El músic que vol transformar la dreta nord-americana torna al Born

“Vaig créixer a Barcelona”, diu l’economista Arthur Brooks, un dels referents intel·lectuals de la dreta nord-americana, al final d’una conversa al seu despatx al centre de Washington. “Hi vaig arribar quan tenia vint-i-pocs anys i vaig marxar-ne quan m’apropava als trenta. M’hi vaig casar. M’hi vaig guanyar la vida”.

Brooks és el president de l’American Enteprise Institute (AEI), el laboratori d’idees conservador més influent dels Estats Units. Aquí es va forjar la revolució econòmica de Ronald Reagan als anys 80 i la guerra d’Iraq el 2003. Quan un polític del Partit Republicà necessita cultivar-se, nodrir-se de les idees que després articularan els seus discursos, visita l’AEI. Pel despatx de Brooks, decorat amb un cartell d’una corrida de toros de José Tomás a la Monumental, han desfilat bona part dels aspirants a succeir Barack Obama. Segurament és el catalanòfil i catalanoparlant més ben situat als passadissos del poder de la capital dels Estats Units.

La setmana que ve polítics i empresaris catalans tindran l’oportunitat d’escoltar de primera mà les idees de Brooks, un dels apòstols més persuasius de les virtuts del lliure mercat. Abans d'anar a Madrid, visitarà Barcelona dimarts i dimecres. Per Brooks, que té 50 anys, serà un retorn a la seva ciutat.

La ciutat ha canviat i ell ha canviat. Quan hi vivia, era músic. Tocava la trompa a l'Orquestra Ciutat de Barcelona. La carrera d’economista que va fer després quedava lluny. La ideologia conservadora, per aquell noi de Seattle, una de las ciutats més ‘progres’ dels Estats Units, era una abstracció.

Vaig arribar a Barcelona quan tenia vint-i-pocs anys i vaig marxar-ne quan m’apropava als trenta. M’hi vaig casar

Barcelona el va transformar. Ell que sempre havia estat antibel·licista, va descobrir durant la Guerra del Golf, el 1991, un moment de manifestacions massives contra la política nord-americana a la ciutat, que el seu país feia el correcte. Segona epifania: quan va tornar als Estats Units amb la seva dona, la catalana Ester Munt, i ni l'un ni l’altre tenien diplomes universitaris, però al cap d'un mes ella ja tenia quatre ofertes de feina.

“És el millor país per a les persones que volen treballar”, va dir ella.

“De debò?”, es va sorprendre ell. “Ningú no m’havia dit mai que era un gran país”.

Potser va ser aleshores que Brooks va començar a girar cap a la dreta. Va canviar de carrera, un pas habitual als Estats Units. Adéu a la trompa. Estudis d'economia a distància i doctorat a la Rand Institution. Des de 2009, és president de l’AEI. Els contrastos entre Europa —i quan parla d’Europa parla de Barcelona— i els Estats Units són un dels eixos del seu discurs.

“La societat catalana”, diu, “és una societat d’emprenedors. Però, per culpa de la socialdemocràcia, de l’Estat burocràtic, a Barcelona és molt, molt difícil muntar un negoci. La gent sempre s’està queixant: volen els serveis de l’Estat. Però al mateix temps no paren de queixar-se dels problemes que provoca el Govern, de com de difícil és treballar allà, de com de difícil és muntar un negoci. I els joves més bons se’n van als Estats Units, perquè allà és més fàcil aconseguir l’èxit. La solució no és la socialdemocràcia: la socialdemocràcia és el problema”.

Obama és un president de dos països. És el millor amic que els rics han tingut mai

Brooks és el que a Europa en diríem un liberal o un neoliberal (als Estats Units els liberals són els progressistes). Creu que l’Estat ha de limitar les intervencions a l’economia per deixar jugar amb el mínim d'entrebancs possibles empreses i individus al lliure mercat a plaça.

