Charlie Brown i Snoopy debuten al cinema per Nadal

“Abans d'aprendre a llegir, el meu pare ja em llegia Charlie Brown. Tenia sis anys quan van emetre el primer especial de Nadal i em va semblar sorprenent”. Per aquestes paraules de Steve Martino (1959, Dayton, EUA), el director de Charlie Brown i Snoopy. La pel·lícula de Peanuts, és fàcil deduir que la vinculació emocional que té amb aquests personatges és molt forta, i això comporta un respecte màxim per unes històries que formen part de l'imaginari col·lectiu de diverses generacions. No podia ser d'una altra manera, tenint en compte que la tira còmica es va publicar a la premsa durant mig segle, des del 1950 fins al 2000, quan va morir Charles M. Schulz, el seu creador.

La història d'aquesta colla d'amics, però, no para de créixer. A les seves dates claus cal afegir-hi ara el 25 de desembre del 2015, dia de l'estrena del film a Espanya, com si fos un altre especial de Nadal. Martino, que ha encapçalat el projecte, sabia que estava jugant amb els records infantils de molts i que tenia la responsabilitat de mostrar el veritable esperit del Charlie, la Lucy, la Marcia, l'Snoopy... als qui encara no els coneixien. Això li ha pesat i, per això, el moment més feliç de tot el procés va ser quan, després de mostrar la pel·lícula als qui més coneixien Schulz –els amics, la vídua i els familiars propers–, li van dir que el dibuixant hauria estat orgullós d'aquesta pel·lícula. Un bon colofó per a un projecte que havia començat ja fa uns quants anys, quan el director va presentar la idea de fer una pel·lícula al fill de Schulz i aquest la va rebutjar.

L’equip va arribar a saber tant de Schulz que va acabar admirant-lo com a artista i com a persona

Fa tres anys i mig van ser ells, el fill i el nét del dibuixant, els que es van reunir amb Martino per proposar-li la història que ara s'estrena. “Em vaig sentir honrat”, diu amb una combinació d'emoció i entusiasme. “Havien vist Horton i els va agradar la cura amb què havia tractat el llegat del seu creador [Theodor Seuss Geisel]”. Martino, quan anava a Santa Rosa (Califòrnia) a treballar amb la família s'amarava de tot l'esperit que els llocs de Schulz emanaven, el seu despatx, el seu museu, el contacte amb els dibuixos originals. Confessa que l'equip va arribar a saber tant de l'autor que van acabar admirant-lo com a artista i com a persona. Repassaven l'storyboard al lloc de treball de Schulz i Martino sentia que tots els personatges el vigilaven de ben a prop. A més, era la primera vegada que treballava en un storyboard amb llapis i paper i no amb tècniques digitals, però tot l'equip volia que l'ànima dels dibuixos originals impregnés la pel·lícula.

De la història que li va presentar la família al que finalment s'ha dut a terme, hi ha diferències. Durant el procés de creació el film va anar evolucionant i es va anar adaptant al que el dibuix anava requerint. Però mantenint la història i el positivisme de Charlie Brown que Martino intentava que estigués present en la pel·lícula. Admirava el seu optimisme i com s'enfrontava als problemes sense perdre l'esperança. Reconeix que li copiava les tàctiques per afrontar les dificultats del rodatge: “Tècnicament parlant, ha estat la pel·lícula més difícil en la qual he treballat, però pensava en el protagonista i tots els seus intents per fer volar el seu estel, no desistia”.

La pel·lícula és fidel als personatges, a les seves personalitats i als seus llocs habituals, com la pista de gel o la caseta de Snoopy, i també a les seves aventures paral·leles. “A l'Snoopy el pots portar a la lluna”, diu el director. Tenia diversos objectius, un era que tothom sortís del cine amb un somriure, amb afecte cap als personatges, que el “Bon Nadal, Charlie Brown!” de l'especial de Nadal es transformés en un “T'estimem, Charlie Brown!”. Que als pares els transportés a la seva infància i els nens volguessin llegir-ne els còmics. Reconeix que les tires tenen un to més sarcàstic i que la Lucy, per exemple, té un sentit més tràgic de la vida i que al film l'ha endolcit.

La pel·lícula que s'estrena és la continuació d'una història que ja té 65 anys, que homenatja Charles M. Schulz en el 15è aniversari de la seva mort. Unes aventures que no han parat mai, com és lògic en una colla seguida per 355 milions de lectors, en 2.800 diaris de 75 països. Per no esmentar les 900 llicències de marxandatge al món i uns 24.000 productes inspirats en l'Snoopy, Charlie Brown, la seva germana Sally, la Marcia, el Linus i la seva manteta de seguretat... Fins i tot paraules i frases fetes s'han inclòs en el vocabulari. Com a mostra, el mateix dia que Steve Martino feia aquesta entrevista en un cèntric hotel de Madrid, vestit amb una samarreta on apareixia un Snoopy aviador, a la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic) –la més important en castellà–, el periodista i escriptor britànic John Carlin relatava un episodi de Charlie Brown i Lucy en una taula rodona sobre periodisme i literatura en la qual participava, entre d'altres, Elena Poniatowska, premi Cervantes 2014.