El comiat d’Indy i el costat generós de la masculinitat

D’ençà que fou anunciat el projecte, dos comentaris recurrents han estat que Indiana Jones i el dial del destí “arriba tard” i que és “innecesària”. El segon judici resulta fútil, perquè mai no ha existit res semblant a una ficció que fos “necessària” en origen; altra cosa és que ho esdevingués a posteriori gràcies al seu impacte. En canvi, el primer convida a especular.

Com a proposta comercial “típica”, no hi ha dubte que la cinquena aventura de l’arqueòleg desprèn un cert anacronisme, amb el seu protagonista casi octogenari encaixat en un model narratiu d’aparença vintage... Però el fet que Indiana Jones hagi perdut la condició d’esdeveniment indiscutible també reflecteix l’estat d’ànim, gens engrescador, d’una generació. Si el públic d’entre quaranta i cinquanta anys no s’ha emocionat amb aquest retorn, pitjor encara; si ha escarnit a les xarxes l’edat de Harrison Ford en comptes d’acomiadar-lo amb una festa, deu ser perquè a les butxaques li queda molt poqueta fe en les il·lusions perdudes, per dir-ho aclucant l’ull a la sèrie que Pepón Moreno i Juan Maidagán acaben d’estrenar a Movistar (un retrat implacable de l’atonia a què em refereixo: anem de rota batuda, gent estimada).

Ara bé, per a una obra artística, produir aquest reflex no significa “arribar tard”, sinó exercir una forma diferent de puntualitat. La diferència és que A la recerca de l’arca perduda contribuí a donar forma a la seva època, els vuitanta, quan encara no en tenia, mentre que El dial del destí proposa més aviat un comentari subtil a certes preocupacions molt assentades en els temps presents, i ho fa mitjançant el rescat d’una fórmula i un personatge que, ai, han esdevingut clàssics mentre nosaltres anàvem envellint.

La pel·lícula proposa més aviat un comentari subtil a certes preocupacions molt assentades en els temps presents

Oh, és clar que torna a ser una aventura divertidíssima, un espectacle que aprofita cada cèntim del seu pressupost milionari, un entreteniment sense pedanteries! Hi ha diàlegs d’arrel hawksiana, persecucions que només llueixen per sota de les rodades pel millor Spielberg (com qualsevol altra, vaja), dinàmiques de buddy-movie amb la carismàtica Phoebe Waller-Bridge i mitja dotzena de fantasmades sense manies... Però un narrador intel·ligent sap com combinar nombrosos substrats de sentit en una mateixa jugueta, i ja sabem des de la llunyana Cop land (1997) que el director James Mangold n’és un.

Per sota dels (molt plaents) focs d’artifici o les (emocionants) carícies nostàlgiques, la posada en escena de Mangold sosté un acord constant: la preocupació pel pas del temps, amb les seves implicacions culturals i biològiques sobre la consciència individual. És aquí on es nota la seva mirada. Si ens hi fixem, tot i que l’aire general de la pel·lícula es subordina a l’estètica de la trilogia fundadora, aquí i allà despunten detalls inèdits, aliens a la poètica establerta pel tàndem Spiel­berg-Lucas, com ara el tic-tac abstracte d’un rellotge, un flash­back sentimental, l’anticlimàtica crida a l’èpica de Sallah, una finestra d’avió que torna el reflex infantil de l’adulta que s’hi mira... Tots són cosa de Mangold; tots fan referència al temps; i tots, en definitiva, convergeixen elegantment amb la molt meditada interpretació de Harrison Ford.

Amb el seu posat d’heroi maldestre i escèptic des de sempre, és possible que Ford mai hagi estat un actor extraordinari en sentit estricte. No obstant, seria un error menystenir la força icònica del seu carisma o la seva intel·ligència, més sofisticada del que alguns es pensen (no en va, parlem d’un antic amic de Joan Didion). A El dial del destí, l’estrella ha volgut mostrar un Indiana Jones gastat, esgotat, fins i tot esporuguit als compassos inicials de la trama (quan s’acaba el famós pròleg que inclou un Ford rejovenit amb CGI). Una decisió valenta que desmitifica el rol heroic, pas previ imprescindible per assolir el seu vertader objectiu, que és dir-nos la veritat als nens ja crescuts que l’admiràvem trenta anys enrere: envellir, morir, és l’únic argument de l’obra.

És un error menystenir la força icònica del carisma de Ford o la seva intel·ligència, més sofisticada del que alguns pensen

Val la pena fer-ho sense por ni ressentiment, de cara, generosos amb qui ens ve al darrere. “Generositat” és, de fet, l’adjectiu que més bé escau a aquest petit miracle que s’ha escolat per les escletxes d’un estudi tan edatista com Disney. I tot això, es preguntarà algú, què hi té a veure, amb les preocupacions de la nostra època? Doncs diverses coses, i moltes apunten a les afliccions de la pobra masculinitat occidental, tan perduda, ella.

Mentre Barbie domina el món amb la seva desacomplexada sàtira feminista (visquin Greta Gerwig i Margot Robbie! I visca Ryan Gosling, per cert, que tan bona parella còmica postma­cho va fer amb Harrison Ford durant la promoció de Blade Runner 2049), El dial del destí ofereix la recepta perquè els senyors ens reconciliem amb el món en lloc d’enrolar-nos a la causa antimoderna i misògina que, a poc a poc, porta devers una dècada unint antics esquerranosos i reaccionaris de sempre en contra d’una societat que se’ls fa massa femenina, fluida, descarada... En fi: aliena.

La recepta és ben senzilla: entendre que el protagonisme es pot compartir; que l’amor és un refugi, no un conflicte de poder; que del passat n’aprenem, sí, però no ens hi quedem a viure... I sobretot sobretot, que als nazis se’ls combat a les totes, és igual si se’ns presenten disfressats de paisans en lloc de vestint l’uniforme.

Com era d’esperar, part del sectors antiwoke ha interpretat el comiat d’Indiana Jones com una invectiva contra els homes, la qual cosa no té cap sentit ni en broma. Més aviat, en un moment històric que amaga sota l’estora l’anomenada tercera edat (terme tan pastós a la boca com un polvoró) o només li concedeix el benefici públic d’encarnar la decadència patrícia occidental (Trump, Biden...), jo diria que El dial del destí reivindica el seu protagonista perquè comprèn que al costat generós de la masculinitat s’hi viu millor i que la vellesa aporta coses imprescindibles.

I també diria, és clar, que Mangold ha signat una aventura adulta que m’ha fet molt feliç.