El món de la postpromesa segons Marina Garcés

“Sota l’imperi de la raó predictiva, el conflicte de les promeses, que és el conflicte del llenguatge i el poder, sembla haver quedat anul·lat. El domini sobre el temps passa a estar en mans d’una racionalitat que fabrica el futur com un déjà-vu a partir d’un passat inert, acumulat, que s’explica i es recrea per si mateix”. Amb aquestes paraules, a El temps de la promesa, el darrer assaig de Marina Garcés, l’autora retrata l’actual estadi del nostre capitalisme, en què conviuen constantment dues maneres de relacionar-nos amb el futur: la promesa i la predicció. No podem dir que el dogma fonamental del capitalisme de sempre—”la promesa de l’acumulació o el creixement il·limitats”, “la promesa que tot pot ser una promesa”—s’hagi esfondrat, alhora que la intel·ligència artificial, amb els seus algoritmes i el seu entrenament constantment alimentat per dades extretes del que ja s’ha produït, redueix el futur a un temps controlat, “sense marge d’error”, com una mena de “projecció del passat”.

Aquests dos pilars sobre els quals s’alça el nostre capitalisme, per contradictoris que puguin semblar en superfície, no fan caure l’edifici, sinó que, al contrari, semblen enfortir-lo. Això es deu al fet que la fe en el càlcul probabilístic es basa en la promesa del control sobre uns esdeveniments eminentment capitalistes—crisi, col·lapse i catàstrofe— que semblen estar fent sortir el món de mare. Garcés s’hi refereix com “el temps de l’accident”. La predicció algorítmica és un salvavides que el capitalisme refina perquè el caos al qual ens aboca sembli controlable i menys angoixant. Fent això aspira a tallar de soca-rel la contraargumentació raonada, la capacitat d’interpretació, que substitueix per la simple anàlisi de patrons i correlacions.

Per què salvar la promesa, tan íntimament lligada al poder, com a mecanisme d’emancipació? En aquesta breu genealogia del concepte, Marina Garcés n’il·lustra la doble cara com a acte de llenguatge performatiu, és a dir, amb “efectes de realitat sobre allò que encara no ha tingut lloc”. D’una banda, la promesa ha estat històricament la paraula del sobirà, sigui Déu, el cap d’estat o l’amo, i ha basat la seva força en l’amenaça i el càstig que espera qui posa en perill l’ordre establert o en té potencialment la capacitat. I de l’altra, només és lliure qui pot prometre, és a dir qui pot respondre per les seves paraules i decidir quins mons possibles, alternatius crea amb la seva paraula. La promesa demana vincle i compromís, una certa ètica que comprèn la possibilitat de trair-la quan la reflexió demana de fer-ho, quan la promesa no s’ho mereix, o d’aquest acte pot resultar-ne un alliberament. En canvi, com escriu Garcés, el capitalisme se sosté per una promesa que ha estat íntimament integrada sense que mai no hi hagi hagut una “paraula donada”, res que es pugui exigir si la promesa no es compleix, malgrat “l’adhesió” i fins i tot “l’entusiasme” que exigeix.

Hi ha símptomes que indiquen que el temps de la promesa encara cueja: és el que Garcés descriu com les “patologies de la promesa incomplerta”, que es manifesten en la malenconia pel que no ha estat i hauria pogut ser, i la ràbia cap als responsables d’aquesta frustració. La resposta més desestabilitzadora, però, ve sovint de regirar un mecanisme contra qui el fa servir: si el capitalisme ha tret sempre rendiment de la promesa, i no hi ha indicis que vulgui deixar-ho de fer, és urgent reapropiar-se de la promesa com a potència amb “capacitat d’interrompre i de començar temporalitats noves”. Es tracta de no deixar que el present i el futur els dicti una massa de dades mastegades per perpetuar les circumstàncies d’on han estat extretes sota l’aparença d’un control del caos orquestrat pels estralls de la seva lògica de folla acumulació. Si la promesa va massa lligada al poder i al món que patim i habitem, potser som en el temps de la postpromesa, fins que la realitat no faci emergir un altre nom per al que comporti aquest acte de llenguatge emancipatori.