Viatge al fons del tercer ull amb Borja Vilallonga

Es diu que s’ha de separar l’autoria de l’obra. La veritat és que sovint va bé sobreposar-les. Pot ser que en la biografia de l’autor s’hi amagui la clau per treure més suc de l’obra. És el cas de Borja Vilallonga i de la seva primera novel·la, El tigre. Som davant d’una autoficció meticulosament emmascarada?

Ara que l’hemeroteca digital ja vessa, s’hi pot perfilar un Vilallonga molt actiu a les xarxes, a la premsa i en canals de promoció personal. Tocat d’una llengua i d’una gestualitat emfàtiques, ha publicat articles i vídeos sobre intimitats d’ell i de la família, sobre història, religió, política. Gràcies al banc d’imatges, tan aviat el tenim vestit de cupaire com a la manera skinhead, o de capellà, i un dia corre amb el capot i la quincalleria de l’Orde Constantiniana de Sant Jordi i l’altre apareix, amb perruca, disfressat de soldat de 1714 —i el de més enllà s’ha judaïtzat el nom. Un tret característic seu, si en seguim la petjada digital, és la tendència a la recerca constant de la veritat, sigui perquè s’ha “convertit” successivament a diverses religions o corrents, o perquè n’ha fundat de nous, sigui mitjançant el coaching espiritual, els sermons, la publicació de converses privades i la revelació de conspiracions terribles. Resum obligat: ha estat en diverses universitats estrangeres, ha dirigit revistes i és tot un personatge, volàtil i performàtic, que dura poc a cada pantalla del seu videojoc trepidant i car.

Un cop entrem a El tigre, trobem que el protagonista, l’Adrià, és un noi amb la glàndula pineal a tot drap. Descartes la va qualificar de “tercer ull” i és el trosset de carn que segrega l’anomenada molècula espiritual, una substància que segons la teoria de Rick Strassman es relaciona amb les experiències místiques —abduccions extraterrestres incloses. El resultat viu entre l’Adrià Guinart de Quanta, quanta guerra..., un càndid que s’aventura i tot el sotraga, i l’Adrià Ardèvol de Jo confesso, un superdotat evaporadís, amb l’afegitó que l’Adrià de Borja Vilallonga se sent per damunt de tothom, talment un Josef Ajram del bon gust, de classe alta, culte i atlètic, un iniciat en misteris que la plebs no dallò.

L’acció és un remolí que barreja monòlegs interiors i visions o escenes força bigarrades. L’aposta lingüística per un català llepat i arcaïtzant, i per cites top en altres idiomes, que funciona perquè estranya, pot deixar el lector baldat. Alquímia, sincretisme, els Rosacreu, judaisme soft, teosofia, catolicisme resclosit, maçoneria, tribus urbanes, el Grial!, hi ha tirades que semblen escrites per Fulcanelli i Serafí Pitarra a quatre mans, per bé que la voluntària picada d’ullet a Sinclair Lewis i la involuntària a Dan Brown dibuixin uns decorats prou suggeridors.

Gos apallissat, guerrer indòmit, vaivens propis de l’adolescent que s’ha de menjar el món, l’Adrià farà un viatge tortuós al fons del melic i al final cavalcarà el mixino. Obra de formació, catarsi en tota regla, funciona com la cara B de La Gran Substitució d’Albert Pijuan, que toca una matèria semblant però sense transcendència kitsch. Sotsobra, tanmateix, d’energia creativa indomesticada. Traspua passió, sí. Entreté, una mica. Renya la gent i el món d’avui. Augura, qui ho sap, la consagració d’un gran transformista.

El tigre 

Borja Vilallonga 
Editorial Empúries
336 pàgines. 21,90 euros