La Juventus guanya el Mònaco gràcies a un penal inexistent

La vella recepta que tant s'aprecia en el calcio. Ofici, porteria a zero i no renunciar a un bon regal. Aquesta combinació tan bàsica i tan productiva és la que va aprofitar la Juventus, que va batre a casa seva un meritori Mònaco (1-0) gràcies a un penal inexistent que va transformar amb sang freda Vidal. No es mereixien guanyar els italians, que fan un pas de gegant cap a les semifinals i en la seva aspiració de tornar a tenir protagonisme a Europa, ni tampoc es mereixien caure els monegascos, superiors durant bona part del duel, una grata revelació en aquesta Champions. Castigats a Itàlia per una decisió injusta, aferrats ara al somni de capgirar la situació al Louis II.

Davant l'exuberància del planter de la Juve, el visitant va respondre amb un plantejament de contenció i pragmatisme que va anul·lar la Vecchia Signora durant els primers 25 minuts. Un sol xut a porteria, de Tévez, i un discurs monòton i pla és el que va oferir l'equip de Massimiliano Allegri durant aquest període. La pilota gairebé no va passar per les botes de Pirlo, signe de precarietat. Sense la intervenció del seu metrònom ni les irrupcions de l'explosiu Pogba, absent ahir per lesió, el quadre italià no construeix i perd gairebé tot l'encant.

Així que el Mònaco va anar agafant força a poc a poc. El seu tècnic, Leonardo Jardim, va prescindir a l'inici del vell Berbatov per reforçar el centre del camp a força de pulmons i musculatura. Kondogbia, ex del Sevilla, es va imposar en aquest terreny i a partir del seu desplegament i del dinamisme de Moutinho es va llançar el conjunt del Principat. D'aquí la doble aparició de Kurzawa, lateral de llarg recorregut i deficient definició, o la claríssima oportunitat de Carrasco, incisiu des del vèrtex dret, però incapaç de batre Buffon en un xut a només tres metres del porter italià, encara en bona forma als 37 anys.

Es van activar després Marchisio i Vidal als bianconeri. Especialment aquest segon, lluitador com pocs al camp, model de caràcter com sempre per despertar els seus companys. Sense joc, la Juve disposa de la valentia del xilè, amb ganes de gol, obstinat a obrir la llauna amb dos xuts que van portar més intenció que no pas encert. I, sense joc, la Juve va saber ser agraïda. Per això no va fer un lleig al col·legiat Pavel Krávolec, que va interpretar com a penal una malifeta de Carvalho sobre Morata. El defensa va fregar per darrere l'ariet perquè aquest perdés l'equilibri quan es disposava a esmorteir un enviament en llarg de Pirlo i encarar Subasic.

Més enllà de l'acció, discutible, les càmeres van revelar que en tot cas va passar fora de l'àrea. No ho va interpretar així l'àrbitre, que si hagués estat conseqüent hauria d'haver expulsat el central perquè era l'últim home. L'error, per tant, va ser important. I per això de no malgastar l'obsequi, Vidal va executar la pena màxima amb la mateixa convicció amb què remata cada pilota. Cop net, amb l'empenya interior, i pilota a l'esquadra. Inapel·lable.

Només així va poder la Juve obrir el cofre del Mònaco, recuperat en aquesta edició per a la causa europea després de molts anys de desaparició, des que va arribar a la final el 2004 amb Giuly i Morientes. Ho va intentar amb tot el conjunt de Jardim, que lluny d'especular va ordenar avançar línies i va introduir Bernardo i Berbatov per guanyar desequilibri i empenta. El brasiler va aportar això primer, però es va topar amb la mà de Buffon, i el búlgar va estar a punt de rematar de cap a la xarxa en la seva primera intervenció en el duel.

Però res de res. De fet, cap al final un altre error flagrant del jutge txec, que no va veure un penal clamorós i infantil de Chiellini sobre Matheus, tercer recanvi del Mònaco. Mans al cap i incredulitat en els visitants, indignats. Al final, or per a la Juventus, que amb molt poc va obtenir molt. Tot el contrari que el visitant, castigat a Torí.