Loquillo treu la xupa de l’armari

Fa pocs mesos, quan s’explicava al llibre El hijo de nadie, Jose María Sanz, Loquillo, que llavors acabava de fer la gira de teatres presentant Su nombre es el de todas las mujeres, el disc amb poemes de Luis Alberto de Cuenca, parlava dels seus dos grans personatges, el rocker i l’intèrpret amb vena poètica apta per a teatres: “No crec que, tot i la meva edat, el cuir hagi prescrit per a mi, malgrat que ja no el puc fer servir com quan tenia 25 anys, l’actitud ha de ser una altra. No descarto el cuir com no descarto fer un disc de rockabilly. M’han tingut com un abanderat del gènere, i no he fet més de cinc temes de rockabillyal llarg de la meva carrera”.

Molt probablement, ja pensava Loquillo en el disc que avui presenta a la sala Razzmatazz de Barcelona dins el festival de Guitarra, Código Rocker. Sumant esforços amb la banda de rockabilly Nu Niles, Loquillo ha recuperat uns quants clàssics del seu repertori, a més d’algunes versions, i els ha donat la volta acostant-los al rockabilly, estil que dóna un nou sentit a composicions com Quiero un camión, Channel, cocaína y Dom Perignon o Billy La Rocca.

Aquest és, doncs, Loquillo, artista que canvia l’esmòquing per la xupa de cuir amb tota naturalitat, posant en pràctica els seus propis pensaments: “En realitat, sóc com un actor que s’ha de creure el personatge, tot i que els actors enganyen i jo no; crec en l’actor que aconsegueix el seu personatge i el representa sempre, sense moure-se’n”, afirma. “Jo he construït el meu personatge i el puc fer deambular per molts escenaris; això és un personatge: és sempre el mateix... Hi ha actors que representen allò que toca; jo, en canvi, crec en aquell tipus d’actor que construeix el seu personatge i el representa sempre. M’estimo més aquest perfil”, assegura per explicar aquesta dualitat entre l’home del rock i l’acció i l’home de la paraula, més reflexiu, que també és.

A propòsit dels temps, amb la crisi econòmica i social com a teló de fons, Loquillo també augura més rock-and-roll: “Tot i que sembli contradictori, tota aquesta situació que vivim m’està excitant molt. És brutal, estem en plena crisi i és una motivació extra per continuar endavant, almenys teòricament... Aquest és l’esperit del rock-and-roll, això és rock-and-roll: en situacions com aquesta és quan el rock-and-roll demostra el que és”. I segueix, llançat: “El rock-and-roll sempre ha estat una música utilitzada per les persones per sortir dels seus forats i cridar ben fort... El problema actual de l’art és que no crida, per això crec que ara és un bon moment per al rock-and-roll, com ho va ser el 1977 per al punk”.

Aquest és el context en el qual Loquillo ha desenterrat el seu paper rocker: “Has de ser menys reflexiu, més categòric, passar-te unes nits amb col·legues de tota la vida i fer el personatge, diguem-ne, contundent”.

Aquesta nit tot això prendrà forma en 23 cançons, incloent-hi versions de Clash (I fought the law), Johnny Cash (Men in Black), Robert Gordon (Someday somewhere) i Vince Taylor (Brand new cadillac), entre d’altres. Serà un Loquillo un altre cop de barri, lluny del còctel, a prop de les motos i d’un univers rabiosament masculí. El seu.