_
_
_
_

Un banc, una confessió

Els periodistes Pere Ríos i Maiol Roger despullen en dos llibres el pujolisme, des de l’entorn fins a Banca Catalana

Pere Ríos i Maiol Roger comenten els seus llibres sobre Jordi Pujol.
Pere Ríos i Maiol Roger comenten els seus llibres sobre Jordi Pujol.joan sanchez

La confessió de Jordi Pujol el dia de Sant Jaume del 2014 suposa un abans i un després, si més no, respecte de la mirada del pujolisme. A Jordi Pujol. La gran família (Angle), el jove periodista d’EL PAÍS Maiol Roger (1986) ens presenta tots els homes del president (les úniques dones que apareixen són la seva dona i les filles) a partir d’una informació bàsicament bibliogràfica i hemerogràfica. Potser sonen a nou les picabaralles dels fills davant la decisió expiatòria del pare. El secretari general de CDC intenta deixar el pare al marge: “Hem de salvar el seu llegat”. El Júnior exerceix de cap de colla i imposa la seva estratègia per salvar la família i, sobretot, la mare.

La tasca de Roger recorda la de Jorge Luis Borges en el seu conte Pierre Menard, autor del Quijote, que escriu de bell nou uns capítols del Quixot copiant lletra per lletra l’original de Cervantes, i la del sicilià Leonardo Sciascia a El cas Moro, que ho fa amb les cartes del dirigent democratacristià assassinat per les Brigades Roges, però tot plegat fa que en traiem un significat diferent. La informació sobre Florenci Pujol, Francesc Cabana, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Javier de la Rosa, Miquel Roca, Duran i Lleida, Felip Puig o Artur Mas és la sabuda (o bé publicada), però els retrats ben perfilats per Roger es llegeixen com si fossin nous.

Memòries confrontades

A. M.

Joan Esculies aprofita unes memòries inèdites i un buidatge acurat de la correspondència amb Josep Tarradellas per oferir-nos una biografia, necessària i útil, d’un dels personatges més singulars i ple de clarobscurs del catalanisme: l’advocat i polític Josep Andreu Abelló (1906-1993).L’any 1962 Andreu tornava de l’exili amb el ronyó ben cobert i no va dubtar a donar un cop de mà al projecte de Banca Catalana adquirint un primer paquet d’accions per valor de 200.000 pessetes. L’abril de 1964 ampliava la seva participació fins a les 600.000 i entrava a formar part del consell d’administració amb l’objectiu de fer costat a Florenci Pujol davant la reticència d’alguns accionistes que no veien amb bons ulls que el seu fill Jordi remenés les cireres. Andreu va ser clar i català: “Si aquest  [JORDI PUJOL] no podia ser conseller per haver estat a la presó per catalanista, menys hi podia ser ell, que havia estat vint-i-cinc anys a l’exili”.

Jordi Pujol, però, no el va pagar amb la mateixa moneda i l’any 1971 va decapitar Andreu del consell d’administració quan el Govern franquista l’hi va exigir per posar un peu a Madrid. Al règim, a més del seu passat republicà, li molestava la seva significació en l’oposició antifranquista. La tibantor es va transformar en rancor amb la suspensió de pagaments de l’any 1982: “Andreu va perdre els diners, mentre que, segons afirmava, Pujol i altres els van retirar a temps”.

Una afirmació que Francesc Cabana, en l'entrevista realitzada per Pere Ríos a Banca Catalana: caso abierto, rebutja de ple, i aprofita l'avinentesa per titllar-lo de mentider i empastifar-lo dient que ell sí que va obtenir uns guanys milionaris. Per la seva banda, Raimon Obiols, en la conversa amb Ríos, dóna per bona la versió d'Andreu i Jaume Carner (el primer president de Banca Catalana), segons la qual Pujol va preservar la seva fortuna de la fallida bancària.

A tall d’exemple, l’estirabot que el conseller Antoni Subirà (cosí polític de Jordi Pujol) etziba al president de la Generalitat una nit, abans d’anar dormir, en un viatge oficial a Indonèsia, ja no fa riure sinó plorar d’indignació: “President, ja saps com li diuen aquí a la dona del president (el dictador Suharto)?: Lady 15%. Ja veus com van aquí, haurem de pujar la quota a la Marta (...) Pujol respon amb un somriure”. Marta Ferrusola, a més a més, es passeja pel Palau de la Generalitat com si fos casa seva “donant ordres a consellers i esbroncant els càrrecs”. També apadrinant-los, com Prenafeta o el mateix Artur Mas.

Pere Ríos, així mateix periodista d’EL PAIS, feia temps que tenia els ulls posats en el sumari de Banca Catalana i ja havia enregistrat una pila de protagonistes del cas. La confessió l’esperona a posar-hi el punt final, a repreguntar en alguns casos, i, sobretot, a fer caure el mite d’un Pujol arruïnat i perseguit pel seu patriotisme. A Banca Catalana: caso abierto (Península) explica que Jordi Pujol va saltar del vaixell de Banca Catalana abans d’enfonsar-se amb les butxaques ben plenes i que es va aprofitar del seu càrrec i del seu lideratge moral dins del catalanisme polític per eludir responsabilitats.

Ríos aconsegueix que la seva prosa, salpebrada per unes entrevistes alliçonadores, faci entenedora l’enginyeria financera i unes xifres traduïdes en euros i en renda actualitzada. El sumari del cas deixa ben palès que Jordi Pujol es va enriquir quan dirigia l’entitat financera, fins i tot quan aquesta tenia pèrdues i patia un procés de descapitalització sense aturador. D’aquesta manera, entre 1974 i 1980, “Pujol se embolsó en dividendos ilícitos más de 84 millones de pesetas”. Uns quatre milions d’euros a dia d’avui.

En els papers del sumari, procedents de Banca Catalana, curiosament es troba el certificat de l’impost de successions que van pagar (Jordi Pujol, la seva germana i la seva mare) en rebre l’herència de Florenci Pujol: 22 milions de pessetes. Ríos calcula en 3.166.535 euros el total de la fortuna heretada amb la renda actualitzada i explica, amb tota mena de detalls, com l’impost va sortir de franc a la família Pujol, ja que es va pagar amb la venda d’unes accions de Banca Catalana l’any 1982 (quan eren paper mullat) a una societat instrumental del mateix banc que estava en números vermells i que va rebre un préstec de la mateixa entitat per tancar la compra.

Els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, que prologuen el llibre per separat, no van ser uns instruments del Govern socialista per fer fora un president nacionalista que els havia guanyat a les eleccions; ben al contrari, van ser dues persones incòmodes per al mateix Govern, que desitjava mirar cap a un altre costat, com van fer la majoria de magistrats que van fugir d’estudi, alguns sense mirar-se els papers, com denuncien alguns col·legues.

Jordi Pujol va treure pit de la seva exculpació, però cal recordar que els magistrats no van posar en dubte els informes demolidors del Banc d’Espanya i que es van rentar les mans per raons formals. El rescat de Banca Catalana va costar 344.049 milions de pessetes a les arques públiques i va deixar una petja d’impunitat que va posar la llavor de la corrupció política.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_