Transitant nous camins

El premi Turner, que havia anat perdent el seu to de provocació, aquest cop l'encerta a l'hora de distingir un projecte de remodelació de cases a Liverpool, en un barri devastat pel conflicte social, que sempre vol dir que qui pot, se'n va. La gràcia és que els artífexs de la reconstrucció són un grup d'arquitectes joves que han incorporat els veïns posant-los a treballar com a aprenents d'artesans: les seves pròpies mans reciclen materials i expectatives. Aquí hi tenim un premi similar, que concedeix el FAD des que el dirigeix aquesta dona sensible a les experiències urbanes que és Beth Galí. La idea és escoltar les ciutats amb problemes. O amb artefactes enutjosos. Així es va destacar des de la High Line de Nova York una iniciativa que coneixem bé: l'aprofitament de solars buits a Glasgow, el que aquí s'anomena Pla Buits.

La gràcia d'aquest premi és que pot assenyalar des d'una iniciativa senzillíssima de Mali —instal·lar un punt de llum comunitari!— fins a una proposta conceptual de Berlín. Tot això es mostra al vestíbul inferior del DHUB en una instal·lació que no arriba a exposició, ja que consisteix en cartells enganxats a les columnes. Una cosa simple i modesta, que dóna un aire de reivindicació, perquè les necessitats col·lectives sempre acaben expressant-se, igual que les ciutats acaben coincidint en les solucions.

Aquesta obstinació del FAD es diu City to City i consolida Barcelona en un lideratge mundial que no crec que el nou Ajuntament tingui a l'agenda. Tot i que no m'estranyaria que, en la propera edició, aparegués una idea en veu baixa que té el seu encant. Es tracta de grafitejar a les persianes d'un barri les cares dels seus veïns. Més aviat joves –amb aquesta joventut allargada que avui arriba als quaranta–, més aviat somrients, desenes de persones reals: me'ls imagino amb el mòbil guardant la imatge, rient, aplaudint per dins.

Això està passant a Pere IV, un carrer que ja té pla de remodelació, que bona falta li feia. El nom remet a un noble portuguès, efímer rei de Catalunya que no recorda ningú. Som a l'antiga carretera de Mataró, un carrer castigat per la decadència industrial del Poblenou i que demana a crits ser transformat en un bulevard: tot és tan gris com viu.

El recorregut a peu té molts al·licients. Cal començar per Badajoz perquè a la cantonada, un angle agut, s'alça un edifici que podria ben bé ser el nostre Flatiron, sense l'altura ni l'elegància de l'epònim de Nova York, però amb el punt just d'orgull. Representa una ciutat que pretenia arribar més lluny del que ho ha fet en realitat i que ara busca recuperar l'ànim. Els veïns volen un pol cultural. Jo deixaria aquest tema per a l'altra banda de la Diagonal, una prolongació que hauria de canviar de nom i de format: sempre l'he imaginat com la rambla de Provençals, per molt que les rambles vagin a mar i no al Maresme.

Aquest sector és fascinant. Aquí l'única cara que apareix és la d'Albert Rivera: hi ha més cartells seus que veïns. És el Far West de Barcelona: si el visiten, no diran mai més que la ciutat està del tot construïda. En començar, dos referents: l'Escocesa, decrèpita, que és una fàbrica de creació, i la parròquia, d'un neogòtic empobrit però digne. També hi ha una fàbrica en obres, Ca n'Alier, destinada a albergar dues multinacionals dedicades a la ciutat intel·ligent i el BIT, que és el laboratori local del tema. És un alleujament comprovar que determinades coses continuen avançant. En suma: un passat industrial, cap turista, territori vacant. Cultura? Seria genial construir edificis discrets de maó amb els baixos dedicats a la música, el teatre i l'art, edificis com els que reconstrueixen a Liverpool. De qui és avui tot aquest espai? Hi ha fàbriques sense sostre, hi ha dos ferrovellers; hi ha, al final, un grup de subsaharians amb els seus carros, esclar, descansant: no sé si persisteix el campament dins del solar tancat.

I llavors floreix la rambla Prim i una altra vegada la ciutat arriba on més falta fa: als costats, els polígons d'habitatges són precaris i mal dissenyats. Volien començar la reforma per aquesta punta, però el projecte és heretat i a Trias li agradava començar pel centre. La pregunta és si és lícit posar un barri resplendent al costat del Besòs. I sí que paga la pena, però caldrà caminar amb cura de no empitjorar el pitjor.