‘La forma de les coses’: Art, mentides i cintes de vídeo

Que l’amor és cec és cosa sabuda per tots, i que l’art contemporani està ple de farsants, també. La subtil frontera entre l’obra mestra i la presa de pèl depèn, sovint, d’un comissari inspirat. Neil LaBute va estrenar The shape of things l’any 2001, a l’Almeida Theatre de Londres, espectacle que un parell d’anys més tard es convertiria en pel·lícula, estrenada a Espanya amb el desafortunat títol Por amor al arte. Han passat vint-i-dos anys, i es nota: la innocència del text i el seu to de conte no han envellit gaire bé. Vivim en un present on el culte al cos és la religió predominant entre les societats occidentals, i que un home vagi al gimnàs no és vist, en absolut, com una raresa.

Marc Rosich ha traduït i dirigeix amb empenta aquesta comèdia urbana de parelles, que amaga molt més del que aparenta: l’amor com a resignació o desafiament, les ganes de modelar l’altre a la nostra voluntat o el poder revolucionari de l’art. Laura Porta és Evelyn, una prototípica aspirant a artista (la bohèmia oficial del campus) que encara creu que l’art pot canviar el món. Francesc Marginet interpreta a Adam, un vigilant de museu pusil·lànime i adorable, que veurà com del vandalisme artístic al terrorisme emocional hi ha només un pas. Rafaela Rivas i Jordi Andújar encarnen la parella d’amics, epítom de la normalitat i el conformisme: a estones semblen trets, per la precisió del seu retrat, d’un vídeo de Pantomima Full.

Del mite de Pigmalió a l’obra homònima de Bernard Shaw, passant evidentment per My fair lady o Pretty woman, The shape of things tracta sobre la capacitat real que tenim de canviar a una persona. La versió que podem veure a la Sala Versus Glòries no deixa de ser un “muntatge de tamborets i cubs” (els intèrprets canvien l’escenografia entre escenes) molt ben resolt: els riures descompassats entre el públic o els silencis incòmodes demostren com cada tema toca de prop un determinat espectador. Paula Font ha dissenyat un espai blanc i versàtil que pot acollir totes les localitzacions, i la il·luminació de Daniel Gener acosta el museu a un quiròfan. Evelyn –una mena de Marina Abramović desfasada– pretén convertir la seva vida en art i, especialment, modelar Adam com si fos un ninot de fang. Ens trobem en una època de cassets, CDs i cintes de vídeo, i el repetitiu tema “Wonderwall” d’Oasis serveix de banda sonora, en diferents versions i estils. Els quatre intèrprets compleixen estupendament amb la seva comesa, sota una direcció una mica cubanera de Rosich. Entre la vulgar normalitat i l’excentricitat psicopàtica, el públic haurà de decidir de quin costat està. En aquest món obsessionat per la superfície, La forma dels coses funciona com una paràbola innocent que ens recorda que, en un passat recent, aquestes coses encara ens sorprenien o escandalitzaven. Avui no sortim del teatre fins que no hem publicat el nostre story a Instagram.

La forma de les coses

Text: Neil LaBute. Traducció i direcció: Marc Rosich.

Repartiment: Jordi Andújar, Francesc Marginet, Laura Porta i Rafaela Rivas.

Sala Versus Glòries, Barcelona. Fins al 28 de gener