Carles Puyol: “Cal reinventar-se des de l’experiència”

Va vestit de negre, la cabellera se li desplega a partir d'una munió de rínxols encara humits, porta barba de diverses setmanes, i va i ve del sofà al futbolí de l'agència McCann Worldgroup Barcelona com si encara jugués al Barça. Carles Puyol (la Pobla de Segur, 1978) no ha perdut força, el seu aspecte és saludable, però ja no és Samsó després de la seva lesió al genoll dret, ja superada. Ara se'l veu tranquil, content, molt conscient del que vol dir, fins i tot amb ganes de xerrar, així que explica que no li agraden els taxis de Nova York, d'on ha tornat fa poc després de recórrer els carrer i agafar sovint el metro, obsessionat per perfeccionar l'anglès.

Pregunta. S'esperava un clàssic tan blaugrana?

Resposta. No. Tenia confiança en l'equip, però el Bernabéu és un camp molt difícil i esperava un partit més igualat; el Barça va ser molt superior.

P. Què li passa al Madrid?

R. Va sortir a competir amb un estil que el Barça domina perfectament; va voler tenir el control de la pilota i no ho va aconseguir. Tampoc va poder pressionar perquè la sortida de la pilota del Barça va ser neta i fàcil, sempre va trobar jugadors lliures entre línies. El Barça va fer un dels millors partits dels últims anys; tots els futbolistes van jugar a la perfecció.

P. Com a bon amic que és de Luis Enrique, vostè sempre hi ha confiat. Què li va veure?

R. Ha estat molt important en la meva vida, m'ha ensenyat moltes coses. Té una forta personalitat, és un gran professional i sempre diu les coses a la cara, siguin bones o dolentes. No enganya.

Ara vull ser un ‘coach’ que faci més professional el jugador

P. Ha sabut gestionar els egos de Messi, Neymar i Suárez.

R. No només dels davanters, sinó també de l'Andrés [Iniesta] i abans del Xavi. El Barça té números u en totes les posicions. El seu joc és espectacular i la seva força es basa en la unió; el talent es dóna per descomptat. Els tres davanters són bona gent i se sacrifiquen per l'equip; aquesta és la clau. Els egos han trencat equips molt importants. Cadascú ha de saber quina és la seva parcel·la i convence's que cal ser ambiciós perquè si guanyar és molt bonic, tornar a guanyar encara és molt millor.

P. Li segueix agradant el futbol del Barça?

R. Sí. És el que vaig viure. M'agraden els equips que volen jugar i que saben jugar. Una de les coses que teníem amb Guardiola és que no només atacàvem, sinó que també m'agradava molt com defensàvem. Malgrat el talent i la grandesa del planter, treballàvem com un equip petit, li donàvem importància a detalls com l'estratègia, els hàbits... i defensàvem, molt.

P. La selecció també ha retrobat el bon camí.

R. La veig molt bé. Apareix una nova generació i els que ja fa temps que hi són estan en bona forma. L'exigència és alta per tot el que s'ha aconseguit, però poden seguir recollint èxits.

P. Entén les xiulades a Piqué?

R. No. És un jugador bàsic a la selecció, sempre ha donat la cara. S'equivoquen els que el xiulen, tot i que cal respectar la gent. Ningú pot dubtar, d'altra banda, del compromís dels jugadors catalans amb la selecció; ho hem donat tot.

P. La selecció, el Barça, el futbol. En quin lloc el situem?

P. Hem creat una empresa de representació de jugadors amb Iván de la Peña i Ramon Sostres. L'Iván és un apassionat del futbol, li encanta descobrir talents, es passa el dia veient jugadors i ja em parlava de Neymar i Coutinho amb 14 anys, i de Douglas Costa. El Ramon, una persona de confiança, s'encarregarà de la part jurídica, contractual i fiscal.

