DHub: canviar perquè tot segueixi igual

Ala gran construcció grisa de la plaça de les Glòries li deien “la grapadora”. L’any 2014, el Museu del Disseny estava a punt d’obrir i la metàfora era més que pertinent. La missió de l’edifici era la d’ordenar pàgines i pàgines de la història de Barcelona escampades per diversos museus en un bloc compacte de fulls, estructurat amb una única grapa. La del disseny.

El repte de Pilar Vélez, la primera directora, era unir conceptualment el patrimoni dels antics museus de les Arts Decoratives, de la Ceràmica, del Tèxtil i d’Indumentària i de les Arts Gràfiques. El discurs era el següent: totes aquelles peces podien ser considerades l’avantpassat cultural del disseny. Així, les exposicions farien visibles els enllaços estètics i temporals entre la “col·lecció de col·leccions” del Museu del Disseny, tot explicant el rol de Barcelona i Catalunya en la història d’aquesta disciplina.

Ara que el canvi de rumb del museu ha sacsejat l’opinió pública, Pilar Vélez recorda que la seva proposta no va esquivar les polèmiques: “Vam rebre queixes, amb una certa raó, perquè es va passar de tenir quatre centres monogràfics a un únic museu amb un patrimoni amplíssim en un espai limitat”. Davant d’una col·lecció de 82.000 peces, Vélez va haver de “repartir joc” perquè “de públics, n’hi havia de molts tipus”. La nova direcció de José Luís de Vicente ha indignat el món del patrimoni, que ha vist amb impotència com s’enviaven a les reserves algunes peces d’arts decoratives. El debat l’ha centralitzat El Punt Avui sota la batuta de la periodista Maria Palau i, més que una picabaralla entre patrimonialistes i innovadors, la conversa ha servit per adonar-nos que el pèndol entre uns i altres és més discursiu que cap altra cosa, i que en aquests moviments les col·leccions hi surten perdent.

Al desembre, el Disseny Hub Barcelona va celebrar el seu desè aniversari havent rebutjat anomenar-se museu i l’esperada nova mostra permanent, comissariada per Olga Subirós, ja és una realitat. A Matter Matters. Dissenyar amb el món, les peces no s’ordenen per criteris de cronologia o de disciplina, que el regidor de cultura Xavier Marcé va qualificar de “naïfs”, sinó que a través dels materials, les peces s’agrupen en seixanta-cinc “micronarratives” que parlen del colonialisme, la crisi climàtica o la globalització. Un exemple: el cobalt ens porta des de les rajoles blaves del Renaixement a un gerro d’Artigas fins a la bateria d’un mòbil, perquè reflexionem sobre com un material preuat canvia de significat a mesura que malmetem el planeta. De 750 peces, gairebé 548 provenen de les col·leccions del DHub i la museografia, dissenyada per la mateixa comissària, les fa lluir. Ara bé, llevat d’alguna excepció, les peces que parlen del passat ho fan per problematitzar-lo i les que ens parlen del present (una jaqueta feta de pela de taronja, una catifa feta de plàstic del Ganges) són optimistes i contrasten amb la realitat de fora el museu que tant s’esforcen per representar. Al final, la mostra es resol com un assaig intel·ligent i estèticament treballat sobre la relació entre l’ésser humà i la matèria, més propi d’un centre d’exposicions com el CCCB, que no té col·lecció, que d’un museu convencional. I sense el pes d’un patrimoni concret, els museus corren el perill de perdre la capacitat d’explicar una història pròpia i acabar convertint-se en llocs de pas per a discursos genèrics i intercanviables.

El llast del patrimoni

“A l’exposició les peces no s’expliquen. Estan al servei d’un discurs que es podria explicar perfectament sense la col·lecció”, es queixa Mireia Freixa. La historiadora forma part de la Comissió Salvem el Museu del Disseny i va co-comissariar amb Pilar Vélez la mostra Modernisme. Cap a la cultura del disseny, actualment desmantellada. Freixa no protesta pas per això, la mostra havia de tenir una durada de tres anys i així va ser. Però des de la Comissió el que reclamen és que no es perdi la mirada patrimonial. “Un museu ha de preservar, mostrar i explicar les peces i fer noves aportacions”, indica. “Si això segon no es fa, està fallant en el seu deure”, lamenta Freixa.

Per això Matter Matters ens fa preguntar: quines altres exposicions ocuparan les sales permanents del DHub? El director, José Luís de Vicente, n’anuncia una sobre moda i una altra sobre la noció de disseny. Davant la pregunta de si les col·leccions dels quatre antics museus quedaran representades de manera desigual a les sales, el director carrega contra les disciplines, que “són punts de partida, no d’arribada”, ja que el disseny “és un gran territori que no està sectorialitzat”. La incògnita aviva les sospites d’un DHub que s’allunya de la seva funció de museu. Segons Olga Subirós, Matter Matters convida el públic a fer durar els objectes, cultivant un “afecte radical per allò existent”. Però, i si els qui piloten el museu no el senten, i veuen un patrimoni com un llast?

“Les col·leccions del museu existeixen gràcies a compres i donacions que s’han fet des del segle XIX”, explica Pilar Vélez. “Per tant, no només ens devem al públic, sinó al col·leccionisme d’aquest país”. Aquest és el cas de molts museus catalans, reitera Freixa, que “per falta d’una política estatal, s’han creat a base de donacions de la ciutadania i són inherentment cívics”. Aquest relat no apareix a Matter Matters perquè s’ha considerat que va implícit en les obres exposades, ni es parla del valor artístic de les obres. Són qüestions que la nova línia directiva considera secundàries o antiquades. Però sota la polèmica, els aires de renovació del DHub semblen tenir més a veure amb la forma que amb el contingut.

Parlar de museus

L’enfocament de Matter Matters no és pas diferent de Toquem fusta! Disseny, fusta i sostenibilitat, que Vélez va comissariar amb Martí Boadas i que també partia dels materials per explicar el món. El que sí que és innovador és com Xavier Marcé i De Vicente parlen de les exposicions. Per al director, el museu del segle XXI no conserva objectes, sinó “ecologies materials”. Les arts decoratives es poden llegir en clau de “dispositius climàtics” i, darrere la mostra, no hi ha un equip sinó una “ecologia de persones”. De fet, el regidor de cultura començava la roda de premsa de l’exposició al·legant que “la paraula disseny, com el mot cultura, és una paraula màgica que vol dir moltes coses alhora”.

Les giragonses discursives són l’escut que permet al DHub presentar-se com un museu diferent i actualitzat, però que de moment sembla construir-se només en oposició als seus deu anys d’història. Sí, cal qüestionar els museus, però la ciutat cada vegada té més institucions obsessionades amb deconstruir-se per arribar a un suposat públic que no acaba de connectar-hi. L’última peça de Matter Matters és la mateixa ciutat: l’exposició s’acaba amb un mirador obert als Encants i les Glòries, que representa “el nostre futur com a gran urb metropolitana”, diu Marcé. Però costa mirar per la finestra i no veure-hi una ciutat aixafada per la contaminació i la crisi de l’habitatge, on la identitat dels ciutadans es dilueix entre cafeteries d’especialitat amb les cartes en anglès. El DHub sembla voler dir-nos que el disseny ens salvarà i intenta fugir de l’elitisme, però es mira el món des de la segona planta de “la grapadora”. I el nou dispositiu lèxic no dissimula que, per molt que en vulguin defugir, el seu conflicte és el mateix que el de tots els museus contemporanis: la lluita entre la conservació de la història i la necessitat de formar part de les converses del present.