Cinc pel·lícules per conèixer el cinema de Ventura Pons

Va començar al teatre, però després de dirigir una vintena d’obres, quan tenia 32 anys, es va estrenar a la gran pantalla amb Ocaña, retrat intermitent. Una pel·lícula amb la qual marcava un perfil transgressor en l’inici de l’Espanya postfranquista, i que el portaria per uns marges que no deixaria mai, encara que més propers a la comèdia. El realitzador i productor Ventura Pons, que ha mort aquest dilluns als 78 anys, ha anat sempre a la seva, entregat a la seva passió d’explicar la vida a través de la càmera, posant-ho tot de la seva part. Ferm defensor de la seva cultura i la seva llengua, amb la productora Els Films de la Rambla s’ha convertit en el director que més pel·lícules ha rodat en català i en un dels cineastes més internacionals, habitual en festivals europeus com Canes, Toronto o Berlín. La seva filmografia el retrata com un artista amb moltes inquietuds i formes, però amb una essència personal i intransferible.

Ocaña, retrat intermitent (1977)

“En l’únic que crec és en les persones. No crec que perquè vagis amb un home o amb una dona t’hagin de posar un cartell”. Aquest argument de José Pérez Ocaña, que encara cal posar sobre la taula sovint i alguns ni tan sols comparteixen, era una de les declaracions que feia l’artista a la pel·lícula documental Ocaña, retrat intermitent, estrenada el 1977. Personatge icònic de finals dels setanta, habitual de la Rambla i la plaça Reial -on un bar porta el seu nom- Ocaña va tenir una vida curta -va morir als 36 anys- i marcada per la seva llibertat sexual i el transvestisme. Ventura Pons no es queda només en la superfície més folklòrica, sinó que aprofundeix en la seva visió del món i retrata la Barcelona de l’època, viscuda per una persona que va fugir d’un poble d’Andalusia per poder viure com era.

Què t’hi jugues, Mari Pili? (1991)

I si anem al llit amb el primer home que ens pregunti el nom? Aquesta és la juguesca que fan la Mari Pili i les seves amigues Sole i Marta en una esbojarrada comèdia que es va convertir en un èxit de TV3. Mercè Lleixà, Núria Hosta i Blanca Pàmpols són les tres protagonistes, que comparteixen pis a Barcelona, la ciutat de Ventura Pons i escenari permanent de la seva filmografia. Però a més de la seva bona interpretació, l’actuació de molts secundaris de luxe, com Amparo Moreno, Lloll Bertran, Mingo Rafos, Pep Munné, Fernando Guillén o Marc Martínez, posa tota la sal que cal perquè la pel·lícula resulti realment còmica. Ventura Pons va confiar aquí en Joan Barbero com a guionista, en aquell moment un jove del Prat amb qui també va treballar a Aquesta nit o mai i que després ha fet una reconeguda carrera.

El perquè de tot plegat (1994)

Gran admirador de la literatura catalana, bona part de la filmografia de Ventura Pons respon a adaptacions de textos com El perquè de tot plegat, títol homònim de l’obra de Quim Monzó. El director porta a la pantalla quinze relats que intenten aprofundir en l’ànima humana. Temes com la voluntat, la competició, la passió, el desig, l’ego, la gelosia o el dubte són escodrinyats en un fris sobre allò humà que es va endur dos Goya. El repartiment és descomunal: Lluís Homar, Anna Lizarán, Vicenta N’Dongo, Jordi Boixaderas, Abel Folk, Rosa Novell, Rossy de Palma, Pere Arquillué, Ramon Madaula o Pepe Rubianes, per citar-ne alguns.

Actrius (1997)

Si una cosa tenia Ventura Pons era la capacitat de seduir el bo i millor de la interpretació a Catalunya. La pel·lícula Actrius, adaptació de l’obra teatral E.R., de Josep Maria Benet i Jornet, n’és un altre exemplar. Núria Espert, Rosa Maria Sardà i Anna Lizaran interpreten tres grans actrius en una peça que es podria qualificar de metateatre, acompanyades d’una jove Merçè Pons. Com podria passar a la realitat mateixa, una estudiant d’art dramàtic entrevista tres grans actrius per preparar un paper en què s’ha de posar el vestit d’una antiga i reconeguda actriu. Arrissant la ficció, Ventura Pons aconsegueix unes interpretacions memorables en un dels drames més aplaudits del director.

Anita no perd el tren (2001)

El cinema Capri va ser el pa de cada dia durant trenta anys de l’Anita, la taquillera que estava rere la finestreta venent entrades, que interpreta Rosa Maria Sardà en aquesta comèdia on torna a homenatjar l’art dramàtic. Quan l’acomiaden per tirar el local a terra i construir un espai multisales, l’Anita s’enfonsa a la butaca. Per això segueix anant cada dia al descampat on hi havia el seu lloc de treball, i el que semblava una tragèdia es converteix en una nova oportunitat quan s’enamora d’un obrer, amb la granota de José Coronado. Altre cop Ventura Pons pren un text de la literatura catalana, en aquest cas Bones obres, de Lluís-Anton Baulenas, per portar-lo a la pantalla. La seva mirada sempre amb i pel cinema.