“Els toreros són escurçons: s’haurien de matar entre ells”

Sorpresa entre l'entrevistador i els promotors. Morrissey (Manchester, 1959) s'ha ofert per atendre un qüestionari i, hores després, arriben les respostes. Els periodistes desconfiem de les entrevistes fetes per correu electrònic: en teoria, qualsevol pot fer-se passar per l'entrevistat. Però les respostes són inequívocament morrisseynianes. Per la seva aguda malvolença, el seu gran narcisisme, la seva tossuderia a portar l'aigua al seu molí. L'exlíder dels desapareguts Smiths actuarà dijous que ve a Madrid i divendres ho farà a Barcelona.

Hi ha assumptes inevitables, òbviament. Com la seva discutida Autobiography, publicada en la col·lecció Penguin Classics. Res a veure amb l'actual onada de llibres escrits per estrelles del rock, insisteix: “Em sorprèn que hi hagi tants col·legues que realment pensen que tenen alguna cosa a dir! Quan llegeixes els seus llibres, resulta que no. La meva Autobiography existeix, s'explica per si mateixa. Així que no parlaré del llibre a la televisió, ràdio o premsa escrita”.

L'exlíder dels Smiths actua la setmana que ve a Madrid i Barcelona

També vol aclarir la seva fugida del segell Harvest, tres setmanes després de treure el seu nou àlbum, World Peace is None of Your Business. Nega la més gran: “Jo no me'n vaig anar, em van fer fora! Van intentar quedar-se amb el meu disc però van descobrir que no en tenien els drets. Un embolic molt estúpid, causat per un directiu anomenat Steve Barnett, que té menys cervell que una flor artificial. El fet que algú així porti una discogràfica és un símptoma de com estan de malament les coses al món musical”.

No fa distincions entre les tres multinacionals i les abundants independents: “Rough Trade ha passat a la història per tenir els Smiths però mai ens han convidat a dinar per celebrar l'èxit”. Segons Morrissey, tampoc li és rendible sortir de gira, encara que les entrades per als seus concerts espanyols costin 50 euros: “No em faig ric fent gires. Tots els diners generats s'inverteixen a fer coses. Molta gent em pregunta quin és el sentit d'embolicar-me en gires i jo responc: aquesta és la meva vida”.

Una part clau de la seva existència és combatre el maltractament d'animals. Assegura que la seva oposició a la tauromàquia no és gens nova. En el llegendari concert dels Smiths a Madrid, durant les festes de Sant Isidre del 1985, transmès per TVE , “recordo que li vaig dir al públic 'he vist el vostre esport nacional i no és gaire agradable'. Òbviament, matar toros no és cap esport: és tortura”.

Ara, es mostra més feridor. El seu últim disc conté The Bullfighter Dies, un tema —ja em disculparan— musical i literàriament carrincló, on celebra la mort de qualsevol torero. Així ho argumenta: “Tinc entès que els que hi van volen veure mort: quina diferència hi ha entre que mori el toro o el matador? Tots dos són éssers que volen viure i que senten el dolor. El matador té el picador i altres que l'ajuden a turmentar el toro, que està sol i hauria de tenir la nostra simpatia. És el matador qui ha decidit que allò passi i el toro n'és la víctima; l'instint humà hauria de ser sempre protegir la víctima. Els toreros són escurçons: s'haurien de matar entre ells”.

Morrissey sempre arriba a les entrevistes amb les pistoles carregades. Una pregunta sobre les xarxes socials el porta a disparar contra les monarquies: “Les xarxes tenen coses bones i dolentes. De sobte, qualsevol n'és un expert… i potser mai ha sortit del seu dormitori. Però els dictadors i l'anomenada reialesa ja no poden fer el que vulguin: tothom està observant i pot deposar qui traeixi la seva confiança. El rei Joan Carles va passar vergonya quan el van atrapar matant espècies en vies d'extinció. Els elefants són meravellosos, tranquils, savis… quina cosa tan repulsiva el que va fer! Com és que no és a la presó?”.

En ‘The Bullfighter Dies’, tema del seu nou disc, expressa el seu odi a les corrides

Explica la seva decisió d'abandonar el Regne Unit i viure a Califòrnia per raons similars: “No puc aguantar la família reial britànica i em dol que una part dels meus impostos acabin en mans d'aquests paràsits incòmodes. No ofereixen res al món i sempre estan de vacances en llocs exòtics, matant animals, tot amb diners públics. No representen Anglaterra i són tan dictadors com la família Assad a Síria, així que no podem desmantellar el seu muntatge de bones maneres: t'enviaran la policia. Només ha de veure què passarà a Hong Kong”.

Per si hi havia cap dubte, Morrisey insisteix que el món s'encamina a la destrucció ecològica, si no hi ha abans una apocalipsi nuclear: “L'agricultura industrial i les granges d'animals estan esgotant el planeta. Cada vegada que veig la M groga de McDonald’s penso en la mort. Els governs toleren tot el que porti diners; es beneficien de la inclinació de la raça humana pel suïcidi. Em fa gràcia que hi hagi països on es castiga l'intent de suïcidi, mentre que els governs inverteixen milers de milions en armes nuclears, que faciliten el suïcidi col·lectiu. N'hi ha prou que s'usin una vegada perquè desapareguem tots”.

Mentrestant, Morrissey ha d'enfrontar-se amb dilemes morals i estètics enutjosos. Obre el seu cor: “Tinc un problema amb les sabates de cuir sintètic. Vaig deixar d'usar les jaquetes de fals cuir ja que la gent es confonia i m'acusava d'usar cuir real. És fàcil deixar de menjar carn i oblidar-te dels ous i de la llet: immediatament t'asseguis millor ètica i físicament. Però les sabates de cuir sintètic són més incòmodes que els de cuir autèntic. És l'última barrera per als que no volem explotar els animals de cap manera”.