Porteu els nens al cementiri

Per Setmana Santa vaig anar a Celrà, el meu poble, amb la intenció d’allunyar-me de Barcelona i caminar per les Gavarres. Tot i haver crescut aquí no conec els camins d’aquestes muntanyes i me’n lamento com a barcelonina convertida que soc. Però suposo que no és veritat, que en el fons no m’importa tant, perquè si no m’hauria preocupat de memoritzar aquests revolts per on he corregut tota la vida. És vagància, desinterès o falta de pedagogia?

Em vaig fer la mateixa pregunta quan, fa unes setmanes, vaig entrar per pr...

Per Setmana Santa vaig anar a Celrà, el meu poble, amb la intenció d’allunyar-me de Barcelona i caminar per les Gavarres. Tot i haver crescut aquí no conec els camins d’aquestes muntanyes i me’n lamento com a barcelonina convertida que soc. Però suposo que no és veritat, que en el fons no m’importa tant, perquè si no m’hauria preocupat de memoritzar aquests revolts per on he corregut tota la vida. És vagància, desinterès o falta de pedagogia?

Em vaig fer la mateixa pregunta quan, fa unes setmanes, vaig entrar per primera vegada a la Fundació Tàpies. Com és que no hi havia anat abans? Júlia Barbany i Petit Ibèric presentaven Sala Combo The Return, la peça que donava el tret de sortida al cicle “Seguint el Sol: experiments sonors, formats performàtics i noves situacions”, comissariat per Carolina Olivares. Em sap greu per als qui us vau perdre el concertàs de la Júlia i el Pol, va ser increïble, però ara no vull parlar d’això.

No és motiu d’orgull ser de poble i no saber distingir un espàrrec d’una mala herba, com tampoc ho és dedicar-se a la cultura i no saber res d’Antoni Tàpies. Mentre em sento com una guiri entre alzines i ciclistes, em sembla divertit pensar en la persona al capdavant d’alguna importantíssima institució cultural, obsessionada a rejovenir el públic del museu. No sé si em fa riure més la imatge d’una senyora desquiciada formulant-se la qüestió impossible o la de milers de becaris redactant notes de premsa d’allò més genèriques, ressaltant la paraula joves amb negreta a cada paràgraf. En qualsevol cas, les dues escenes succeeixen en oficines d’institucions caduques, desconnectades de la vida artística de la ciutat, cementiris on reposen vida i obra d’artistes. No pateixin, senyores desquiciades, poden deixar de llançar noms d’influèncers a la babalà, el llegat dels nostres artistes es conservarà igualment; total, ja els hem matat, ara només cal convertir-los en déus.

A Dysphoria mundi, Paul B. Precia­do recorda amb tristesa el moment en què durant l’incendi de Notre Dame ja es proclamava la reconstrucció de “la casa de tots”. La casa de qui? Es pregunta Preciado. I conclou: “Una obra d’art no és obra d’art si no pot ser destruïda”, llavors: Llancem sopa i pintura sobre Els girasols de Van Gogh? O fem una foguera amb skates a dins del Macba? Que cremin els museus? No siguem ridículs, per molt que els ecologistes ho intentin, ni jo ni ningú de la meva generació està en posició de fer aquest statement. Per destruir un símbol cal, com a mínim, haver-lo considerat com a tal.

Ja de tornada a casa, em segueixo preguntant si és millor defensar la importància de la pedagogia cultural a les escoles públiques o impulsar una elit d’artistes que es proposi tallar amb les conductes fagocitadores dels joves d’aquí i ens faci entendre que hi ha vida abans dels 2000. De moment, suposo que està bé que els nens anem d’excursió al cementiri, a veure si ens atrevim a jugar amb els morts.