P. I vostè?

R. La meva funció consistirà a transmetre, des de l'experiència, els meus coneixements amb la intenció de fer més professional el futbolista. Vull ser un coach que ajudi a pensar, a prendre decisions, a gestionar amb intel·ligència les emocions en situacions complexes. No vull ser un entrenador invisible; aspiro a facilitar les pautes per donar solucions a problemes, partint de la base que vaig haver de treballar sol molt de temps perquè no vaig jugar al Barça fins als 17 anys. No vaig tenir la formació que els nois tenen avui.

P. Però tots els entrenadors van comptar amb vostè?

R. El 80% dels entrenadors que vaig tenir no m'haurien inclòs d'entrada en l'alineació; només ho haurien fet dos o tres. Vaig haver de treballar, no vaig abaixar mai els braços davant dels dubtes, i això és el que vull que els jugadors entenguin. També estem estructurant l'escola Carles Puyol, un projecte global i solidari amb els nens, perquè aprenguin a adaptar-se al món del futbol. Haig de reinventar-me a partir de l'experiència i el coneixement, adaptar-me a una nova vida. I això és el que faig ara, amb col·laboradors com McCanan.

P. Malgrat que era ajudant seu, no va acceptar substituir Andoni Zubizarreta com a director esportiu del Barça, després va descartar presentar-se per al mateix càrrec en la candidatura de Joan Laporta i tampoc va acceptar ser el segon entrenador de Roberto Mancini a l'Inter. Què volia ser?

R. Vaig tenir alguna proposta que em va sorprendre i em va fer sentir orgullós, però quan pares de jugar, necessites tranquil·litat. Tot i que estic agraït a Zubizarreta i al club, pot ser que em precipités quan vaig acceptar un càrrec tècnic al Barça. Ho dic perquè encara havia d'acceptar que havia deixat de ser futbolista. Volia jugar fins als 40 o 41 anys, com Paolo Maldini, però el genoll no em va deixar.

P. Quina sensació va tenir quan va veure que no podia jugar?

R. No em llevava ni motivat ni feliç. No és fàcil passar d'estar a l'aire lliure a un despatx. Em va costar molt d'acceptar aquest canvi de vida. Mai havia parat d'entrenar-me quan estava lesionat. Ja havia decidit renunciar abans de la sortida de Zubizarreta i ho sabien tant ell com el club. No volia quedar-me, acceptar qualsevol càrrec i un sou. Però vaig aprendre molt, vaig veure l'altra cara del futbol. Tampoc em sentia preparat per fer el pas d'estar amb Mancini.

Volia jugar fins als 40 o 41 anys com Maldini; el genoll no em va deixar

P. Va rebre ofertes per jugar?

R. Si hagués pogut jugar, hauria seguit al Barça. No era qüestió d'anar a una altra lliga o a un equip que no m'exigís com el Barça; l'exigència me la marco jo, i si no estic al 100%, no jugo.

P. I com té el genoll?

R. Em sento molt millor. La transició ha estat molt difícil. No estar bé físicament m'impedia tenir llibertat i tranquil·litat per pensar. Vaig haver de deixar el futbol i després ni tan sols podia fer esport perquè el genoll se m'omplia de líquid pel problema dels cartílags. És molt difícil deixar de jugar i encara més no estar bé físicament. Fer esport em fa sentir viu i em dóna llibertat per pensar. Ara ja em puc exercitar cada dia.

P. Va sentir pànic?

R. Quan jugava, no vaig tenir mai por, era molt positiu, pensava que tot sortiria bé. Potser va ser un error no deixar d'entrenar ni un dia, no parar, però volia estar amb l'equip, sense valorar les conseqüències. Però, quan vaig deixar de jugar, sí que vaig tenir dubtes. Encara que els doctors em tranquil·litzaven, patia més que gaudia.

P. Va tenir un moment crític?

R. M'espantava quan havia de baixar escales. A vegades em fallava el genoll. Quan vaig deixar de fer esport vaig passar de 100 a zero; necessitava temps per analitzar el que volia fer. Ara ja ho sé. Les coses es fan per il·lusió i per passió, com el futbol.