El modernisme transgressor

L'aspecte de la Barcelona actual es deu, sobretot, al projecte de reforma que el 1860 va desenvolupar Ildefons Cerdà, que va permetre a la ciutat créixer més enllà de les muralles que l'havien encotillat fins al 1854. Però també, a l'ordenança municipal del 1891 que va permetre als propietaris “adoptar per a la façana del seu edifici el tipus d'arquitectura que més li plagui mentre no constitueixi un conjunt extravagant o ridícul”, que va permetre superar la monòtona i estricta successió de façanes iguals (no superior als 16 metres d'altura) que va imposar el pla de Cerdà.

Des del 1891 els arquitectes van tenir llibertat per crear un altre tipus de façanes. Com en el passeig de Gràcia, convertit en l'aparador de la ciutat burgesa de començaments de segle XX i, especialment, l'anomenada Mansana de la Discòrdia, un conjunt d'edificis situats entre els carrers Aragó i Consell de Cent, entre els quals destaquen la Casa Amatller, la Casa Batlló i la Casa Lleó i Morera, creats per Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner, respectivament, tres dels arquitectes més reconeguts de la Barcelona modernista, que, amb les seves originals obres, van posar la cirereta a l'Eixample. Ara, per primera vegada, aquests tres habitatges han estat estudiats de forma conjunta i protagonitzen una exposició (fins al 28 de febrer) i un llibre, fruit d'un projecte d'investigació de la Universitat Internacional de Catalunya que dirigeix Judith Urbano.

La investigació que ha donat origen al primer llibre sobre la Mansana de la Discòrdia parteix de dues consideracions. La primera és que es reivindica el terme mansana, i no illa perquè Cerdà el va utilitzar com a derivació del mansio llatí, que significa habitació o casa. També, per la referència mítica a la poma d'or del famós judici de Paris que va lliurar a qui ell considerava la deessa més bella; una decisió que va propiciar la guerra de Troia, segons la mitologia. Una rivalitat que es va traslladar als tres habitatges i que recull, com en cap altre lloc de la ciutat, com es va viure que els arquitectes filessin prim per guanyar el concurs anual que premiava a Barcelona la façana més artística. La segona, que malgrat la llibertat que deixava la nova ordenança, els propietaris dels tres edificis van haver de pagar multes per superar l'altura permesa. “La investigació permet demostrar com el modernisme va ser el motor de la transgressió en l'original regularitat urbana i l'estètica de l'Eixample”, explica Urbano, que assegura que fins ara es repetien els mateixos assumptes sense entrar en les particularitats de cada casa.

El gest discret de Gaudí

En la presentació del llibre i de l'exposició, l'arquitecte Lluís Domènech Guirbau, besnét de l'autor de la Casa Lleó i Morera, va destacar els elements que els arquitectes van realitzar en les seves obres conscients que transcendien de les façanes i que els incorporaven a una mansana, tal com explica Guillem Carabí en el llibre. Entre tots, destaca el gest discret de Gaudí que va crear un cordó que uneix la seva Casa Batlló amb les veïnes Casa Amatller i Casa Carbó i, sobretot, el fet que desplacés feia enrere el pany de paret que es correspon amb la trobada del frontó triangular de la Casa Amatller, amb la intenció de no treure-li protagonisme asfixiant-lo. "La casa Batlló cerca, sense dissimular, la façana de la poma sencera", remarca Carabí en el seu treball. Per tant, la discòrdia, només va ser de portes enfora.

El llibre recull articles en què s'explica la trama urbanística en la qual s'insereixen no només aquests tres habitatges reformats entre el 1900 i el 1906, sinó també els dos edificis situats entre la Casa Amatller i la Casa Lleó i Morera, més clàssics i austers i menys transgressors, com són la Casa Mulleras, que el 1906 va reformar Enric Sagnier, un altre dels grans, i la Casa Bonet, reformada per Marcel·lià Coquillat el 1915. “En totes hi ha un interès de transgredir la regularitat urbana i estètica de l'entorn, encara que en diferent mesura”, explica Urbano.

Dels cinc, se n'analitzen les seves característiques principals i aportacions, el perfil dels seus promotors i propietaris, els mestres d'obres, quines reformes es van dur a terme a partir de documents, plànols i expedients conservats en els arxius, molts d'inèdits; els permisos i les ordenances municipals que les van permetre, així com les ornamentacions de cadascuna que les signifiquen de la resta, des del simbolisme de la Casa Lleó i Morera, amb lleons i flors que fan referència als propietaris, fins a la decoració neorenaixentista de la Casa Bonet, malgrat que en totes apareixen elements de la naturalesa i del món vegetal. “Amb la intenció de conèixer i veure les diferències, o discòrdies, en estils contemporanis, que van conviure a començament de segle XX a Barcelona”, conclou la investigadora.