La cultura subvencionada s’ha tornat massa ‘woke’?

Al primer capítol d’Autodefensa, el personatge interpretat per Berta Prieto fa una palla a un noi que es mor de por que el cancel·li. Resulta que la nit anterior van estar a punt de follar, però ella se’n va desdir a mitges, i ell ha vingut a veure-la molt preocupat per si l’havia incomodat i, sobretot, per si el denunciarà a les xarxes per ser un bavós. Ella el tranquil·litza perquè no va passar res, i troba tan patètica la sobrepreocupació del noi que l’acaba masturbant per compassió. Aquesta manipulació de penis és fàcil de comparar amb la d’una altra sèrie femenina, generacional i refinada: en un episodi llegendari de Girls, el personatge interpretat per Lena Dunham va a veure un escriptor famós que l’ha citada per defensar-se de les acusacions de ser un bavós que ella ha atiat a internet. Aquí la situació és molt més ambigua: inicialment, ell fa un argument a favor de les zones grises i contra la caça de bruixes que ella acaba comprant, fins que, un cop desinflat el zel justicier, el senyor li posa el penis a la mà per ridiculitzar la confiança d’ella. A Girls, l’episodi acaba amb un pla metafòric de denúncia seriosa que mostra desenes de noies entrant a la porta de l’escriptor després que la Hannah en surti. A Autodefensa, el noi marxa i ella ho comenta amb una amiga mentre se’n foten “li he fet la palla per calmar-lo, com un animaló, com una histèrica del segle XIX”. Entre el 2017 de Girls i el 2022 d’Autodefensa han canviat algunes coses.

La mala reputació del terme woke és enganyosa. Inicialment, el terme va sorgir entre l’esquerra americana per designar actituds conscients de qualsevol discriminació: estar “despert”. Però, a la pràctica, els mateixos demòcrates van deixar d’utilitzar-la perquè es va acabar associant als discursos més excèntrics amb què no tota l’esquerra se sentia còmoda. És així com la van començar a fer servir els republicans, com un insult sinònim de reivindicacions poc serioses, i és així com ha quedat. Com sol passar amb totes les modes americanes, la paraula va arribar a Europa, tard, malament, i sense tenir en compte les diferències històriques. Sigui com sigui, el terme es va acabar adoptant, i avui el poden fer servir indistintament Donald Trump i Pilar Rahola, Bernie Sanders i Antonio Baños.

Però, què hi ha de dolent a estar a l’aguait de la discriminació? El punt de vista woke posa el focus en la identitat del grup per sobre de la identitat individual i diu que, si diferents grups obtenen resultats desiguals en processos suposadament neutrals, vol dir que hi ha una discriminació sistèmica que s’hauria de compensar amb discriminació positiva. La tensió és irresoluble: formalment, volem que tothom tingui igualtat d’oportunitats i només es valori el mèrit de cadascú, però, socialment, entenem que la identitat existeix i que a vegades és la causa de resultats injustament desiguals. Tothom està d’acord amb l’objectiu de deixar de discriminar per raons identitàries, però a ningú li agrada que aquesta discriminació no es corregeixi espontàniament i calguin mitjans més o menys il·liberals.

En la cultura catalana, aquesta tensió entre objectius i mitjans es concreta en les subvencions, i, sobretot, en els infames punts. Qualsevol creador que vulgui rebre diners per fer realitat la seva idea ha de passar per alguna mena de concurs. En el món ideal que dèiem, es valorarien criteris exclusivament artístics i les millors obres rebrien més diners. Però resulta que, quan no hi havia discriminació positiva, es feien més pel·lícules en castellà, hi havia menys dones a les produccions teatrals o ningú es preocupava perquè el seu festival de música complís criteris de sostenibilitat. Fins que, un bon dia, els responsables de les polítiques culturals van decidir que, a les convocatòries competitives, alguns criteris extraartístics sumarien punts. El sentit dels punts és no caure en la paraula maleïda: quota. En comptes de decidir el nombre de pel·lícules dirigides per dones que caldria produir cada any, l’adminsitració incentiva el que vol en el nivell del disseny de la convocatòria, tot deixant marge. Però és poc més que una il·lusió: per definició, si un incentiu funciona, el resultat és el mateix que el d’una quota.

