Les millors exposicions per sortir de casa en ple hivern

Us recomanem exposicions -sobre la regió amazònica, la poesia concreta i la fotografia d’autor- que ja estan en cartell; d’altreque s’inauguren aviat sobre materialitat, Zurbarán i Carles Gabarró; i en rescatem alguna que acaba al febrer. Preneu nota!

1. Amazònies. El futur ancestral / Amazônia. Sebastiâo Salgado

En una entrevista, el 1994, el periodista Pierre Assouline li van preguntar a Henri Cartier-Bresson què li quedava per demostrar en la pràctica fotogràfica. Ell va respondre que no buscava demostrar res. I ho va argumentar citant el seu col·lega brasiler Sebastiâo Salgado. “Aconsegueix fotografies extraordinàries, que exigeixen un treball enorme. No les ha concebut amb l’ull d’un pintor, sinó amb el d’un sociòleg, un economista, un militant. Sento el major dels respectes per allò que fa. Però en ell hi ha un costat messiànic que a mi em manca”. No és mala idea visitar Amazônia amb l’eco d’aquesta reflexió del fotògraf francès, a qui se li ha dedicat una magnífica retrospectiva a la Kbr Fundación Mapfre. L’exposició del Museu Marítim de Barcelona combina una banda sonora creada per Jean-Michel Jarre amb dues-centes fotografies en gran format de Salgado, que es converteixen en un viatge al cor de la selva amazònica. Un exaltació grandiloqüent de la bellesa de la selva i els seus habitants, que també vol ser un crit d’alerta a la seva fragilitat. Els interessats en aprofundir en aquesta trista realitat, no es poden perdre l’altra exposició amazònica de la ciutat: Amazònies. El futur ancestral, amb un clarivident títol en plural. Mentre l’Amazònia de Salgado es contempla, les Amazònies del CCCB es mostren i es reivindiquen a través de les veus autòctones. I val la pena escoltar-les perquè a través de diferents disciplines -el pensament, la ciència, l’art, l’activisme...- proposen altres maneres de relacionar-se amb la natura. També hi ha reflexió sobre esclavitud i colonialisme, especialment a través de la instal·lació audiovisual de l’antropòloga i documentalista Aída Bueno Sarduy, que narra el periple de Joaquina d’Angola, una noia que va fugir d’una plantació de Brasil de finals del segle XIX i que ha convertit en el símbol d’una memòria silenciada.

CCCB. Fins al 4 de maig / Museu Marítim. Fins al 20 d’abril

2. Poesia, tipografia i comunicació de masses

Si la poesia lírica juga amb la rima i ritme, la poesia concreta ho fa amb allò visual i espacial. Aquest gènere poètic va arribar a Catalunya de la mà del lleidatà Josep Iglésias del Marquet (1932-1989), un artista tan polifacètic -pintor, crític d’art, poeta visual i periodista- com desconegut pel gran públic. Apassionat per la tipografia i la comunicació de masses, Iglésias del Marquet va submergir-se en la poesia experimental i el collage, especialment durant la dècada dels setanta. Gran part de les seves obres -algunes d’elles inèdites perquè provenen dels arxius familiars- es poden veure a l’exposició que li dedica La Virreina, una porta oberta a l’imaginari d’un artista poc convencional que sempre va preferir transitar pels marges de l’art oficial i que va establir ponts entre el text i la imatge.

La Virreina. Fins al 30 de març

3. Ramon Masats. El fotògraf silenciós / Lee Miller. Cròniques de guerra

Al març de l’any passat va morir el fotògraf català Ramon Masats, de 92 anys, just quan Foto Colectania li estava preparant una retrospectiva que es va inaugurar fa unes setmanes. A través d’una selecció de 140 imatges, es pot recórrer el llegat d’un fotògraf intuïtiu, radical i irònic al que li agradava jugar amb els tòpics de la cultura de postguerra i que va revolucionar la fotografia espanyola dels seixanta i setanta. Fins al punt que una de les seves imatges -la d’un capellà intentant parar un xut en un partit de futbol entre seminaristes- forma part del fons del MoMA de Nova York. A l’exposició tampoc hi falten fotografies de Masats tan emblemàtiques com la sèrie sobre Les Rambles o els fotollibres Neutral Corner, sobre el món de la boxa, i Sanfermines, que retrata la festa taurina pels carrers de Pamplona. Qui també té imatges al fons del MoMA és Lee Miller, una model de Nova York que als anys trenta es va mudar a Europa i va acabar convertint-se en fotoperiodista. De fet, les seves cròniques sobre la Segona Guerra Mundial -que es van publicar a la revista Vogue- són el fil conductor de l’exposició que li dedica la galeria Fotonostrum, un homenatge a una dona que va trencar amb tots els estereotips.

FotoColectania. Fins al 25 de maig / FotoNostrum. Fins al 20 de març

4. Matter Matters. Dissenyar amb el món

La matèria importa? Sí, molt i en molts aspectes diferents. Aquesta és la idea central que vol transmetre Matter Matters, una exposició que parla a través de la materialitat de les peces del fons del Museu del Disseny. Unes peces seleccionades per la comissària Olga Subirós que es posaran en diàleg amb peces contemporànies. L’objectiu es reflexionar sobre els reptes del disseny actual, l’escassetat de matèries primeres i la necessitat de canviar la pràctica extractivista per la regenerativa, per això l’ecologia i la geopolítica hi seran molt presents. Des del 10 de febrer i fins al 20 de març, també es podrà visitar Fosfència, una instal·lació tèxtil i sensorial de l’artista Rosa Tharrats, a qui li agrada explorar les sincronicitats de la matèria.

