Xavier Aliaga no escriu un western
La gràcia narrativa d’'Això no és un western’ és que aconsegueix acoblar amb justesa i precisió el conjunt de les peces de l’actualitat política i econòmica dins del flux del relat
Ricardo Piglia deia que si el gènere policíac havia aconseguit el seu lloc en el món i omplia l’imaginari col·lectiu, es devia al fet que contemplava la societat des del crim i establia vincles entre la llei i la veritat, entre la riquesa i la moral, entre el poder i la corrupció. El gènere policíac, deia, narrava el que s’esdevenia a la societat sense caure en la temptació de fer literatura política, una observació que l’escriptor xativí Xavier Aliaga (Madrid, 1970) deu compartir plenament: a Això no és un western hi trobem la majoria d’ingredients que ocupen les portades de la premsa —la guerra d’Ucraïna, l’oligarquia russa, l’auge de l’extrema dreta europea, els serveis d’espionatge espanyols, el segrest, la vexació i l’assassinat d’una noia, una xarxa de tràfic d’estupefaents, l’ombra del PP valencià—, però hi apareixen sense que enlloc es busqui alliçonar sobre la mala cara de l’estat de les coses, amb la mateixa naturalitat que un riu que discorre enmig d’un bosc reflecteix sense voler les branques dels arbres. La gràcia narrativa d’Això no és un western és que aconsegueix acoblar amb justesa i precisió el conjunt de les peces de l’actualitat política i econòmica dins del flux del relat, com si en fossin els eixos ben greixats que fan avançar amb fulgor els episodis de la investigació al voltant de l’assassinat de la filla d’un empresari rus instal·lat a la comarca alacantina de la Marina.
El lector de dues novel·les anteriors de Xavier Aliaga, Els neons de Sodoma i Dos metres quadrats de sang jove, retrobarà aquí el policia d’origen guineà que les protagonitzava, Feliu Oyono, un personatge que no s’escapa —i no en té motiu— dels estereotips que sempre han triomfat dins d’aquest gènere literari: és algú desenganyat i trist, un solitari que sent al cos les xacres d’estar a la vora de la seixantena d’anys i que contempla els fets trivials de la vida ordinària a través d’una òptica grisa i cansada. Al seu costat hi trobem la subinspectora Marga Pitarch, que al llarg de l’aventura d’Això és un western ve a demostrar el que s’afirma d’ella al principi, “que té uns ovaris com pilotes de petanca”. I rere seu, més enllà dels responsables d’haver instaurat el caos anòmal per damunt de l’ordre normal, circula un estol riquíssim de personatges secundaris que participen més o menys en el desenrotllament de la història per contribuir al bullici i a l’animació i posar alguna pinzellada de color local: semblant a una novel·la elèctrica que electrocuta, molt veloç, Això no és un western no cansa ni avorreix mai.
Semblant a una novel·la elèctrica que electrocuta, molt veloç, no cansa ni avorreix mai
I aquesta virtut es deu a tres causes. La primera és que Xavier Aliaga no es despreocupa de la concepció formal del relat, com si irònicament posés en dubte el narrat a través de la convivència de dues veus, la de Feliu Oyono i la de l’autor: a més de mantenir desperta l’atenció del lector amb les ziga-zagues de la trama, no oblida que una novel·la cal dominar-la distribuint de manera que aparenti ser necessària el material que la configura. La segona s’ha de buscar en l’escrupolositat verbal, a mig camí entre el realisme líric i la caricatura feroç i ardent. La tercera, en fi, es troba en un aspecte sovint negligit en aquest gènere narratiu: Això no és un western, per sort, no mira de manera superficial els enigmes de la condició humana i, a l’altra banda de les peripècies detectivesques o geopolítiques, només s’han de seguir les calculades simetries sentimentals dels personatges per concloure que Xavier Aliaga també ha escrit un exemplar melodrama costumista.
Això no és un western
Clandestina
280 pàgines. 20 euros
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.