I resulta que el sistema de punts ha funcio­nat. Hi ha infinitat d’àmbits que es podrien discutir, però sens dubte el que més diners mou i més atenció atrau és el cine. Doncs bé: des de la implementació del Pla Estratègic de foment de l’audiovisual català 2017-2020, l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) introdueix el criteri de gènere en les seves línies d’ajuts, i les convocatòries passen a donar més punts a les produccions que tinguin equips amb directores, guionistes, productores, etcètera. El resultat és que, si el 2016 la mitjana de projectes liderats per dones en els ajuts era d’un 22%, entre els anys 2017 i 2023 un 50,53% dels projectes cinematogràfics que han rebut subvenció estaven dirigits per una directora, i prop d’un 60% estaven escrits o coescrits per una guionista. L’any 2023, de les 41 pel·lícules subvencionades, el 56% eren pel·lícules dirigides per dones, el 80% tenien dones guionistes, el 92% tenien productores executives i el 46% comptaven amb dones al davant de les empreses productores. Més enllà de la presència de dones a l’equip, l’ajut de l’ICEC a llargmetratges també ha incorporat criteris que s’adrecen als continguts: els 10 punts per tractar “Referents culturals, socials i històrics catalans” fan pensar, per exemple, en El 47. La intervenció política ha aconseguit el que es proposava.

Aquesta intervenció política suposa una novetat radical i alhora continua una lògica molt antiga. L’art sempre ha extret la seva legitimitat del que la societat del seu temps ha considerat el poder més gran. Durant quasi dos mil anys, ser artista volia dir representar la Natura, els Déus, o els ideals de bellesa que tothom compartia. Però, amb el terrabastall de la modernitat, això canvia: la mort de Déu significa la fi de tota font d’autoritat inqüestionable, el buit queda ocupat per la recerca i el qüestionament permanent de qualsevol jerarquia absoluta que defineix l’estat modern i democràtic. En altres paraules, els artistes passen d’haver de parlar tots del mateix a no saber com decidir de què parlar. L’artesà antic, que avui sobreviu en l’artista comercial, afirma els valors hegemònics. L’artista modern, que avui acostumem a designar amb l’etiqueta “artista contemporani”, els qüestiona.

Sobre el mercat no hi ha res a dir, perquè la llei de l’oferta i la demanda permet que ningú doni explicacions. En canvi, el poder polític ha de justificar tot el que fa amb arguments. I, com justifiquen els polítics les subvencions? Doncs justament perquè els ciutadans d’una democràcia creiem que l’autoritat suprema és perillosa, figura que tenim un interès a mantenir un grup d’artistes encarregats de criticar tot el que faci el poder. La cultura democràtica veu l’art com una mena de contrapès a la tirania de les majories, que justifica una cosa tan aparentment contradictòria com dedicar fons públics a fer que un grapat d’artistes produeixin coses que agradaran a molt poca gent. Així, l’any passat Albert Serra va obtenir 250.000 euros de l’ICEC per fer Tardes de soledad, documental sobre toros, i Núria Güell va guanyar el darrer premi de video­creació per Paraules d’amor. Un assaig sobre les passions, un videoassaig que mostra presos que declaren haver matat per amor llegint poemes romàntics.

