Piketty: “Un impost global al capital no ha d’esperar un govern mundial”

Fa un any el professor Thomas Piketty —director d'estudis de la parisenca École des Hautes Etudes en Sciencies Sociales— va publicar el més famós llibre d'anàlisi historicoeconòmica des de l'inici de la crisi, “Le capital au XXI siècle”. Ara surt al mercat traduït al català (RBA) i ben aviat ho farà al castellà. Brillant en la discussió com en la redacció de les seves 970 pàgines, Piketty es ratifica i aprofundeix en les seves fórmules contra la desigualtat.

Pregunta. Les crítiques el van ajudar a millorar el seu enfocament?

Resposta. Quines?

“El meu llibre inquieta perquè no sóc d'extrema esquerra, sinó un científic”

P. Les del Financial Times, per exemple, que discutien les seves bases estadístiques.

R. Les vaig contestar punt a punt. Va ser una cosa més aviat simpàtica, van donar a conèixer el meu treball. No haurien de tenir por del meu llibre, no tinc una agenda oculta. Només sóc un investigador, avalat per un extraordinari equip, que vol contribuir a la transparència per llimar els desequilibris econòmics i socials mundials. Jo no he inventat les fortunes, els patrimonis, les creixents desigualtats. Ningú no pot negar el caràcter agut de la desigualtat, que torna després d'una llarga temporada al segle XX en què s'havia aconseguit esmorteir-la, en part gràcies a la introducció d'una fiscalitat progressiva.

P. No introdueix revisions.

R. M'atinc al principi de la desigualtat formulat en el meu llibre amb l'equació comprovada segons la qual les rendes del capital sempre superen el creixement econòmic, ningú no ha pogut argumentar el contrari. Els patrimonis, immobiliaris, industrials, borsaris i financers augmenten molt més ràpid (i els més alts, molt més de pressa) que les altres rendes, n'hi ha prou que dediquin un percentatge a l'estalvi, perquè es reprodueixin.

“La inversió en educació és la gran palanca contra les desigualtats”

P. Certs ultraliberals i part del món financer el temen.

R. Si el meu llibre inquieta és perquè el meu perfil no és el d'un militant d'extrema esquerra, sinó el d'un científic. No em mou l'atracció del poder. Quan va caure el mur de Berlín jo tenia 18 anys, mai no he tingut temptacions comunistes, crec bastant profundament en la propietat privada i en les forces del mercat, però també penso que cal reduir les desigualtats del capitalisme, al servei de l'interès general. La meva generació és la primera que no va conèixer la guerra freda. Si alguns hi viuen instal·lats, és el seu problema, no el meu.

P. La seva proposta principal contra la tornada de la desigualtat és establir un impost global i progressiu sobre el patrimoni a escala mundial...

R. ... I també la difusió de l'educació i la inversió en el coneixement, que són probablement els mecanismes més decisius per a la reducció de desigualtats.

P. El seu impost mundial al patrimoni no és utòpic, ingenu?

R. Per què? El món acabarà anant en aquesta direcció. Es pot anar avançant en aquest sentit, esglaó a esglaó, a Europa per exemple, sense que hàgim d'esperar obligatòriament a l'adveniment d'un govern mundial, en el supòsit que sense ell no pugui avançar-se gens.

P. A passos petits els processos s'eternitzen.

R. La meva proposta no inventa res en el buit. Parteixo del fet que la majoria de països han instaurat potents impostos sobre la propietat immobiliària, les property tax. Doncs ara cal modernitzar l'esquema i transformar aquests impostos en un impost progressiu, i global, que gravi tots els diversos actius patrimonials nets, ja que s'han anat diversificant. Això permetria suavitzar la fiscalitat a una immensa majoria de la població. Fixi's com al Regne Unit els laboristes van incrementar la progressivitat de l'impost sobre les transaccions immobiliàries, però després els conservadors no només no l'han suprimit, sinó que fins i tot l'han incrementat. És una cosa concreta, gens utòpica.

P. Però no gaire freqüent.

R. Estem en un període històric en què els patrimonis suporten molt bé una pressió més gran. Espanya és un cas impactant. La riquesa patrimonial privada és d'un nivell altíssim, suposa entre set i vuit vegades el PIB. Seria una bogeria no demanar a aquesta riquesa una mica més de contribució.

P. Vostè ha calculat que amb aquest impost la UE podria recaptar un 2% del seu PIB, la qual cosa equival a dos exercicis pressupostaris, i s'apropa al paquet de 300.000 milions d'euros d'inversió proposat pel president Jean-Claude Juncker per rellançar l'economia europea.

R. Els patrimonis poden afrontar fàcilment aquesta quantitat. Si les grans fortunes creixen anualment entre un 6% i un 8%; un impost d'un 1% no seria una confiscació, ni molt menys.

P. Per posar-ho en pràctica hi ha l'obstacle de l'evasió fiscal, difícilment salvable.

R. L'avantatge de la UE és que, si vol, pot fer respectar les seves decisions. Fa cinc anys es creia intocable el secret bancari suís. N'hi va haver prou amb les sancions dels Estats Units en alguns casos perquè Suïssa seguís el corrent general, perquè els EUA suposen una quarta part del PIB mundial. Però la UE també té aquest pes. Si posa sancions, se la respecta. L'única cosa trista és que els Vint-i-vuit haguessin d'esperar l'actuació de Washington; però vegem-ho des de l'optimisme, contra el pessimisme que res no canviaria mai, les coses poden canviar, i de fet canvien.

P. Però vam trigar 14 anys a tenir la primera directiva sobre fiscalitat de l'estalvi.

R. Era inútil.

P. I arrosseguem la taxa Tobin [sobre les transaccions financeres] entre milers de tortuositats processals...

R. És que tècnicament és molt complicada, més complicada que l'impost mundial sobre el patrimoni. Que, a més, introduirà més transparència financera, se sabrà l'origen de cada element de capital.

P. Es necessitarà molta més cooperació internacional.

R. No hem de deixar escapar el nou tractat UE-EUA, el TTIP, per introduir més justícia fiscal i més transparència financera. No ens hem de limitar a completar la liberalització comercial: les opinions públiques tendirien a rebutjar-ho. Si desaprofitem l'oportunitat d'incorporar el capítol impositiu, llavors serà molt més difícil fer-ho per la via bilateral de cada país. I no oblidem que tots dos blocs representen conjuntament el 50% de l'economia mundial.

P. Com es pot rellançar l'economia de la UE?

R. Crec més en l'eurozona. Hem de tenir un pressupost per a l'àrea euro i un Parlament propi de l'eurozona. Amb les institucions actuals, amb el Consell Europeu tan intergovernamental, no anirem gaire lluny. Hem de fer un salt important, cap a la mutualització dels deutes públics nacionals, cap a la unió fiscal, a la preponderància de la inversió per sobre de la preocupació sobre el nivell del dèficit pressupostari. Ara el Consell Europeu parla de tot això, però no fa res.