La cara tèbia de Stefan Zweig

Després de l’Holocaust la intel·lectualitat europea de la primera meitat del segle XX va quedar dividida en dos grups antagònics: d’una banda, Charles Maurras i Ernst Jünger; de l’altra, Romain Rolland i René Schickele. D’una banda, cultures nacionals, literatura ideològica, patriotisme tacat de sang. De l’altra, cultura que havia treballat per fomentar la comunió espiritual entre els pobles d’Europa.

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petròpolis, Brasil, 1942) va funcionar sempre d’acord amb aquesta oposició. I, des del 1917 —quan Àustria comença a marcar distàncies respecte a la política de guerra alemanya—, va treballar per formar part del segon grup d’intel·lectuals. Per les conferències, la moral de fons de les biografies però sobretot per la imatge que dóna d’ell mateix a El món d’ahir —escrit entre 1939 i 1941—, avui tots associem el seu nom a l’europeisme i el pacifisme compromesos.

Publicant El món de 1914 —recull d’articles dels anys 1909, 1914 i 1915—, l’editorial Ela Geminada presenta l’altra cara del jueu rendista de Viena. Aquí hi veiem un austríac contrariat que, el 1909, lamenta l’artificialitat d’Àustria-Hongria, la falta de nacionalisme entre els habitants de l’Imperi i la disgregació dels seus pobles, que ni tan sols l’adhesió al kàiser podia compensar.

Amb l’esclat de la guerra, Zweig canta la unitat sagrada d’Àustria i Alemanya, segons diu, segellada per la llengua i la sang. El rendista passa de ser un austríac contrariat a ser un alemany acomplexat per austríac, fins al punt d’envestir la denominació “poeta austríac” perquè marca escletxes en la cultura alemanya, que per a ell havia de ser un tot. Als articles de 1914 Zweig presenta una visió embellida de la guerra. Però, a diferència de Jünger, que posa més accent en l’heroisme de cada soldat i en l’experiència mística del front, Zweig parla de “la submissió total de l’individu a la voluntat general”. No és estrany, si pensem que el primer era a la trinxera i el segon treballava —de nou a tres— a l’Arxiu del Ministeri de Guerra.

De tots els articles d’El món de 1914, el més revelador és Als amics de l’estranger, l’únic que cita a El món d’ahir. A les memòries esmenta l’article per presentar-se com el correlat austríac de Rolland —que era a Ginebra treballant amb la Creu Roja Internacional. I cita l’article per explicar-nos de quina manera, contra l’opinió general, el grup de savis vetllava per la pau a Europa. A l’article del 1914, però, diu que l’amor i l’odi ja no li pertanyen i que l’amistat amb els literats de l’altre bàndol queda aturada “mentre els germans de la meva llengua i els de la vostra estiguin en guerra i prevalguin les comunitats el poder de les quals només ens és revelat en l’hora del perill”.

Per entendre l’evolució de Zweig cal pensar en termes de comunitat, perquè no va ser mai un home de prou caràcter per prescindir de les estructures. Abans de la guerra, Zweig era una figura clau de la comunitat intel·lectual europea. Quan esclata la guerra, i la cultura deixa de tenir força per protegir res, s’alinea amb Alemanya de la mateixa manera que Verhaeren —el poeta admirat que tant havia traduït— s’alinea amb Bèlgica. Al final del conflicte fa un gir ètic i es va perfilant com l’Zweig que coneixem ara. Això es podria deure, com diu a El món del 1914, al fet que abans havia parlat de la guerra des de la distància. Però també es podria deure, com diu a El món d’ahir, al fet que, coincidint amb el viatge a Galítsia i la redacció del seu drama Jeremies, descobreix un vincle nou amb la comunitat jueva, una comunitat aparentment més sòlida que la que proporcionava la llengua.

La sinceritat amb què Zweig va escriure els articles recollits a El món de 1914 no està gens clara. Antoni Martí Monterde recorda al pròleg que Zweig volia evitar el front com fos i que potser va intentar compensar l’absència militar fent feina propagandística. També podria ser, però, que no hagués tingut prou decisió ni per oposar-se a la guerra ni per defensar obertament el combat, cosa que explicaria que no fos respectat ni entre els bel·licistes ni entre els pacifistes alemanys.

A Europa fa anys que es parla del conflicte entre l’Zweig pacifista i la cara fosca que hauria mostrat el 1914. Potser seria suficient, però, parlar d’una cara tèbia que anys després seria la cara de tants col·laboracionistes i que trenca la disjuntiva entre cultura del pacifisme i patriotisme tacat de sang.