Els responsables de polítiques culturals estan contents: tant Edgar Garcia i Caselles, director de l’ICEC, com Xavier Fina, director general de Promoció Cultural i Biblioteques, defensen que l’aposta política no només és legítima i argumentable, sinó que, esgrimint exemples com el de Güell o Serra, volen demostrar que es pot tenir el millor dels dos mons. Garcia i Caselles em diu que la història dels Gaudí parla per ella mateixa: “Directores com Neus Ballús, Carla Simón o Pilar Palomero demostren que es pot donar suport al cinema d’autor i millorar les xifres de diversitat i inclusió al mateix temps, que hi ha un cercle virtuós”. En la mateixa línia optimista, Gabriel Carandell, soci d’Inartem —una cooperativa que s’encarrega de fer les gestions a artistes i col·lectius que busquin subvencions—, em diu que la gent aprèn de pressa i s’adapta als requisits de l’administració comprometent al mínim la integritat dels projectes.

Si tot està tan bé, com és que cada cop sents més veus del món de l’art queixant-se que totes les produccions subvencionades s’han tornat previsibles i avorrides? Com és que cada dia es parla més del perill que els artistes blanquegin el poder i s’acomodin al sistema? Com que els càrrecs públics els han lluït com a exemple, truco a Albert Serra i a Núria Güell, dos dels artistes amb més caixet contestatari del país, per saber què en pensen. Güell em diu que “si abans hi havia censura en les obres un cop fetes, ara hi ha censura a l’hora de realitzar l’obra. Si vas seguint els punts que et demanen acabaràs fent l’obra que dissenya la institució”. Segons l’artista, la responsabilitat de l’art és destapar la moral de l’època que s’anuncia amb bones intencions: “Durant la dictadura franquista els criteris de valoració volien impedir anar contra la moral catòlica. Però avui les institucions també defensen una moral molt concreta”. Per a Güell, el xoc entre el poder i l’artista és “irresoluble” i “no s’hauria de permetre cap intervenció política que comprometi la llibertat i l’autonomia de l’artista”.

En la mateixa línia, Serra diu que els criteris de valoració haurien de ser exclusivament estètics, perquè “la història de l’art del segle XX ens ha ensenyat que l’únic que compta és la coherència interna de l’obra. Un artista pot ser un degenerat i fer una obra amb una coherència angèlica, i a l’inrevés”. Per al cineasta, les valoracions que responen a modes socials i polítiques són “errònies i confuses, no hi ha aturador”, perquè deslegitimen la qualitat de la pel·lícula. La gran prova de tot plegat és que el model francès, on no hi ha punts, i resulta que produeix molts més espectadors de cinema propi que cap altre. Li comento que, en el context català, també hi ha comissions d’experts i tècnics independents similars a les de França que tenen l’última paraula, però em respon que el sistema de punts s’hauria d’eliminar del tot i només haurien de quedar les comissions, i que, allà, aquests grups estan formats per directors i productors famosos “per als quals participar-hi és un honor i una responsabilitat civil”. Tot i que s’entén que a Catalunya s’hagi triat el sistema de punts per foragitar les sospites de corrupció, la paradoxa és que, en nom de la transparència, la lògica automàtica i impersonal dels punts acaba generant més resultats no desitjats dels que donaria un procediment enterament humà. Des del punt de vista de Serra, donant més marge a la subjectivitat amb “una discussió entre éssers racio­nals autònoms, amb sentit comú i ètica”, s’aconseguiria al mateix temps més qualitat artística i més diversitat que la que obtenen les bases dictades per criteris polítics.

L’aspiració d’una discriminació positiva hauria de ser desaparèixer perquè ha resolt el problema que causava. Vol dir això que tard o d’hora podrem superar els punts i avançar cap a subvencions basades en criteris purament artístics? I en tots els àmbits i amb tots els criteris? I què passarà si, un cop retornada l’autonomia als artistes, les comissions acaben produint resultats sospitosament desiguals per a certs grups? Només el temps i la tensió permanent entre el poder polític i el poder cultural podran resoldre aquestes preguntes. Però és justament perquè els ciutadans d’una democràcia encara creiem que aquesta tensió és més fèrtil que deixar-ho tot en mans del mercat o del poder polític, que hem d’escoltar els artistes que ens avisen que alguna cosa s’està institucionalitzant massa, i ha arribat l’hora de demanar més autonomia per a la cultura. Ens trobem aquí.