Tensió al PP...

El Partit Popular s'enfronta a les eleccions generals en una situació d'esgotament que està molt lluny de la impressió de sòlida majoria i de Govern fort projectat durant tota la legislatura. Mariano Rajoy amb prou feines pot contenir les crisis internes. Ho fa a còpia de bloquejar la renovació dels dirigents regionals pel procediment d'ajornar tots els congressos. I quan se li obre un forat massa visible no té cap altra opció que tapar-ho immediatament, com acaba de fer amb la substitució de la presidenta dimissionària de l'organització basca, Arantza Quiroga.

Més enllà de l'encreuament de menyspreus entre Montoro i García-Margallo —que se suposa que són pesos pesants del Govern central—, en el si del PP hi coexisteixen discursos diferents, i sobretot pateix les pèrdues de governs autònoms i alcaldies. Els fonaments del seu poder territorial han estat soscavats, la corrupció li passa factura electoral, i tot això atia la lluita per llocs segurs a les llistes. L'executiu ha mirat de compensar aquests problemes fent l'efecte d'una gran activitat. Per això ha portat l'agenda legislativa a pas lleuger, fins a culminar en uns Pressupostos que fan dubtar Brussel·les.

Es diu que el poder desgasta a qui no el té; en aquest cas, ha desgastat molt més qui ha disposat no només de la majoria absoluta a les Corts, sinó també qui ha tingut el poder institucional més extens (autonomies, municipis, òrgans de l'Estat) des del restabliment de la democràcia.

La confusió ha arribat a l'extrem de fer compatible el lloc de director del gabinet presidencial amb el de cap de la campanya. Els contribuents ja no saben quins serveis paguen a Jorge Moragas, si els que presta amb la gorra d'un càrrec clau en l'engranatge governamental o els que rendeix al seu partit des de La Moncloa. Enmig de tanta desorientació no és estrany que s'hagi il·luminat un ridícul vídeo per inflar-se de mèrits, presentat a més en una dependència del Parlament, com si fos una extensió de la seu.

No és impossible que aquesta força política es recuperi, atès que disposa d'un sòl electoral més ferm que el d'altres. El problema és com fer-ho. Si cedeix a les incitacions més dretanes, deixarà el camí obert a Ciutadans. El recurs a la serietat tecnocràtica o la gestió ben feta no és capaç de moure passions. I l'estratègia d'erigir-se com a protector contra el caos perd volada, perquè hi ha alternativa.

El PP viu les últimes setmanes de majoria absoluta sense haver renovat la seva imatge i això el situa en desavantatge enfront d'adversaris que sí que ho han fet. Les seves cartes no són guanyadores. Per obtenir un digne resultat electoral, no li queda més remei que ensenyar-ne unes altres.