_
_
_
_
art
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Susana Solano: acomodar el misteri d’una escultora

L’exposició ‘Anònims’, als Espais Volart, aplega quaranta anys d’exploracions i consecucions matèriques

Susana Solano Anonims
'Senza uccelli' (1987) obra de Susana Solano, a l'exposició 'Anònims' de la Fundació Vila Casas.Pere Pratdesaba

Vint-i-cinc anys després de l’exposició que li dedicava el MACBA el 1999, els Espais Volart de la Fundació Vila Casas acullen la segona retrospectiva de l’obra de Susana Solano (Barcelona, 1946). Anònims, que es pot visitar fins a mitjan juliol, aplega quaranta anys d’exploracions i consecucions matèriques. Es tracta d’una selecció fonamentalment escultòrica, amanida amb algunes fotografies i pinzellades d’una de les artistes catalanes contemporànies amb més volada internacional, l’obra de la qual alberguen, avui, alguns dels museus més importants del món.

Ferro, plom, acer, alumini (vímet i fusta, en menor mesura). L’escala de grisos predomina en aquestes escultures, algunes de mida quasi monumental. Si algunes peces plasmen elements de cultures i tradicions altres que van captivar Solano durant els seus viatges, un bon nombre evoquen elements paisatgístics o construccions arquitectòniques. En termes generals, és la geografia de la memòria personal, que fecunda i modela els materials, en alguns casos de manera més figurativa, en la majoria, més abstracta, però habitualment amb formes sòbries. Malgrat haver begut del minimalisme, Solano es desentén dels ideals de puresa d’aquest moviment, suggereix Enrique Juncosa, comissari de la mostra. L’expressivitat, el potencial simbòlic i les reverberacions líriques que traspuen de la matèria impregnen aquesta obra.

Obra de Susana Solano, a l'exposició 'Anònims' de la Fundació Vila Casas.
Obra de Susana Solano, a l'exposició 'Anònims' de la Fundació Vila Casas. Borja Ballbé

A través del motiu freqüent de la cavitat i les obertures, moltes d’aquestes escultures semblen voler fer un lloc a l’absència, agermanar-se amb el buit. Les estructures tancades, al seu torn, celen espais, emmurallen el silenci, atien una dialèctica entre el perceptible i l’inescrutable. Hi trobem gàbies obertes de grans dimensions (Senza uccelli, 1987); o el que sembla la persiana metàl·lica d’una botiga, emmarcada i estirada a terra (Donizetti, 1989), que diríeu que conquereix i inaugura un espai diferent (l’escultura ha baixat del pedestal que projectava les seves gràcies al cel per aprofundir, en horitzontal, el misteri del subsòl?); el títol de l’obra Maca-ell / Maco-ella és tan hermètic com aquesta gran caixa tancada que no deixa permear-hi l’esguard.

Les escultures de Solano s’acoblen a l’espai que les acull: es repengen a les parets i s’adormen a terra, s’hi aboquen, se n’aixequen. Malgrat el misteri que solen encloure, podem sotjar-les de prop (de vegades fins demanen que ens ajupim). No és, doncs, un secret críptic, el d’aquestes obres, sinó un enigma afable, que sembla voler ser desentrellat. En aquest sentit, fa l’efecte que algunes de les fotografies exposades humanitzen el misteri de la creació: a Memòria (1992-1993) una sèrie de retrats de caps d’estàtues de marbre de la Piazza di Spagna, de gran rigor i insondable expressió, es contraposen amb retrats airosos de la mare de l’artista. Negro sobre blanco (1994) és un estudi formal de composició que, en comptes d’un subjecte hieràtic, pren per model el cap d’un gos de mirada benèvola. La fotografia Salim’s Paper (2000), en dos plans diferenciats, es fa escultura i baixa literalment a terra.

Anònims bateja una sèrie de petites escultures de creació recent (2021-2022). Es tracta de blocs de fusta d’aparença variada, alguns d’ells amb petits afegits metàl·lics, que recorden maquetes o jocs infantils. Mostren escales que no duen enlloc, portes impenetrables i finestres tapiades, passamans d’escales de piscina que es precipiten a l’abisme. Semblen un manifest tan enjogassat com transcendent de les potencialitats de l’escultura per comunicar amb espais metafísics. Una d’aquestes escultures és un bloc de fusta amb un esvoranc al mig que conté un feix de branquillons disposats a la manera d’un foc encara per encendre. Diríeu que convoca tot el misteri de l’obra de Solano, un misteri càlid, que, posant la matèria al nostre abast, demana ser il·luminat.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_