Liliana Arroyo: “El 2100 vull passejar pel món digital tan segura com pels nostres carrers”

Veterinària, cantant o astronauta són les respostes més cotitzades al “Què vols ser quan siguis gran?”. Liliana Arroyo (Barcelona, 39 anys) va ser una mica més precisa quan va afirmar: “De gran vull millorar la vida de les meves veïnes”. Va optar per fer sociologia: “Des de llavors, veig la realitat amb unes ulleres que ja no em puc treure”. Arroyo es va posar les “lents de la injustícia i la desigualtat” per mirar cap on no hi havia res escrit. D’aquí surten la seva tesi sobre l’arribada del budisme a Espanya o la seva especialització en la religió actual, la de les xarxes i l’àmbit digital. Arroyo va formar part del projecte IRIS de la UE, per augmentar la resiliència en les societats de vigilància; era el 2013 i la protecció de dades apareixia per primera vegada en l’ideari popular. “M’interessa la sociologia de les organitzacions, dels espais de comportament col·lectiu”, explica, i, com a especialista en innovació digital i impacte social, assegura que al segle XXI, l’entorn és inseparable de la revolució digital.

Pregunta. Si un nen neix a Barcelona el 2008, el seu hàbitat natural és el bosc o la interfície d’Instagram?

Resposta. El 2019, em van encarregar un llibre sobre els joves a les xarxes socials, Tu no ets la teva selfie (Pagès Editors, 2020). Vaig començar a entrevistar nois i noies d’uns 14 o 16 anys, i els vaig demanar que definissin la seva experiència digital, fins que em vaig adonar que era una pregunta absurda: ells no han viscut analògicament, preguntar-los per la seva experiència digital és com dir-li a algú, “I tu, com respires?”.

P. El president del Govern espanyol ha presentat l’Observatori de Drets Digitals, un organisme perquè l’espai digital no es converteixi en el “salvatge Oest”. Últimament tot el que se sent de les xarxes socials és problemàtic. Per què passa això que el realitzador audiovisual Albert Lloreta anomena la “merdificació” de les xarxes socials”?

R. Totes les plataformes estan vivint aquesta deriva “apocalíptica”, perquè totes han passat per tres fases: ser espais de debat i cohesió social, instruments de monetització i ara, d’influència. El cas d’X (abans Twitter) és molt revelador: va néixer sota la idea naïf de connectar una aldea global –una idea potentíssima, el microbloguing permet estar a tocar de qualsevol personatge públic, activista o polític–, una eina de revolució social. De fet, el Twitter inicial va ser el que va fer possibles les primaveres àrabs, organitzant comunitats fora del radar de control dels governs àrabs, que passaven del fenomen digital. A l’X d’ara això seria impensable.

P. Per què?

R. Perquè després va arribar l’imperi de l’economia de l’atenció, és a dir, xarxes amb l’objectiu d’aconseguir clics i fer-ne diners. El problema és que el que més compartim és el que ens fa enfadar o indignar, i així aquestes plataformes s’han convertit en un espai de xantatge emocional constant, l’esquer per captar la nostra atenció és el contingut extrem, els amics o les inseguretats. Tot això, a canvi de vendre’ns unes vambes, perquè no deixen de ser llocs per oferir anuncis i generar interacció des de la superficialitat i la confrontació. La cursa per aconseguir likes i seguidors ens ha portat a un lloc molt pervers.

P. Al final, les xarxes socials són empreses privades, per què tothom es va revolucionar quan Elon Musk va canviar Twitter?

R. Les xarxes no han estat mai públiques, però es percebien així. Quan Musk va comprar Twitter l’octubre del 2022, ens va caure la bena dels ulls: vam ser conscients que una persona es pot comprar una xarxa social i fer-la servir com a altaveu, en concret per a la campanya presidencial de Donald Trump. Aquesta fase de les xarxes es basa a capitalitzar la influència, comprar la capacitat d’incidir en el nostre comportament, pensament o vot. L’agenda econòmica ara es tenyeix amb la geopolítica.

La cursa per aconseguir likes i seguidors ens ha portat a un lloc molt pervers

P. El món sembla una pel·lícula de ciència-ficció, en la qual ens governen uns magnats malvats. Ara, Mark Zuckerberg, propietari de Meta, ha eliminat els verificadors de dades, en la línia de l’ideari republicà.

R. Aquesta decisió suposa un problema importantíssim de desinformació. Amb X hem vist el perill de deixar un espai per dir-hi barbaritats, ara Meta elimina els verificadors però deixa la comprovació de dades a les notes d’usuari. Un estudi de la Xarxa Europea de Verificació va demostrar que, entre el gener i el novembre del 2024, a X es van obrir 52.000 notes per publicacions mentre que Facebook en va verificar 23,3 milions, la diferència es abismal. Les aplicacions de Meta es convertiran en un caldo de cultiu per a més mentides.

