‘Profecia’, de Raül Garrigasait: Després de l’esplendor

No és fins a la pàgina 167 que el lector sap que Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ambienta Profecia en un futur pròxim, quan acompanya la comitiva del Parlament de la Unió Europea que visita Barcelona per estu­diar la misteriosa invasió de senglars estesa arreu de la ciutat: el Palau de la Generalitat és el Museu de l’Autogovern Català i, entre les joies que s’hi exhibeixen, destaquen les declaracions solemnes del Parlament de Catalunya dels últims trenta anys —tant a favor del dret de tots els pobles de la Terra a accedir a aigua potable com a favor “de la dignitat en totes les seves formes i variants possibles en tots els nivells de la realitat, des de les partícules subatòmiques fins a les galàxies més allunyades, sense excloure qualsevol forma d’existència que es descobrís en el futur”—; en una paret també figura impresa en caràcter de dos pams una xifra amb molts dígits difícil de llegir —són “el nombre total de paraules de les declaracions solemnes i universalistes del Parlament: el càlcul precís de la bondat”—, i, a través d’una finestreta, es pot contemplar “com feinejava un home seriós i discret que deien que era el cent trenta-sisè president de Catalunya”. És una informació nova, certament, tot i que queda molt lluny d’il·luminar la mescla informe de distopia, de trifulgues juvenils —de pis d’estudiants— i conflictes familiars, de divertiment intel·lectual al voltant de salms, d’etologia i de sarcasme polític, que es dispersa sense ordre ni mesura al llarg de la novel·la.

Una mescla de distopia, trifulgues juvenils i conflictes familiars es dispersa sense ordre ni mesura al llarg de la novel·la

Fins llavors el lector era conscient que una plaga de senglars amenaçava el centre de Barcelona, que l’Ajuntament havia volgut tranquil·litzar l’esverament de la ciutadania contractant els serveis d’un especialista, el professor Andreu Garom, i que la seva filla, la Dèbora, estudiant de semítiques —i que humilia i maltracta el seu nòvio de tota la vida— ha renyit aïradament amb el pare perquè el responsabilitza de l’accident mortal que va sofrir la mare. Una vegada s’assabenta que tot passa en aquest futur pròxim, però, el lector de Profecia continua igual de desorientat, no tant perquè no sàpiga comprendre l’amenaça de les bèsties irrompent a la ciutat, una manera bastant clara d’advertir que el mal —o potser qualsevol altra cosa, és igual— ja està contaminant la comunitat, o que la Dèbora no s’equivoca quan escriu que “la profecia glorifica la destrucció com a pas necessari per a la renovació”, sinó perquè Raül Garrigasait no sembla que s’hagi esforçat gaire en el moment de dominar el ritme de la trama, articular les accions paral·leles, ocultar amb destresa les dades, disseminar les pistes necessàries per abduir el lector i conduir-lo fins a un desenllaç pertinent: no n’hi ha prou amb l’ús d’una llengua flexible, en els seus millors moments d’una contundència tan austera com la de les històries profètiques de l’Antic Testament que omplen la memòria de la Dèbora, i només cal llegir el capítol on ella i el seu nòvio s’aventuren pels boscos de Collserola per enyorar el que Profecia no ha sabut ser.

Més enllà de la descripció, sens dubte portentosa, de les carreres dels senglars amunt i avall de Barcelona, a vegades es té la sensació que Profecia va avançant sense que hi hagi cap lligam entre els diferents trams narratius, i que en cada un s’opta per seguir la solució més previsible: la vida intel·lectual de la Dèbora en el pis d’estudiants i la relació amb el seu nòvio tot sovint poden fer pensar que es tracta de la paròdia d’alguna novel·la juvenil sobre l’amor i el desamor; l’aventura del pare amb una estudiant de veterinària és inversemblant i causa tanta vergonya des del primer moment que, quan copulen al terra de la sala de dissecció, després d’haver obert de cap a cap un senglar, el lector ja no sap immutar-se; i els episodis protagonitzats pel regidor Hèctor Graus, com si es perseguís el triomf de l’esperpent, no s’acaba d’entendre si busquen la crítica o la comicitat. Tampoc s’entén que Raül Garrigasait es conformi amb uns girs argumentals basats en exclusiva en la casualitat més generosa, com si no li importés gens aconseguir que les circumstàncies personals dels personatges passin i es despleguin sense cap violència, de forma natural i lògica: després de l’esplendor d’Els estranys, costa de creure que Raül Garrigasait hagi escrit una novel·la tan decebedora com Profecia.

Profecia 

Raül Garrigasait 
Edicions de 1984, 2023
238 pàgines. 17,50 euros