Museu del Disseny. Des del 21 de febrer

5. Zurbarán (sobre) natural

Francisco de Zurbarán (1598-1664) va ser un pintor del Siglo de Oro espanyol, un geni de la tècnica del clarobscur que va excel·lir en la pintura religiosa. Aquesta presentació és un argument més que suficient per a no perdre’s la nova exposició del MNAC i que permetrà veure juntes -per primer cop- les tres versions de San Francisco de Asís según la visión del papa Nicolás V. La llum mística de Zurbaran anirà més enllà del Barroc i saltarà tres segles endavant perquè alguns dels seus quadres es relacionaran amb l’obra d’artistes contemporanis amb els que comparteix síntesi formal i aspiració espiritual. Entre ells, Aurèlia Muñoz, Antoni Tàpies, Toni Catany, Alfons Borrell i Josep Guinovart, a més d’Antoni Llena i Eulàlia Valldosera, que han creat obra inèdita per a completar aquesta exposició (sobre)natural.

MNAC. Del 20 de març al 29 de juny

6. Fernando Botero. Un mestre universal

Quan un pensa en la Rambla del Raval, una imatge icònica és la del gat de Botero. Així es coneix popularment l’imponent escultura de bronze de Fernando Botero (1932-2023). L’obra de l’artista colombià ocuparà els propers mesos les dependències del Palau Martorell i ho farà sota l’etiqueta de Mestre Universal. A banda d’escultures, s’exhibiran més d’un centenar d’obres, moltes d’elles inèdites, que abracen diferents disciplines: olis, aquarel·les, carbonets, dibuixos a llapis... L’objectiu és explorar el llegat de Botero, tan versàtil i tan personal que va donar nom al boterisme, un corrent caracteritzat per una paleta de colors vibrants i uns volums monumentals, especialment a l’hora de representar els cossos femenins.

Palau Martorell. Des del 14 de febrer

7. Carles Gabarró. La fragilitat de la pintura a l’època del ‘fast food’

Entre els diferents espais expositius de la Fundació Vila Casas - Can Framis i Espais Volart a Barcelona, Can Mario a Palafrugell i Palau Solterra a Torroella de Montgrí- posem el focus en el primer perquè d’aquí a pocs dies s’hi inaugurarà una exposició de Carles Gabarró, artista prolífic que porta quatre dècades dedicat en cos i ànima a la pintura. La seva obra és matèrica, conté simbologia, desprèn melancolia i flirteja tant amb l’abstracció com amb la figuració. A Can Framis, la trajectòria de Gabarró es presentarà en quatre etapes -Magma, Biblioteques, Fàbriques i Llits- on conviuran quadres pintats a partir dels anys vuitanta fins a obra recent. Una oportunitat única per descobrir i apreciar el peculiar univers de Gabarró, capaç de mostrar en un mateix llenç allò permanent i allò mutable.

Can Framis. Del 4 de febrer a l’1 de juny

8. Carlos Motta. Pregàries de resistència

L’artista colombià Carlos Motta (1978) va emigrar de jove a Nova York, ciutat on encara resideix i on ha desenvolupat una carrera artística lligada a la denúncia de les injustícies socials i culturals. A través de la fotografia, els vídeos i les instal·lacions, Motta porta més de dues dècades explorant l’opressió sobre la comunitat queer i quins lligams pot tenir això amb el colonialisme europeu sobre Amèrica del Sud. A Pregàries de resistència hi conviuran des dels seus primers autoretrats fins a les videoinstal·lacions més recents amb la voluntat de mostrar narratives alternatives a les hegemòniques, posant el focus sobre la noció de cos col·lectiu i explicitant el seu compromís amb els moviments socials. Recordeu també que fins al 21 d’abril es pot visitar Col·lecció Macba. Preludi. Intenció poètica, el darrer capítol d’una proposta que vol reflexionar sobre el llenguatge expositiu de l’art contemporani i on el visitant és convidat a escollir el seu propi recorregut per a redescobrir una selecció d’obres del fons del museu barceloní.

Macba. Del 21 de febrer al 26 d’octubre

9. Antoni Tàpies. La imaginació del món

La propera exposició monogràfica sobre Antoni Tàpies es diu La imaginació del món i li pren el títol a un assaig publicat pel mateix artista el 1999. La columna vertebral d’aquest assaig gira en torn de la interdisciplinarietat i la interculturalitat, dues idees que seran el fil conductor de la nova proposta del Museu Tàpies. Al voltant de la figura de Tàpies es teixirà una xarxa de relacions en la que tindran cabuda diferents agents, discursos i pràctiques, des de l’assimilació de diferents corrents artístics i de pensament fins a al paper de la tradició vernacla i la cultura popular. L’objectiu d’aquesta exposició és ampliar al màxim les genealogies de l’univers tapià, relacionar-lo amb problemàtiques actuals i recuperar noves formes de ser al món des del moment present.

Museu Tàpies. Del 13 de febrer al 25 de gener de 2026

10. MariaElena Roqué. Silenci despullat. Unadonauna

La trajectòria de Mariaelena Roqué sempre ha estat lligada a la carrera del compositor vinarossenc Carles Santos, però el seu llegat artístic és immens. Mostrar-lo en diàleg amb les obres del Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona és la raó de ser de Silenci Despulla. Unadonauna, una retrospectiva que arranca al 1985, quan Roqué va començar les seves primeres col·laboracions escenogràfiques i de vestuari amb Santos. Instal·lada a les Terres de l’Ebre des de mitjans dels anys vuitanta, l’artista catalano-veneçolana ha celebrat apassionadament el cos de la dona i el seu poder de transformació i resiliència des de diferents disciplines (dansa, teatre, cinema, música...) i un ventall d’inspiració que abraçada des de l’avantguarda europea fins a la tradició cristiana i el paganisme llatinoamericà.

MAM, Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona. Fins al 22 de juny