Els diaris de Zweig

Stefan Zweig va ser molt llegit en vida per part de la petita i la menys petita burgesia —pertot, no solament a les terres de llengua alemanya—, però els escriptors més notables d’aquells països, Thomas Mann en especial, sempre el van considerar un escriptor menor. De fet, escrivia molt bé, i tot el que escrivia s’entenia, cosa que rarament es pot dir dels grans escriptors d’idees —com Thomas Mann mateix, Musil, fins i tot Kafka, que són escriptors tan extraordinaris com complexos—, i menys encara dels llibres dels universitaris, que en aquell temps, com avui, només s’escriuen perquè siguin llegits en el cenacle dels universitaris.

Hi ha una raó per explicar-se això, i ho direm sense cap ànim d’ofendre el col·lectiu que esmentarem: Zweig tenia, per damunt de tot, fusta de periodista. Avui el periodisme està força desacreditat, a Catalunya i a tot Espanya, llocs en què es fabrica més d’un diari de solvència força discutible. Al temps de Zweig el periodisme era un ofici molt presentable, però topava, d’acord amb aquest barem de les elits literàries europees —sobretot les d’Alemanya—, amb una discriminació que no era ostensible, però que els grans escriptors divulgaven sota la forma d’epistolaris que s’han llegit més endavant, o de conversacions que el vent s’enduia, però que entraven a les orelles.

Per fer un símil amb Catalunya, Zweig, que era un liberal de soca-rel, s’assembla a grans periodistes com Gaziel, Xammar o Pla, entre d’altres, que tampoc no són considerats “valors literaris de primera classe”, però que van ser o han sigut llegits amb interès per una gran quantitat de lectors. I ningú no pretén comparar la qualitat de l’estil de Pla —que es va tornar molt descurat, tot s’ha de dir— amb l’estil dels que el polien. Només cal resseguir els comentaris de Riba a l’obra de Pla per entendre que els millors escriptors d’ofici el solien tractar amb condescendència —les fílies polítiques a banda. A Zweig li va passar el mateix; però avui el llegim amb més facilitat —sovint amb més profit, com en el cas d’aquest llibre fenomenal que és El món d’ahir— que no llegim Thomas Mann i fins i tot Kafka —desconegut per a Zweig en aquests diaris—, de qui molta gent només ha llegit La transformació i s’atabala quan intenta llegir les enormes narracions, per innovadores, del seu primer llibre, Betrachtung (Contemplació, o Consideració).

Igual que en el cas notabilíssim de Pla, Zweig va tenir l’habilitat d’escriure per al gran públic —un gran públic que era, en termes generals, tan il·lustrat i culturalitzat com ho va ser la burgesia catalana que llegia els articles i els llibres de l’hereu de Llolfriu a mesura que es publicaven— i va lligar amistat amb una colla d’homes de lletres del seu temps que no estaven tan llorejats com Mann, però representen una enorme i escampada classe intel·lectual: en realitat, aquests fan més favor al nivell cultural d’una ciutadania que els més refistolats.

Ara acaben de publicar-se els seus diaris —que han tingut una gestació complicada, atès que Zweig no es va preocupar d’editar-los abans de llevar-se la vida—, un llibre que acaba de definir el perfil de l’autor i que els amants de la seva literatura situaran al lloc que escau: consideracions marginals, observacions de novel·lista perspicaç, preocupació moral pel destí d’Europa, desfilada de tota la gent que va conèixer, entre ells literats, músics, polítics, artistes, pensadors, biògrafs com ell, i altres oficis dignes: Stefan Zweig, Dietaris, edició de Knut Beck, prefaci de Mauricio Wiesenthal, traducció de Tiana Puig (Barcelona, Quaderns Crema, 2021).

Zweig no hi prodiga anàlisis fulguroses com les que es troben sovint en l’obra diarística d’altres autors —els de Kafka, Musil i Canetti són els més grans de la bibliografia alemanya de l’època; Mann només hi explica els seus mals de panxa—, però dibuixa a la perfecció el panorama cultural i intel·lectual de tot el continent. En llegir-los, el lector entendrà que hi havia una cultura europea compartida per tota la gent de lletres, arts i ciències, una cosa que ja podem considerar desapareguda. La seva amistat amb Rilke, la més sòlida, però també amb Hermann Bahr, Georges Clemenceau —a qui acusa d’una hostilitat envers Alemanya que ja sabem quines conseqüències va tenir—, Hofmannsthal, Romain Rolland, Arthur Schnitzler o Bruno Walter, demostra el que hem dit més amunt: la intel·lectualitat europea, fos de primera classe o de la classe amiga de la divulgació —és el cas de Zweig—, havia estat des d’Erasme, Vives i Montaigne fins als seus dies una gran conversació. Amb tot el que ens reporta en aquests Dietaris, Zweig podria haver fet una sèrie exquisida d’“homenots”, segurament amb un coneixement més cabdal dels biografiats que el nostre biografista.