovàquia o Romania fan frontera directa amb Ucraïna. Com en temps dels Habsburg, la Unió Europea es troba sota pressions geopolítiques que posen en risc la seva supervivència com a potència.

Si una característica va definir l’Imperi Austrohongarès, tal com explica A. Wess Mitchell a The Great Strategy of the Habsburg Empire, no va ser el seu gran exèrcit, o les seves tecnologies de guerra, o la seva mobilització de la població interna, sinó la seva brillant estratègia militar, que utilitzava de manera efectiva els escassos recursos amb què comptava. La situació geopolítica ho demanava: al contrari que altres imperis, els Habsburg estaven rodejats pel nord (Prússia), sud (otomans), est (Rússia) i oest (França). En comparació, la Unió Europea ara és més geogràficament privilegiada: està protegida pel nord i l’oest per oceans, i les seves fronteres calentes són l’oriental amb Rússia, la sud amb el Mediterrani i la sud-est amb Turquia —com a canal que connecta Europa amb Orient Mitjà. La guerra també ha canviat: la tecnologia ha escurçat les distàncies geogràfiques i, alhora, les armes nuclears han reduït les possibilitats de xocs directes entre potències.

L’Imperi Austrohongarès mai va ser l’estat més poderós d’Europa, però, a l’època de Metternich, va ser el que va treure més profit de l’equilibri de poder i de l’arquitectura de seguretat basada en “lleis” de l’època postnapoleònica. Viena també es va presentar com la defensora dels petits estats davant de les grans potències depredadores d’Europa.

Els paral·lelismes amb la Unió Europea actual són clars. En una posició intersticial entre els Estats Units i la Xina, però sense el seu poder dur, la UE depèn d’utilitzar els equilibris de poder de manera intel·ligent, marcar els estàndards internacionals mitjançant el seu gran mercat i així augmentar la seva influència global, i presentar-se com una potència “conservadora” que doni suport a les petites nacions atacades per potències revisionistes. Com demostra l’exemple de l’imperi dels Habsburg, el fet de no ser la potència més poderosa pot ser una virtut: no es genera la por de voler engolir els altres i, alhora, s’és capaç de defensar els propis interessos.