Però també creu que els republicans nord-americans s'equivoquen quan ho redueixen tot als diners. Durant anys, mentre que l’esquerra agitava les banderes de la solidaritat i la igualtat, la dreta parlava de guanys i beneficis i defensava que abaixar impostos als més rics era la vareta màgica per fer créixer l’economia.

Brooks s’esforça per reintroduir en el llenguatge de la dreta unes idees que, segons el seu argument, s’havia apropiat l’esquerra. La dreta de Brooks parla de pobresa i de desigualtat. No vol ser materialista: parla fins i tot de felicitat.

“Obama ha fracassat. Com?”, diu. “No perquè no hagi arribat al creixement econòmic, sinó perquè ha fet els rics més rics i els pobres més pobres”, respon. I etziba una bateria d’estadístiques per demostrar-ho. Sí, els Estats Units creixen, però el creixement per la meitat inferior de l’economia és d’un 0%, diu. Sí, l’atur baixa fins a nivells pròxims a la plena ocupació, però entre el 20% de nord-americans amb menys ingressos, la taxa d’atur és d’un 21%, un nivell quasi espanyol.

“Obama és un president de dos països”, diu. “És el millor amic que els rics han tingut mai. És el pitjor enemic que els pobres han tingut mai. I això és un problema, perquè se suposa que ell és un defensor dels pobres. Però l’única cosa que millorarà la vida dels pobres són més oportunitats. I les oportunitats vénen de tres fonts. Primer, una bona cultura basada en la família. Segon, una xarxa de protecció social que no sigui destruïda per l’austeritat: una xarxa de protecció social real per als pobres. I tercer, el treball, la feina. I aquest és un valor català i americà. El treball ordinari santifica”.

El debat sobre la independència catalana se’l mira amb distància. No es pronuncia i insisteix —tal com ho fa quan parla de l'economia catalana i espanyola— que ell no vol donar lliçons. Sobre la possibilitat que l’economia catalana pugui sostenir-se en una Catalunya independent diu: “M’he de fiar del Xavier [Sala i Martin], que respecto molt. És un gran economista internacional, d'escala mundial”.

No seria millor si hi hagués una manera de permetre els catalans de decidir, de convèncer-los que es quedin?

“Però diré”, afegeix, “que sigui una regió autònoma o un estat independent, Barcelona i Catalunya poden ser un model d’excel·lència en l’economia del lliure mercat. Poden ensenyar coses a Amèrica. Podrien tenir la millor relació comercial amb els Estats Units de qualsevol país d'Europa. Podrien vincular-se a parts del món amb la globalització. Barcelona, com a capital financera, podria fer que el sud d’Europa revifés”.

“Des d’una persectiva externa", diu en un altre moment, "m’he de preguntar: no seria millor si hi hagués una manera de permetre els catalans de decidir, de convèncer-los que es quedin? Parlo amb molts catalans i senten menyspreu per la resta d’Espanya. I es pregunten: Per què voleu que ens quedem? Només pels diners? Si vols que Catalunya es quedi, ha de ser perquè creus que Catalunya és una part important i bonica de la cultura espanyola. ¿L'actitud del Govern espanyol no hauria de ser dir: T’estimo, no marxis?”

Brooks té amics a Barcelona i a Madrid. De la mateixa manera que es mou amb comoditat entre progressistes i conservadores, ho fa entre les dues ciutats.

Fa uns mesos va rebre el conseller Andreu Mas-Colell al seu despatx de Washington, el mateix on manté la conversa amb EL PAÍS. Brooks, emocionat de reunir-se amb el veterà economista català, li va demanar que li signés el seu exemplar de ‘Microeconomic Theory’, manual de capçalera per a tots els membres del gremi. José María Aznar també l’ha visitat i de fet va prologar ‘La batalla’, la versió espanyola d’un dels llibres de Brooks.

“Estimo Espanya i estimo Barcelona”, diu Brooks, “i el que no puc entendre és que ells no s’estimin”.