Els herois estan cansats

UPF, carrer de Roc Boronat, camp semàntic de Glòries. Glòries és la metàfora de Barcelona. Havia de ser el centre de Barcelona, segons Cerdà, quan Barcelona havia de ser, esnif, segons Cerdà. Però va en doina des de Cerdà. Cerdà és, a Barcelona, allò que Napoleó és a Europa. Allà on no va aconseguir càtedra, encara se les heuen a bufetades.

Anyway. UPF, míting del doctor Trias. Territori dur. Assolellada. L'OMS i el comitè de campanya ofereixen a la població desplaçada barretets blancs amb la paraula Trias. Fet que dota aquesta trobada de connotacions d'open de golf. L'organització també proveeix de banderetes. Dos models. Catalana ad hoc i estelada. A qui li toca l'ad-hoc fa aquella cara de qui va a una mani al carrer Génova i li donen la bandera de La Rioja.

Paisanatge, descripció: la zona no està ni plena ni buida, i prevalen persones que reien més fa dècades, la qual cosa dóna a la cosa cert aspecte d'espot català de Campofrío. De fet, l'acte és potser un intent d'ubicació espiritual. Em diuen que no era un acte previst. Suposo que és un acte per a la militància. Una militància amb la cara que fa el militant mitjà quan al seu partit li embarguen 15 locals per corrupció.

S'inicia l'acte. El presenta Mercè Homs. “Bon dia, família convergent”. Després canvia a to de delegació d'Ucraïna saludant delegació russa i emet un “Bon dia, família d'Unió”. Presenta el projecte: “Ni d'esquerres, ni de dretes”, "ni política nova, ni vella"; és, vaja, una barreja de 15-M i ni-ni.

Apareix Trias. To afable. Les ulleres d'Andreu Nin li confereixen l'aire d'un tipus independent del seu entorn. Opta per modular el seu discurs a partir d'aquesta muntura. Es desmarca del seu entorn. Defensa la seva obra pública, l'educació —retallada per CiU à gogó— i coses que ja no existeixen —“tenim un bon Estat del Benestar”. L'Estat del Benestar va morir, en fi i com recordaran, amb la reforma constitucional exprés, votada per CiU.

Olof Palme no només seria il·legal aquí sota, sinó que, amb la llei mordassa, no podria manifestar-se. Parla de l'herència rebuda i defensa la seva honestedat, al·ludeix la “política de la insinuació”. Ja saben, que Hisenda insinuï coses que no provi. En el seu discurs, emperò, la corrupció demostrada no apareix / és tractada com si fos una insinuació. Finalitza l'acte. La militància surt més tranquil·la. No hi ha corrupció. Hi ha Benestar. Quants carrers durarà aquesta sensació?