Ok, Tatxo

Quan Tatxo Benet va a estar a punt de morir, no podia creure en Déu, però sí que podia creure en l’art. El periodista milionari era a la UCI amb una d’aquelles covids ultravirulentes del principi i no va tenir cap epifania: convençut que la suma de plaers i dolors viscuts is all there is to it, estava llest per al no-res perquè sentia que el seu càlcul personal sortia positiu. A diferència d’una idea de més enllà, els discos, els llibres i les pel·lícules sí que havien contribuït a la calma durant aquells dies foscos. “L’art pot ser l’agent transformador d’instants de patiment i dolor en moments únics que es recordaran tota la vida”, escriu el propietari del 5% de Mediapro a La travessia més difícil (Viena Editorial). Tres anys més tard, Benet inaugura un temple per a l’art al centre Barcelona.

Seria absurd fer veure que no sospitem d’un museu impulsat per un gran capitalista. La intersecció entre art i diners ens fascina perquè barreja el més sagrat amb el més profà: patim perquè la bellesa blanquegi capitals, els preus exorbitants ens semblen una corrupció de l’esperit original de les obres, i en l’exhibició d’una col·lecció privada tot ens arriba amb un tuf preventiu de culture washing. No cal dir que el Museu de l’Art Prohibit que acollirà la col·lecció Benet, formada per obres la particularitat de les quals és haver patit alguna manera de censura, és extremadament conscient de tot això. Però els rics són rics perquè competeixen: contra la mirada recelosa de les masses cada cop més descontruïdes i plenes de ressentiment de classe, els potentats d’avui entomen el repte de reunir col·leccions amb un valor social irreprotxable. Ningú va dir que ser ric i estimat fos fàcil.

No s’ha d’entendre i jutjar el Museu de l’Art Prohibit com un simple contenidor d’obres d’art, sinó com l’obra d’art de Tatxo Benet. Com sabem ja des de Marcel Duchamp, produir un efecte artístic no requereix cap destresa tècnica, i el fet de crear art és idèntic al fet de posar uns objectes en un espai expositiu i dir que són art: tot depèn d’explicar prou bé el context. Un artista que compon una instal·lació per denunciar la censura i un empresari acabalat que impulsa un museu per denunciar la censura estan fent una i la mateixa cosa. A més, el Museu de l’Art Prohibit es pot criticar en termes estètics clàssics, des de la tria de l’edifici (la sumptuosa i arriscadament burgesa Casa Garriga Nogués), la retòrica dels textos de sala i les publicacions (al catàleg hi escriuen llegendes com Boris Groys o Joan Fontcuberta) o la tria i disposició de les obres (el director artístic del museu és el respectadíssim Carles Guerra).

La novetat de l’aposta de Benet és que subordina els criteris artístics als polítics, i això diu alguna cosa del signe dels temps. Tradicionalment, els rics que invertien en una col·lecció d’obres d’art ho feien per lluir el seu sentit del gust, i el valor educatiu de l’art es donava per descomptat. Però amb els anys les revolucions pintades no s’han traduït al món real i el prestigi social i polític de l’art per l’art ha anat perdent pistonada en favor de l’activisme, fins a arribar al punt que els joves ecologistes tiren llaunes de tomàquet als vangoghs. En aquest sentit, el risc de Benet serà el mateix que corren molts artistes interessats en temàtiques socials que acostumen a ser criticats perquè el component estètic de les seves denúncies s’acaba convertint en una manera de mercantilitzar-les. Quin valor tenen les imatges anticapitalistes de Banksy si la còpia deliberadament mig destruïda d’un dels seus grafitis es va vendre per 21,25 milions d’euros? Una de les peces que clou el recorregut del Museu de l’Art Prohibit és justament un Banksy.

No s’ha d’entendre i jutjar el Museu de l’Art Prohibit com un simple contenidor d’obres d’art, sinó com l’obra d’art de Tatxo Benet

I, igual que la majoria de banksys, com a obra d’art polític el Museu de l’Art Prohibit cunyadeja. El discurs sobre la censura no diu res d’incorrecte, però tampoc res de nou o d’especialment radical. La diana es posa sobre el fet que institucions que haurien de ser lliures sucumbeixen constantment a pressions externes, com es veu en la caixa de mistos preciosa amb el lema anarquista “L’única església que il·lumina és la que crema”, del col·lectiu argentí feminista Mujeres Públicas, i que se’ns informa que va acabar retirada del progressivíssim Reina Sofía per una querella de Fundación Española de Abogados Cristianos. El missatge més repetit a les parets de la visita és que la censura pot venir tant de l’esquerra com de la dreta i que, per tant, la llibertat d’expressió de l’individu és un bé sagrat i supraideològic. El Museu de l’Art Prohibit és una defensa del liberalisme clàssic.

El problema és que els valors del liberalisme clàssic no els discuteix absolutament ningú. Encara que el debat sobre la llibertat d’expressió s’ha tibat amb l’auge de la dreta alternativa i l’esquerra woke, a les societats occidentals continuem sent extremadament tolerants, i encara més en el context de l’art. El consens contra la censura és tan fort que el relat no troba arestes per mantenir la tensió narrativa, i la veritat és que res sembla gaire greu ni gaire urgent. L’efecte és, sobretot, més pedagògic que artístic, i és una pedagogia molt de primer d’Humanitats si la comparem amb l’estranyesa i la sofisticació de les bones exposicions d’art polític, que posen en tensió molts més valors i idees. Si bé hi ha obres amb entitat i una certa capacitat de xoc individual, l’embolcall moralista del Museu de l’Art Prohibit els xucla l’energia. Segurament no és casual que tot plegat recordi una mica al processisme, en què, molt més important que afrontar qüestions difícils, es buscava que els participants sentissin el cofoisme de ser al costat correcte de la història.

El Museu de l’Art Prohibit serveix com a testimoni de la pèrdua de confiança de la nostra època en l’autonomia de l’art respecte de la política. Periodista esmolat i receptiu a aquests canvis de sensibilitat, sembla que Benet hagi pensat que una col·lecció convencional podria ser vista com una boutade esteta i, en canvi, una col·lecció que tematitza una qüestió política serà, lògicament, més política. Però s’ha equivocat. El poder polític de l’art modern, que el diferencia de la religió o la propaganda, és que no proposa una jerarquia ni un sermó, sinó una comparació de formes i discursos radicalment lliure i oberta. Irònicament, els museus ens ajuden a preservar la llibertat quan resguarden un espai que es resisteix a reduir-se a un missatge polític.