L’efecte Gismonda i la gent normal

L’últim curs d’universitat vaig compartir pis amb dues amigues a l’Eixample. Ens el va llogar la senyora María Moreno, vídua d’un antiquari, gràcies a un anunci que vam trobar a La Vanguardia. La propietària ens va citar i vam sortir d’allà amb les claus. A casa va agradar que vingués moblat de sèrie. Menys despeses. Ara bé, en aquell piset humil tres estudiants vivíem atapeïdes de làmpades d’aranya i mobiliari regi. L’ofici del difunt marit omplia tots els racons. Només quedaven lliures les parets i les vam fer nostres amb els pòsters que arrancàvem del carrer. Aquest modus operandi dels noranta el vaig recordar el 2013, quan va saltar a les notícies que els cartells que la il·lustradora Paula Bonet havia dissenyat per a la sisena edició de La Cabina —un festival de cine de València— desapareixien tan aviat com es penjaven. La bellesa inesperada atrapa la gent normal.

París. 1894. Hivern. Una trucada altera la tranquil·litat de la impremta Lemercier. L’actriu Sarah Bernhardt exigeix un nou cartell per a l’obra Gismonda. L’encarregat entra en pànic. L’artista titular està de vacances nadalenques. Allà només hi ha un client anònim corregint unes proves d’impressió, però s’ofereix com a artista suplent. Aquell 26 de desembre el txec Alphonse Mucha va tindre l’oportunitat de la seva vida. I la va aprofitar. L’1 de gener de 1895 els nous cartells de Gismonda vestien els carrers parisencs i atrapaven els transeünts, gent normal que els arrancava per a emportar-se’ls a casa. La Bernhardt va quedar tan satisfeta que va contractar aquell desconegut artista txec com a director creatiu de la seva companyia teatral. Amb aquest primer cartell, Mucha va trencar el cànon estètic imperant i va apostar pel format vertical, els colors esmorteïts i una fluïdesa orgànica que ressaltava la sensualitat i l’elegància de la protagonista. Arran d’aquesta col·laboració, Bernhardt va forjar-se una imatge icònica i Mucha va entrar en el món del cartellisme per la porta gran. Els somnis que es van frustrar a Praga, on va néixer el 1860, es van materialitzar en l’efervescència del París de la Belle Époque gràcies a l’efecte Gismonda.

L’estil Mucha va desencadenar una febre i va ser la llavor d’allò que ara es denomina art nouveau. Els seus cartells —que s’exhibeixen al Palau Martorell de Barcelona fins al 15 d’octubre— van ajudar a promocionar tot tipus d’espectacles i productes. Però les intencions de Mucha anaven més enllà de les virtuts d’un perfum, unes galetes o un licor que sempre anunciava una dona bella, jove i etèria. “Els cartells eren una bona manera d’instruir el gran públic. Anant cap a la feina es paraven a mirar els cartells que els proporcionaven plaers espirituals. Els carrers es van convertir en exposicions a l’aire lliure”, va deixar escrit. En aquesta incansable recerca de la bellesa també s’emmarquen els panells decoratius, uns cartells que imprimia en grans quantitats i que tenien com a únic objectiu el gaudi estètic a base de dones, flors i ornaments d’influència bizantina.

“Estava content de participar en un art per al poble, no per als salons privats”. Així pensava Mucha sobre l’accés universal a la bellesa que proporcionava la seva obra, però aquesta no era la seva única preocupació: l’altra era l’alliberament de la seva pàtria. Quan el 1910 va tornar a Praga, va centrar-se en projectes afins als seus ideals polítics i, sobretot, en L’epopeia eslava, una sèrie de vint pintures en gran format sobre la història de la nació txeca. Durant aquests anys —i fins a la seva mort el 1927— Mucha va mostrar el seu perfil més combatiu, el mateix que destil·len els cartells exhibits en la darrera sala de l’exposició del Palau Martorell. Aquestes dones ja no t’ofereixen una bière espumosa o un plàcid viatge en tren a Mònaco. Ara encarnen la nació txeca i volen alertar l’espectador sobre la misèria, la guerra o l’intens procés de germanització que marcia la llengua i la cultura pròpies. En els cartells-denúncia de Mucha la bellesa empal·lideix i s’entortolliga amb un amor obsessiu per la mare pàtria. Però el patiment transpira i colpeix fins a diluir-ne un possible efecte Gismonda. Potser perquè la gent normal preferim penjar la bellesa que no incomoda.