P. Zuckerberg i el discurs trumpista justifiquen aquesta mesura amb la protecció de la llibertat d’expressió.

R. La llibertat d’expressió no pot entrar en conflicte amb el respecte o el diàleg, no pot permetre comentaris racistes, i això no és censura. De fet, quan Musk ha començat a difondre mentides a X, molta gent que no hi estava d’acord se n’ha anat a BlueSky, la nova alternativa seriosa d’X. Però ja fa temps va obrir Mastodont, i això ens porta a un altre debat: quan publiques a X i tens una comunitat que et reacciona, i a BlueSky o a Mastadont no. Això fa que la teva experiència com a usuària sigui abismal, perquè les noves xarxes socials estan molt més buides. Com si anessis a una festa i no hi hagués ball. Tant Mastodont com ara BlueSky són xarxes socials avorrides i ens calen xarxes socials avorrides, però ens hem d’esforçar a crear activitat que mogui l’algoritme.

P. Què són les xarxes socials avorrides?

R. Les que no estimulen els nostres sentits tota l’estona. Espais on no ens atordeixen, no exploten les nostres inseguretats i no es competeix per la nostra atenció com un recurs escàs. Cal canviar els incentius econòmics de manera que es guanyin diners amb xarxes que ens ensenyin a dialogar sobre com volem el nostre espai públic, com entenem la democràcia, com domestiquem la intel·ligència artificial. Fan falta estructures públiques allotjades per plataformes orientades al bé comú.

P. Consell de Ministres de l’any 2035, hi podrem veure el ministre de Xarxes Socials al costat del de Sanitat?

R. Efectivament, al costat del de Sanitat. Les xarxes han adquirit tanta importància pel seu enorme impacte, no només en l’àmbit institucional, també per l’efecte que tenen en la cohesió social. Les fem servir com a espai públic, però llavors ve Musk a recordar-nos que es tracta d’empreses privades que només vetllen per un balanç de comptes positiu, perquè no deixen de ser societats de capital de risc.

P. Veu efectives mesures com la de l’Observatori de Drets Digitals o una Carta de drets digitals?

R. Aquest tema no només es resol amb les polítiques públiques i tampoc amb l’empresa per bonisme, sinó que és una feina conjunta: cal acadèmia i implicació de les empreses com a actors socials que transmeten una sèrie de valors. Imagina que grans empreses amb tants treballadors com Meta o Coca-cola decidissin posar-se a treballar per al bé comú, seria molt potent. La contractació pública és una altra eina important, per exemple, subvencionar només els projectes que vetllin pels principis ètics.

P. Quina és la nostra responsabilitat com a usuaris?

R. A més de l’Administració, cal la veu de la ciutadania, i més ara que la gent comença a ser conscient del potencial de les xarxes socials. El problema és que estem molt apoltronats, sabem que contaminem el planeta però continuem comprant per Amazon. Per això m’agradaria convidar les persones que estan conscienciades a renunciar una mica a la comoditat d’allò que ja coneixen. Els que tenim el coneixement, els recursos i el temps –el privilegi– d’estar reflexionant sobre aquest tema som els que hem de començar a decantar la balança cap a l’altra banda.

P. Amb tots aquests contres, ens estimem més tenir “xarxes de merda” que no pas viure sense xarxes?

R. No estem disposats a renunciar a gaires elements dels que ens proporcionen les xarxes, com ser a un clic de distància del nostre millor amic, o la capacitat de crida pública que va fer possible el Me Too. En la meva visió optimista i a llarg termini, no penso en el 2035 ni en el 2050, m’imagino el 2100 amb uns espais digitals o de realitat virtual que siguin com els nostres carrers: llocs on pots passejar tranquil·la perquè hi ha unes normes de convivència que garanteixen la meva seguretat. Fins ara, el nostre contacte amb les xarxes ha estat un experiment, com un assaig-error, però hem de rescatar el que sí que funciona i posar-ho al nostre servei.

P. Elon Musk acaba de presentar una oferta de 97.400 milions de dòlars per comprar Open IA. Som davant d’una guerra freda?

R. És una cursa espacial però, en comptes de coets, és amb una cosa amb què es colen en el nostre dia a dia, i no som conscients de l’impacte de la intel·ligència artificial (IA) perquè es torna invisible. No és necessàriament dolenta, també fa possibles molts avenços en salut, seguretat o educació. A mesura que es parla de Chat GPT des del 2022, i ara de la batalla entre Open IA i DeepSeek, sembla que tot és negatiu i no és així. Imagina que ens ajudés a fomentar l’empatia, a desactivar les barreres mentals de Netanyahu perquè entengui que pot deixar de ser un monstre. Crec que la clau no és la tecnologia de la qual disposem, sinó que no oblidem preguntar-nos en quina societat volem viure, i com podem aconseguir-ho. Torno a la meva visió optimista en el meu lema per al 2025: deixar de parlar de la IA per maximitzar la productivitat i els recursos, i comencem a pensar-la per ser més felices, més empàtiques i generar més vincles humans, no per allunyar-nos de la nostra humanitat.